Adelina Escandell Grases
Quan escric sobre dones i militància, és molt difícil no fer-ho en primera persona. Anys enrera no hauria gosat perquè havíem après que els nostres sentiments i vivències quedaven exclosos de la vida militant Teníem incorporat que el que era important, era allò “objectiu”, però Adrienne Rich, ens va explicar que “objectivitat és el nom que es dona en les societats patriarcals a la subjectivitat masculina”. I, quan vam entendre que “allò personal, és polític” vam començar a parlar públicament en primera persona.
Era l’any 1982. Acabava de néixer el meu segon fill i s’acabava de constituir el PCC. Em semblava el millor moment per afiliar-me. Coneixia a molta gent del partit del barri o de CCOO; així que vaig fer l’entrevista amb qui era la responsable d’ensenyament del Partit, una dona fantàstica, treballadora, divertida, coherent… de qui al llarg dels anys vaig aprendre molt. Recordo el lloc, i fins i tot el que vam prendre, segurament és així perquè al llarg de la conversa em va deixar anar: “Quina pena que tinguis dos fills”. Em vaig quedar corgelada!! Quan li vaig preguntar el perquè d’aquella frase, em va explicar que no anava bé que les dones militants tinguessin fills.
Per aquells temps, una altra camarada, ja d’edat avançada, que intentava trenar la seva militància comunista amb la feminista, i que, per tal, rebia incomprensions per les dues bandes, li va deixar anar a una camarada, que militava activament malgrat que el seu company també ho feia, i tenia dos fills petits, a més de treballar en el món productiu: “Que suerte tienes que tu compañero te ayuda”! Era normal, en aquells temps, sentir parlar d’alguns camarades, que la seva dona no treballava (per indicar que es dedicava al treball a la llar).
Uns anys més tard, el 1997, em van nomenar Directora de l’Avant, el setmanari del PCC. Sempre m’ha quedat el dubte de si aquella elecció va ser per la meva capacitat (no en sabia res de periodisme) o si van pensar en mi, dona, perquè era la primera vegada en la història del setmanari que la responsabilitat s’hauria de compartir amb el treball productiu. I ja se sap que les dones podem fer dues o més feines al mateix temps… Però al final d’aquell congrés on vaig ser escollida, moltes camarades que no coneixia, em van venir a saludar i a felicitar. I, encara més sorprenent que quan aquella setmana vaig participar al sindicat en no sé quin acte, moltíssimes dones se’m van acostar per manifestar-me el seu goig de què una camarada tingués aquella responsabilitat. La veritat és que em vaig sentir molt cofoia, però també esporuguida per la responsabilitat, i a partir d’aquell moment, vaig intentar que l’Avant tingués una visió feminista del que tractàvem. Però no tothom coincidia al cent per cent en el que publicàvem, i sabeu què passava? Doncs que les queixes no eren sobre el contingut -que hagués estat allò lògic-, sinó que aquells camarades que eren tan lluitadors, en algun cas, fins i tot secretaris d’algunes federacions del sindicat, m’insultaven per la meva condició (dona havies de ser!), per la meva edat (estas patas de gallo no te dejan ver la realidad) o pel meu físic (¡mírate al espejo!). També he de dir que sempre vaig trobar el caliu i el suport de molts d’altres.
Al llarg de la meva història de militància, he participat en moltes festes locals, festes d’Avant, de Realitat… En tots els xiringuitos (o millor, guinguetes), hi havia un munt de dones guisant, endreçant, netejant, coordinant… Però quan anaves a les reunions de cèl·lula, la presència de les dones era residual. Quan aconseguies parlar en privat amb moltes d’aquestes dones t’adonaves que tenien un alt grau de consciència de classe, que eren lluitadores, solidàries… però que tenien incorporat que qui havia de militar era el marit i que la seva opinió tenia “poc pes polític”. D’altres, en algunes reunions que aconseguíem fer de l’àrea de la Dona al voltant del 8 de març, verbalitzaven que si havien de militar activament, els hi costava una “bronca” amb el marit o company i que una reunió de partit, els generava més feina perquè abans de la reunió havien de realitzar totes les tasques domèstiques; preferien estalviar-se discutir per aquests motius.
