Cristóbal D. Peñate
Joaquín Sagaseta de Ilurdoz Parada (Quino Sagaseta per a tots els amics, familiars i coneguts), va morir el dijous 25 de febrer al voltant de les tres de la tarda, després de resistir més de quatre anys a un ictus que va patir a finals de 2016 i que el va prostrar a casa seva durant aquest temps. Va ser un home íntegre i integral en totes les seves facetes, des de l’advocacia a la política. Nascut a Las Palmas de Gran Canaria en 1952, va realitzar tota la seva vida política i professional a l’illa.
Va ser un emblema i un referent de tots els advocats progressistes de Las Palmas, igual que un ferm pal de paller del comunisme canari. Va sofrir la repressió i la presó per les seves idees polítiques durant el franquisme. Es va enfrontar a la dictadura amb valentia i atreviment, sempre a primera línia, donant la cara en tot moment.
Dotat d’una dialèctica sublim, va destacar per la seva coherència ètica i el seu constant compromís. Els seus adversaris, que també els tenia, només podien adduir acusacions banals com que Quino era el representant de la vella esquerra ortodoxa i sectària. Però no era veritat. Quino mai va ser sectari, tot el contrari, era dialogant i capaç d’arribar a acords amb tots sense acritud. Sempre va treballar per a construir fronts de masses i grans coalicions, sumant i no restant, encara que no sempre ho va aconseguir.
Va ser cofundador del col·lectiu d’advocats progressistes Justicia y Sociedad, que va destacar per la seva lluita contra la corrupció. Allí estaven, al costat d’ell, José Rivero, Pedro Miguel Rodríguez Cruz o Diego León, entre altres tants juristes que han fonamentat la seva vida professional en la brega contra la corrupció, els abusos i les injustícies, sempre al costat del més feble.
A finals de 2016 va patir l’ictus, unes quantes hores abans del coneixement de la notícia de la mort del líder de la Revolució Cubana, Fidel Castro. No sols va ser polític des de jove. En realitat va néixer en política, el seu destí es va marcar des del seu naixement.
Més que un comunista ortodox, va ser un “comunista constant, coherent i optimista”, segons l’encertada definició d’un dels seus amics més pròxims. Comunista, leninista i marxista amb el cap molt ben moblat. No es va ocultar mai per a defensar públicament a ídols caiguts com Hugo Chávez o Fidel Castro. Sempre va defensar aquesta opció en el context dialèctic, des de la controvèrsia raonada, enfront de l’imperialisme imperant encarnat pels Estats Units. Perquè ell s’alineava amb els febles i subjugats enfront dels agressors i assetjadors. Va ser un fortí que va posar la seva força a favor dels dèbils. L’últim romàntic.
Jugava als escacs, com el seu recordat i entranyable oncle Fernando, del qual va ser gran aficionat i seguidor, respectivament. Es reptava a moltes partides amb Mamé Mauricio, però la seva vocació més absoluta va ser la lectura. Era un lector empedreït al qual se’l podia veure amb freqüència en les llibreries de Triana interessant-se per les últimes novetats. Li llevava moltes hores al son per a poder llegir de nit. Va ser un noctàmbul intel·lectual, un “nocherniego” entre llibres, un “noctívago” envoltat de papers.
Era un lector empedreït i un magnífic escriptor. La seva prosa recordava al realisme màgic sud-americà de García Márquez quan s’allunyava estrictament de la vida pública. Escrivia molts articles polítics i sindicals, com el que va subscriure el diumenge 27 de novembre de 2016 al costat d’una trentena d’advocats laboralistes a La Provincia-Diario de Las Palmas.
Llegia amb fruïció llibres de filosofia i assaig polític, encara que això no estigués renyit amb la lectura d’autèntica literatura del boom literari espanyol i llatinoamericà. Era un articulista habitual en la premsa grancanària amb un estil singular, brillant, únic.
La seva vida professional la va fer en el bufet comandat pel seu oncle Fernando, Perico Limiñana i Félix Parra, i en el qual també estaven José Ramón Pérez Meléndez, Elena Oramas, Antonia Santana Melián, Leticia Bueno, Margarita Etala Socas, Inmaculada González, Ana Sagaseta i Alejandro Pérez Peñate. Per aquest despatx també va passar Arcadio Díaz Tejera, ex Diputat del Comú, exconseller cabildici, ex regidor i actualment jutge.
Ell no era un desheretat de la terra, sinó un home de classe mitjana acomodada i d’antiga soca, però mai va presumir d’això. La prova és que va escurçar el seu cognom Sagaseta de Ilurdoz, molt arrelat a Navarra, i el va deixar en un simple Sagaseta, com va fer tota la família. El seu germà Salvador, també mort prematurament, va ser un genial escriptor i periodista de La Provincia-Diario de Las Palmas. Fernando Sagaseta, Salvador Sagaseta, Quino Sagaseta.
