Adel Pereira
En temps de pandèmia, el confinament i les mesures restrictives no sols afecten les relacions socials i alteren la nostra percepció de l’entorn, també modifica el sentit de l’espai que habitem. La vida a la ciutat s’ha revelat hostil per a la salut i s’interpel·la també amb relació a les condicions que puguin garantir de manera òptima la Vida, en el seu sentit més ampli.
Segons l’ONU, al voltant del 55% la humanitat que viu avui amuntegada en àrees urbanes. Òbviament, la concentració del flux de capital té una responsabilitat directa en aquest desplaçament social cap a les ciutats, com a símbol de benestar, prosperitat i riquesa —aquest podria ser un retrat fidel de la “falsa consciència” que alimenta el sistema capitalista, alhora que ho sosté—. Aquest desplaçament ha estat una estocada mortal en detriment de les comunitats rurals i pobles de l’interior del territori, però també ho ha estat en pèrdua de sobirania alimentària.
A Catalunya, per exemple, aquesta hegemonia del model de vida urbana (només en l’àrea metropolitana viu el 48% de la població), segons dades de l’Idescat, ha fet que en 24 comarques s’hagi perdut població en l’últim decenni de manera considerable, fins a buidar-los completament en alguns casos, i quedant només la població més envellida en uns altres. Actualment només l’1% treballen la terra, majoritàriament homes amb més de seixanta-cinc anys. Però si fem una cerca en línia ràpida, veurem que alguns mitjans, durant els mesos de maig a setembre de l’any 2020, van publicar titulars de l’estil: “Retorn al medi rural, la volta al camp després del Covid19”, “L’èxode a l’inrevés: de la ciutat al camp”, “El coronavirus augmenta l’interès per comprar cases en el camp”, etc… la qual cosa podria donar l’aparença d’un tipus efecte refractant o invers, de retorn a la vida rural i d’una relació més estreta amb la naturalesa.
Caldria veure quant de tendència real té això, i si realment va més enllà del que sembla una mera estratègia de màrqueting immobiliari. Així i tot, atenent el que diuen alguns d’aquests articles, poques de les persones que suposadament busquen aquest canvi el fan relacionat amb algun projecte de treball agropecuari o d’agricultura, sigui ecològica o no. L’interès de la majoria es basava en les possibilitats que obre el teletreball combinat al benefici de la vida relaxada del camp, com a sinònim de vida sana i benestar. És a dir, la decisió té una matriu individualista, nihilista i hedonista. Res a veure amb el sentit de fer comunitat, ni de viure els valors de la vida rural que atorga l’experiència de treballar la terra, que hauria de ser l’enfocament i el propòsit, coherent, d’un canvi d’aquest tipus.
Aquest supòsit fa palpables unes manques importants a l’hora d’enfrontar un problema tan apressant. Perquè de cara a l’horitzó que se’ns dibuixa a conseqüència de les diverses crisis inevitables que enfrontarem (algunes ja les tenim aquí), i també a causa del decreixement que ens ve a sobre, ja mateix, és crucial abordar, a una velocitat astronòmica, la recomposició territorial que propiciï un nou equilibri enfocat en la recuperació de terra cultivable i el desenvolupament d’una agricultura no pensada per a satisfer la demanda de la indústria càrnia i l’exportació, sinó per a l’autoproveïment. Deixo apuntat per aquí que del que mengem, només un 40% és produït aquí, la qual cosa representa un dèficit descomunal en termes de sobirania alimentària.
Per a revertir aquesta situació només hi ha una única forma possible: canviant l’actual model econòmic, regit pels capritxos i deliris competitius del mercat, per un d’ordre planificat, col·laboratiu, sobre la base del desenvolupament sostenible i tenint present els límits biofísics del planeta. Sí, cal parlar d’economia planificada, un model propi de les societats i estats socialistes. Òbviament, no parlo de repetir models de socialisme esgotats —tampoc no hi ha dos socialismes iguals—, però sí d’explorar els camins que ofereix una opció que la humanitat ha recorregut molt poc encara.
