Laura Rozalén, historiadora
Quan s’acosta el 8 de març un dels temes històrics que sovint surt a la llum és el moviment sufragista a Anglaterra. Hi ha molta gent que en fa referència, però poca que coneix què va ser, com va passar i quines en van ser les claus. En aquest article resoldré els aspectes clau de l’evolució històrica d’aquest moviment, fent-ne cinc cèntims, perquè puguis fer-te a la idea dels aspectes més rellevants.
Com era la situació de la dona a Anglaterra?
Encara que Anglaterra estigués en una de les posicions més privilegiades del primer món durant el segle XIX, les dones no tenien els mateixos drets civils i polítics que els homes. Això respon a l’ordre social que emana el sistema patriarcal des de quasi l’origen de la humanitat. Resumint molt breument; les dones formen part de l’esfera privada de la llar i la família mentre que, els homes, són els encarregats de l’esfera pública. En el cas d’Anglaterra, les dones solteres i les vídues tenien la finestra una mica més oberta que les dones casades, ja que podien tenir propietats, redactar testaments i tenir la custòdia dels seus fills. Tenien moltes restriccions, però, com ara que no podien exercir professions específiques, com la medicina o el dret, ni accedir a segons quins llocs de l’administració. El vot femení era llavors una bogeria inconcebible.
Hem de tenir en compte, però, que el vot tenia un component classista. A inicis del segle XIX el vot era censatari, és a dir, que anava en funció de la renda personal: En aquell moment, només el 20% dels homes més rics del país podien votar. Només els cercles polítics més radicals defensaven el vot universal masculí, mentre que les dones, des d’una percepció legal i social, eren eternament menors d’edat.
Quin va ser el punt de partida al moviment sufragista?
El 1830 les feministes eren molt poques, però a la dècada del 1860 ja hi havia quallat una organització entorn de la demanda del dret de vot a la dona. Això passa en un moment de canvi dins d’Anglaterra i del món, on l’augment de l’educació i la difusió de premsa i llibres permet una major visibilització i presa de consciència. Quan, el 1867, es va aprovar al Parlament una extensió del dret de vot a un terç dels homes adult, les associacions de sufragistes, que havien anat en augment, van començar a animar les dones a la participació en les eleccions. Una dona, Lily Maxwell, va aparèixer, per error, en les llistes electorals, i va intentar anar a votar. Aquest fet va suposar que el govern hagués d’esclarir que la llei que s’havia aprovat, en cap cas, incloïa les dones.
El 1869, a l’estat de Wyoming, als Estats Units d’Amèrica, es va aprovar el vot femení, fet que va esperonar el moviment sufragista en comptar, ara, amb un referent. El 1881, a l’Illa de Man, una colònia britànica, es va concedir el vot a les dones vídues i solteres: Per les sufragistes, això, dins de la mentalitat imperialista que hi havia a Gran Bretanya, suposava que una colònia, vista com quelcom molt menor i al servei d’Anglaterra, havia aprovat abans el dret de vot universal que la mateixa metròpoli.
Cada cop més homes, més personalitats distingides, veien amb bons ulls les organitzacions sufragistes, però això no suposava que es comprometessin en defensar els seus drets. Per aquest motiu el moviment sufragista va veure la necessitat d’unir forces, i per això el 1897 es va crear la Unió Nacional de Societats pel Sufragi Femení (NUWSS, en anglès). Es van començar a fer mítings al carrer, tot un fet trencador, ja que s’hi havia inculcat en l’educació de la dona ser discretes i recloure’s voluntàriament a l’àmbit privat de la llar. Les oradores, sovint, rebien insults, objectes i, fins i tot, agressions físiques directes.
Qui s’oposava al vot femení?
Els liberals i els conservadors estaven en contra del vot de la dona: els primers, perquè tenien por que, si elles podien votar, ho fessin en massa en favor dels conservadors; els segons, perquè estaven en contra de l’ampliació de drets, en general. No és fins a inicis del segle XX que una part del Partit Laborista defensarà aquest moviment. Va haver-hi, també, un grup de dones que es van autodenominar com a representants del moviment sufragista, defensant que elles no podien entendre la política i que, per tant, no podien votar, titllant-les de lletges i “solterones”.
Les persones que hi estaven en contra, en general, esgrimien arguments com el següent: les dones, en ser éssers extremadament influenciables, si estaven casades, podien acabar votant el que els hi deia el marit, pel que concedir el sufragi a les dones podia suposar que els casats tinguessin el doble de vots. També creien que, si les dones tenien opinions polítiques diferents de les dels seus marits i volien votar una altra cosa, es podia crear la discòrdia a les llars i, segons els conservadors, la unitat de la familia era el més important. També es deia que si les dones podien votar, ben aviat, voldrien ser diputades i membres del govern, cosa en la qual, s’ha de dir, tenien tota la raó. A més, argumentaven, si les dones participaven en els òrgans de govern, aniria en contra dels interessos de la nació, podien veure’s afectades en la seva salut a causa de la intensa activitat política.