Guerrer, bel·licós, bel·ligerant, combatiu, revolucionari, temperamental, apassionat, cavallerós, lleial, honest, distingit, abnegat, ortodox sense sectarismes, honrat, sarcàstic, comunista, d’esquerres sense complexos. Un guanyador defensor dels perdedors.
Hores abans de sofrir l’ictus fatal de 2016 va acudir al Club La Provincia a la presentació del llibre del seu amic Agustín Millares Cantero sobre el doctor Monesterio, el metge republicà, una obra que va tenir a Maxi Paiser com a coautor, íntim amic i camarada d’en Quino. Després de la xerrada va anar a prendre unes cerveses amb el seu fill Miguel, el mateix Agustín Millares i els seus amics Enrique i Víctor Caro, Juan Carlos Domínguez (Pífano) i José Miguel Fraguela, al qual també es va unir el vicealcalde de Las Palmas de Gran Canaria, Javier Doreste, que milita a Podemos, el mateix partit al qual pertanyia Quino.
Històric militant comunista, aquest advocat laboralista llicenciat en la Universitat de la Llacuna va aplicar tots els seus coneixements i idees marxistes a defensar a la classe treballadora. Mai va abanderar a una gran empresa perquè sempre va tenir clar que el seu paper consistia a protegir els més necessitats, als dèbils de la societat. A pesar que provenia d’una família d’ascendència il·lustre (els Sagaseta de Ilurdoz navarresos) de la classe mitjana alta, mai va dubtar a alinear-se amb els més pobres i empobrits.
Des de molt jove va militar en el comunisme. Als 14 anys va ingressar en les Joventuts Comunistes. El Partit Comunista i el sindicat Comissions Obreres van ser la seva bandera clandestina durant molts anys de dictadura franquista.
Després de la mort de Franco, Quino va seguir amb la seva militància comunista, en aquesta ocasió a través de Pueblo Canario Unido (PCU) dins de la coalició Unión del Pueblo Canario (UPC), per la qual el seu oncle Fernando, també company de bufet, va ser diputat nacional.
Encara que no va ser un desheretat ni un pobre de solemnitat, aquests eren la seva prioritat en la defensa política i jurídica. Va ser un polític que defugia dels càrrecs públics, però no dels orgànics, encara que mai va ambicionar poder. Tenia clara la seva missió de construcció dialèctica de la realitat social.
Des que va conèixer la sociologia científica, va decidir optar pel marxisme, el leninisme i el comunisme. Es va forjar intel·lectualment gràcies a moltes hores d’estudi i lectura. No va ser un home marcat clarament per l’acció sinó un gran teòric a mitjà i llarg termini. No va ser un intel·lectual miop i curtterminista.
Esquivava ser candidat a càrrecs públics perquè no els ambicionava. Preferia fer costat a altres companys i ell, en tot cas, ocupava càrrecs orgànics en les formacions en les quals militava, més com una càrrega abnegada que com un àvid desig de notorietat. En poques ocasions va accedir a candidatures en unes eleccions. Quan ho va fer va ser perquè els altres no van voler o li ho van demanar encaridament.
Pertanyia a aquesta minoria il·lustrada que va saber traslladar el missatge amb la seva magnífica ploma en escrits memorables. La lectura i sobretot l’escriptura li servien per a sustentar el seu equilibri psíquic a través d’aquest realisme màgic literari. Era un gran optimista des del realisme en el qual vivia. A tots els insuflava aquest optimisme, fins i tot en els pitjors moments treia a relluir el seu riure estentori i el seu humor refinat.
Fermesa i optimisme cisellaven el seu caràcter superador de la realitat social. Fumador empedreït durant molts anys, en els últims va deixar de fer-ho després d’alguns avisos de salut. Es cuidava des de la moderació. Buscava gaudis moderats, va ser més epicuri racional que hedonista.
Amb la mort de Quino se’n va el principal bastió, l’essencial suport, el substancial símbol de l’esquerra canària des que va morir el seu oncle Fernando, el 3 de desembre de 1993. Va ser el puntal en tots els processos del comunisme canari, tant en la reflexió com en la ideologia política. Va ser un martell d’heretges sense sectarismes. Un home desbordant que ens supera i transcendeix amb les seves idees, el seu optimisme, el seu coratge i el seu somriure sempitern.
La versió en castellà de l’article es va publicar originalment a ElDiario.es el passat 25 de febrer.