Per sort, algunes d’aquelles opinions, ja han passat a la història, però ens seguim trobant que en la majoria d’àmbits partidaris, la majoria de la militància són homes o dones que per la seva edat (joves o grans), no tenen càrregues familiars. I això és així perquè en una societat capitalista i patriarcal les dones tenim incorporat en aquella part de pensament inconscient que l’espai públic és pels homes. Segons les últimes dades publicades per ONU Dones “només un 23,3% dels diputats nacionals eren dones” arreu del món a juny de 2017, el que vol dir que la proporció de dones parlamentàries ha tingut un augment lleu des del 1995, quan el percentatge era d’11,3%.
La Llei Orgànica 3/2007 proclamà la igualtat efectiva de dones i homes i el principi de no discriminació per raó de sexe. També cal esmentar la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, pel que fa a representació política aquesta llei defineix l’obligació de prendre mesures reals i efectives de paritat, aplicant a les llistes electorals una composició equilibrada de sexes amb una quota mínima del 40% i una màxima del 60% per cada sexe distribuïda a través de diferents trams de la llista. Les llistes “cremallera” han permès que no quedessin acumulats els homes en els llocs de sortida.
De mica en mica anem visualitzant les dones que es dediquen a la política; quatre candidates a la Presidència de la Generalitat en aquesta campanya electoral. Però malgrat aquesta presència, com ens explica Jenn Díaz en Dona i Poder, “la implementació de quotes no ha aconseguit acabar amb l’hegemonia masculina de la política -no em refereixo als homes en si- sinó com la masculinitat hegemònica ha definit les regles del joc a imatge i benefici dels homes” [1].
Per altra banda, en els diferents actes culturals i socials, comença a ser impensable que només intervinguin homes com persones expertes. Però, malgrat les lleis, el recompte a diversos mitjans de comunicació entre el maig i el juny del 2020 fet per #On són les dones que ho tenen documentat, amb noms i dates de publicació, mitjà per mitjà, dia a dia, posa en evidència que “les veus que mereixen ser escoltades o llegides són, majoritàriament, veus d’homes. En un 71%, veus d’homes. Les veus de les dones –tan diferents, variades, expertes, prescindibles o imprescindibles com ho són les dels homes– només ocupen el 29% dels seus espais d’opinió” [2].
I com que qualsevol partit està immers en la cultura patriarcal, li cal fer un esforç gran per treure’s aquesta cultura del seu ADN. I el primer que cal, és anomenar i definir les condicions que encara avui, el nombre de militants dones sigui inferior al dels homes. Hi ha algunes causes que podem millorar en la vida militant. Trobem situacions de Mansplaining (mot creuat entre man -home- i explaining -del verb “explicar”-), segons Rebecca Solnit, “és aquesta arrogància la que posa les coses difícils, a vegades, a qualsevol dona en qualsevol camp; la que els impedeix expressar una opinió o ser escoltades quan han gosat dir-la; la que empeny les dones joves a callar tot indicant-los —de la mateixa manera en què ho fa l’assetjament als carrers— que aquest no és el seu món. Ens entrena a dubtar de nosaltres mateixes i a limitar-nos alhora que exercita l’excés de confiança, mai corroborada, dels homes” [3].
Per altra banda, hi ha les interrupcions quan parla una dona i apropiacions dels arguments per part dels homes. La multitud de reunions que tenen hora de començar però no d’acabar. Els casos d’assetjament i violència, tal com posa de manifest un estudi recent de la Unió Interparlamentària, Sexisme, assetjament i violència contra les dones en els parlaments europeus, el 85% de les diputades han patit violència psicològica en el transcurs del seu mandat [4]. Però tampoc podem oblidar quan se’t proposa per una activitat perquè formes part d’una quota, no per la teva capacitat, o bé que pel fet de ser dona milites en diferents àmbits: territorial, àmbit, i a sobre, a l’Àrea de feminismes.
A Comunistes de Catalunya, a algunes d’aquestes situacions ja hi hem anat posant solucions: per exemple, vam bastir al local del Comitè Central un espai per les criatures, molt agradable, per compaginar reunions amb la seva cura. Posem hora de començar i finalitzar les reunions. S’intenta moderar els temps de les intervencions, intentant que no es repeteixin argumentacions… Sé que en algunes cèl·lules els horaris per les reunions es fixen en funció de les necessitats de la militància: estudi, treball productiu, cura de persones grans, cura de criatures… Cal seguir aprofundint en dotar les reunions de contingut que ens siguin útils i profitosos i organitzar-les perquè totes les persones que hi participen notin que la seva opinió i coneixements és útil. I si alguna persona no hi pot assistir, enviar resum o fer trucada. Amb l’experiència d’aquests temps, caldrà explorar la barreja de reunions presencials i/o virtuals.