La mateixa reina Victòria d’Anglaterra parlava malament del moviment:”Deixeu que les dones siguin el que Déu va voler: Una bona companya per l’home, però amb deures i vocacions totalment diferents” escrivia el 1870. “Si les dones es “despullessin” de si mateixes en reclamar igualtat amb els homes –deia–, es convertirien en els éssers més odiosos, pagans i repugnants, i segurament peririen sense protecció masculina”. L’actitud de les seves filles va ser diferent, però, com és el cas de la seva filla Lluïsa, que malgrat que no mostres un suport públic, es relacionava amb sufragistes.
Els mítings a peu de carrer van passar a ser multitudinaris a inicis del segle XX i molta gent va conèixer les reivindicacions del moviment gràcies a ells. També van suposar altres petites victòries, com l’admissió de les dones a carreres que, fins al moment, els hi eren vetades, com la medicina, o l’entrada de les dones a les juntes d’educació i de districte de forma més significativa que quan es va aprovar la seva entrada, el 1970.
Va ser un moviment polític unitari?
El sufragisme va sorgir de diferents associacions i clubs que, independentment, defensaven la conquesta del dret de vot per les dones; després es van unir forces en una mateixa agrupació, com ja s’ha dit, la NUWSS, que les integrava. Però hi havia prou diversitat en les formes d’abordar la lluita per aquests drets. Amb el temps, una part de les sufragistes van sentir que, malgrat l’activisme que s’estava realitzant, semblava que la conquesta del vot encara era massa llunyana. Per aquest motiu es va fundar la Unió Sociopolítica de Dones (WSPU), creada el 1903 per Emmeline Pankhurst, una de les figures més ressenyables del sufragisme.
L’Emmeline tenia una perspectiva més radical en l’abordatge de la conquesta dels drets per les dones. Sota el lema de la campanya “Fets, no paraules”, s’intentava expressar la necessitat de passar a l’acció de forma directa i immediata, ja que les converses i negociacions, fins al moment, no havien suposat cap avenç rellevant en la línia buscada durant dècades. Pankhurst considerava que, per aconseguir els objectius polítics que perseguien, l’organització havia de funcionar com un exèrcit. La WSPU es va comprometre a no participar amb cap partit polític fins que les dones aconseguissin el vot. Les seves tàctiques tenien gran ressò a la premsa, ja que apostaven per una reivindicació espectacular que posés en repte el sistema patriarcal. Com a exemple, interrompien mítings d’altres partits, intentaven entrar al Parlament, es presentaven a les llars dels membres del govern o s’encadenaven a ells. Això suposava, sovint, la detenció dels membres de la WSPU, que es negaven a pagar la multa que sel’s hi imposava i entraven, per tant, a presó. El 1908 van organitzar una manifestació on van agrupar-se 500.000 persones, una gesta sense precedents. Per la seva banda, la NUWSS, presidida per Fawcett, rebutjava les accions violentes de l’organització WSPU, d’Erika Pankhurst, ja que considerava que era un error intentar aconseguir amb violència el que, per ella, havia de basar-se en una presa de consciència a partir del sentit comú.
Com van ser les protestes pel moviment sufragista?
Les sufragistes, especialment la WSPU de Pankhurst, van ser molt conscients de la importància de generar protestes que cridessin l’atenció a l’opinió pública i, en el seu moment, van ser titllades amb menyspreu com a boges i poc femenines. Les accions es van tornar cada cop més espectaculars i violentes. Una d’elles, l’atac amb pedres per part de la WSPU de la casa de membres del Parlament, va suposar el trencament definitiu entre l’organització i la NUWSS de Fawcett. Aquesta divisió va quedar patent en la distinció entre suffragettes, per parlar de l’ala més moderada, i les suffragists, per parlar de la més radical. Entre les protestes que van fer, moltes d’elles signades per la WSPU, Muriel Matters va llençar milers de pamflets sufragistes sobre londres des d’un dirigible; dues sufragistes es van fer enviar per correu a Downing Street per presentar una petició al primer ministre; Marion Wallace Dunlop es va colar al Parlament i va gravar a un passadís un passatge de la Declaració de Drets; Leonora Cohen va destruir una vitrina que contenia joies de la Corona a la Torre de Londres.
Les sufragistes van ser reprimides?