El que sí que és clar, és que la resposta a un esdeveniment d’aquestes dimensions no està en mans de l’acció individual, sinó en la voluntat i l’acció col·lectiva. I amb “col·lectiva” no vull dir, amb la iniciativa i l’emprenedoria de grups que aconsegueixen associar-se en cooperatives, que també, sinó amb el concert i participació de la majoria de la societat. Per tant, estem davant un moment històric que s’enfronta al repte d’una transformació revolucionària de l’ordre de prioritats, per tant, de la consciència social. I això només és possible, com ja sabem, construint una hegemonia cultural que faciliti un canvi del ser social. Per a dir-ho d’una manera més trillada: necessitem una revolució, canviar el marc de realitat. No n’hi ha prou amb governs de bona voluntat sense atacar a la superestructura.
Sens dubte la pandèmia ha posat en relleu una manifesta i profunda manca, tant del model de vida actual com de nosaltres mateixos, respecte al que hem entès per benestar i progrés. I ens mostra que tant aquests conceptes, com molts altres, necessiten ser repensats i redefinits, per la seva desconnexió amb una realitat que ha canviat substancialment, de la mateixa manera que el planeta en el qual vivim tampoc és el mateix, ni ho serà. Per a començar, per exemple, el que entenem per Naturalesa i Vida rural està connectat amb una imatge distorsionada del seu aspecte real.
Si creuem la definició de la Naturalesa que fa Timothy Morton (un concepte plantejat des d’un prisma antropocèntric, concebut com un “fora” sobre la qual podem abocar allò que rebutgem, i per tant, dissenyat per a satisfer únicament les necessitats dels humans) amb la de McKenzie Wark (allò que contemplem des d’una segona naturalesa construïda, que ens manté a resguard de l’amenaça que suposa la Naturalesa original, la qual concebem com a recurs i energia), llavors obtenim una visió idíl·lica de la naturalesa a l’hora de voler reconnectar amb ella. És a dir, ho fem des d’una concepció que neix del trencament amb la Naturalesa, que té forma d’idealització (fantasia), que res té a veure amb la significació material per a la nostra supervivència com a espècie. Com si tota Vida no fos una i nosaltres mateixos no fóssim també naturalesa.
Si alguna cosa ens ensenya l’era de l’Antropocè, és precisament que el “fora” sobre el qual hem aixecat el nostre poder i percepció del món, no existeix. Qualsevol cosa que llancem o rebutgem, té també conseqüències per a nosaltres. No hi ha “fora”, no hi ha “entorn natural”, tot és contorn i tots (humans i no-humans) estem “endins”. Només que no percebem més que una part. És el que Timothy Morton denomina “híperobjecte”. Un concepte que engloba coses i fenòmens com la Internet o la crisi climàtica, fins i tot el coronavirus també ho és.
I el mateix succeeix amb el que entenem per “vida rural” o “ruralitat”, que neix de la idealització que engendra el nostre trencament amb la vida rural. Per això és vital invertir en una educació integral, que contempli la pràctica del treball rural, per a una reconnexió efectiva i orgànica. Repoblar el camp ha d’anar de la mà d’un pla traçat per a promoure i acompanyar el retorn a la ruralitat i al treball agropecuari. Un procés de rehabilitació d’aquest calibre requereix la complicitat, la creativitat i el coneixement de professionals de diferents sectors, a més de la implementació de programes d’educació, des de la primera fase de l’ensenyament fins a l’última, que faciliti l’accés a la formació agrícola i pecuària, per a ajudar la vocació, construint escoles dissenyades específicament a aquesta orientació professional. Hi ha experiències actuals que poden servir-nos de referència en aquest sentit. El model cubà, per exemple, contempla un mes del curs escolar dedicat només al treball agrícola a partir de l’ensenyament mitjà per a tots els centres educatius. D’aquesta manera s’incentiva la vocació i els valors de la vida rural.
Sens dubte, qualsevol solució per a un millor futur de nosaltres i les altres espècies, passa per la construcció de societats organitzades sobre les idees del socialisme/comunisme, perquè són les úniques que poden propiciar amb rigor el control i organització requerits per a gestionar una distribució justa i un racionament equitatiu dels recursos de consum; a més de ser l’única que pot incorporar el no-humà en el seva visó d’humanitat. Clarament, a la vista està, això no és possible des d’un model capitalista de cap mena. La pregunta és: estem preparats per a fer un salt qualitatiu com aquest? Apel·lant al sentit històric, aquests canvis profunds en la humanitat es donen en funció de condicions objectives i subjectives, producte del treball conscient de moltes voluntats per a propiciar-les, molt lluny de la idealització i la fantasia.