I, per descomptat, seguir situant com a objectius de qualsevol partit, feminitzar la seva actuació a través de reflexions sobre la pràctica, sobre la formació en feminismes, sobre l’avaluació de les actuacions… En resum, elaborar un pla d’igualtat. Res és fàcil, però cal seguir en aquest camí.
Però més enllà del que podem fer com a partit concret, que és molt, ens cal seguir replantejant els horaris en la nostra societat. Aquesta societat capitalista. És evident que les 8 h de treball, 8 de descans i 8 d’estudi, que van representar un gran avenç per la vida de tantes persones treballadores fa cent anys, avui no serveixen per tenir vides per ser viscudes. Cal escurçar les jornades de treball productiu perquè les persones, dones i homes, disposin de temps de cura cap a altres persones i cap a elles mateixes. Però també perquè disposin de temps per l’activitat social i política sense generar els “sentiments de culpa” a què estem tan acostumades. També seguir disputant en allò concret que la cura és responsabilitat de totes les persones que componen el nucli familiar, perquè avui dia no es distribueixen de manera igualitària i recauen majoritàriament en les dones. Segons l’estudi “L’impacte de gènere de la COVID-19 en dades” publicat per l’Institut Català de les Dones [5], en els dies de confinament, les dones s’han ocupat en un 14,2% més que els homes, de les tasques de la llar. També, s’han dedicat a la cura de fills/es un 9,9% més que els homes i a ajudar als fills/es a fer feines escolars, en un 5,8% més que els homes.
Ens calen un serveis públics ben dotats i de qualitat. I més enllà dels que ja coneixem, podríem pensar en menjadors col·lectius, en habitatges per a gent gran col·laboratius… I, potser plantejar-se l’exigència d’una Renda Bàsica Universal que ens asseguri un ingrés mínim per viure i ens permeti dedicar temps a altres activitats que no siguin només les productives.
Ben segur que les grans mobilitzacions feministes dels darrers temps, que ajuden a visibilitzar i organitzar les opressions i discriminacions feministes, però també les seves capacitats organitzatives, ajudaran en el sentit de fer-nos la vida en tots els àmbits, també en els espais de militància, més fàcil i agradable.
Vull acabar l’article deixant-vos aquest poema de Gioconda Belli.
Culpas obsoletas
Un momento de soledad
de paz
y la tarde es mía.
Me puedo sentar a leer
sin sentirme culpable.
Sin pensar que debía salir
a comprar el líquido para desmanchar las alfombras
o bajar a jugar con las niñas.
¿ Cómo sera, me pregunto,
no sentir incesantemente
que debería ocupar varios espacios al mismo tiempo?
No pensar, mientras se tumba una con un libro,
que se debería estar haciendo otra cosa.
Asumir, como hacen los hombres,
la importancia del tiempo que
dedicamos al propio enriquecimiento.
Las mujeres
tenazmente sentimos
que le estamos robando tiempo a alguien.
Que quizás en ese preciso instante
se nos requiere
y no se cuenta con nosotras.
Precisamos
todo un entrenamiento
para no borrarnos, minimizarnos, constantemente.
¡ Ah mujeres! ¡Mujeres, compañeras mías !
¿Cuando nos convenceremos
de que fue sabio el gesto
de extenderle a Adan
la manzana?
Gioconda Belli
Notes
[1] Diaz, J. (2020). Dona i poder, Barcelona, Ara Llibres
[2] On són les Dones (2020). Maig/juny 2020: El recompte de la marmota en temps de desconfinament http://www.onsonlesdones.cat/2020/07/maigjuny-2020-el-recompte-de-la-marmota.html
[3] Solnit, R (2016). Els homes m’expliquen coses, Angle Editorial
[4] Inter-Parliamentary Union (2018). Sexism, harassment and violence against women in parliaments in Europe https://www.ipu.org/resources/publications/reports/2018-10/sexism-harassment-and-violence-against-women-in-parliaments-in-europe[5] Institut Català de les Dones (2020). L’impacte de gènere de la COVID-19 en dades https://dones.gencat.cat/web/.content/03_ambits/Observatori/03_dossiers_estadistics/Limpacte-de-genere-de-la-COVID-19-en-dades.pdf