Van ser reprimides, i molt durament. A mesura que s’empresonava sufragistes, es va començar a reclamar l’estatus de presoneres polítiques i la millora de les condicions de vida a les presons. Es pot destacar, aquí, un component classista, ja que no va ser fins que les mateixes sufragistes, de classe alta, van experimentar les penúries de les presons de l’època, que es van començar a reclamar millores en aquest sentit.
Marion Vallace Dunlop, de la WSPU, va ser la primera sufragista que es va declarar en vaga de fam seguint aquestes demandes. Després de 91 hores de dejú, va ser alliberada. Després d’ella, moltes militants van prendre la decisió de seguir el seu exemple, fet que va suposar que el govern aprovés el 1909 l’alimentació forçosa per a presos sota la supervisió mèdica. La presó de Holloway va ser l’escenari de molts exemples de violència contra les sufragistes, ja que l’alimentació forçosa era un procés dolorós i molt perillós. Això no va fer més que augmentar la simpatia del moviment dins de la població.
La repressió davant les protestes va augmentar. El 1910 es va discutir l’aprovació del vot per a dones solteres i vídues i es va convocar una manifestació per reclamar la insuficiència d’aquest projecte de llei. La manifestació va ser reprimida per la policia, la majoria, provinents dels barris populars de Londres, que van agredir físicament i sexualment a les manifestants. A aquesta repressió s’hi van sumar molts vianants i aquell dia se’l va anomenar “Divendres negre”. Tres manifestants van morir dies després per les ferides i la fotografia d’una dona a terra, a punt de ser apallissada, va consternar l’opinió pública.
Malgrat que, a conseqüència d’aquesta data, van introduir millores penitenciàries, el projecte de llei a debat al parlament es va desestimar definitivament el 1912. Pankhurst va teoritzar la necessitat de reprendre la campanya radical, que va suposar atacs contra la propietat, incloent-hi detonació de bombes i incendis. La consigna era, però, que no es podia danyar la vida, sinó les propietats i, de fet, cap dels atemptats va suposar la mort de cap persona. Davison va ser la màrtir del moviment sufragista a Anglaterra. Va morir el 5 de juny del 1913, amb quaranta anys, en una protesta, atropellada pel cavall del rei mentre intentava penjar-li un collaret sufragista.
Donat l’augment de preses sufragistes i la mala premsa de l’alimentació forçosa, el govern va aprovar el 1913 l’anomenada “Llei del gat i el ratolí”, que alliberava les preses quan estaven en perill de morir per la vaga de fam que estaven fent, recloent-les de nou a la presó en estar recuperades. La premsa i els ensos públics es van encarregar de difamar el moviment sufragista per les seves formes de reivindicació, reclamant de forma indirecta el dret exclusiu de la violència.
Com i quan s’aconsegueix conquerir el dret a vot?
Després de dècades de reivindicacions, van ser un dels grans conflictes bèl·lics del segle XX el que va decantar la balança. L’esclat de la Gran Guerra ho va capgirar tot a Anglaterra i al món i va deturar les protestes de la WSPU i Pankhurst va considerar que, davant l’escenari que s’esdevenia, s’havien de centrar els esforços en la defensa d’Anglaterra. La NUWSS, en canvi, va continuar amb la campanya pel dret de vot femení. La contribució indispensable de les dones en la rereguarda durant la Guerra va ser un abans i un després en aquesta lluita, ja que va ser el darrer element que va decantar la balança per convèncer el Parlament anglès i a la resta de la societat sobre la necessitat del dret de vot per les dones.
El febrer del 1918 es va aprovar la llei que concedia el sufragi a les dones majors de trenta anys, estenent-se a tots els homes majors de vint-i-un anys. Les campanyes per ampliar aquest dret, però, es van allargar deu anys més dins que, el 1928, es va equiparar l’edat de vot femení al masculí.
I les socialistes, què?
Primer de tot cal dir que el moviment sufragista va ser encapçalat per les dones de classe alta d’Anglaterra, ja que elles eren les que tenien temps i capacitat econòmica per afrontar la repressió que suposava participar del moviment. El moviment es va convertir en quelcom interclassista i popular, fet que va incloure dones de diferents perspectives polítiques, en molts casos, oposades en interessos. Com a exemple, Mary Sophia Allen (1878-1964), a més d’activista pels drets de les dones, va ser una policia pionera que posteriorment es va involucrar en moviments feixistes. També hi va haver, però, dones socialistes implicades en el moviment, encara que els seus noms, en general, no són molt coneguts: Mary Gawthrope, Annie Besant, Winifred Holtby, Winifred Horrabin, Annot Wilkie… La més coneguda d’elles, probablement, va ser la Sylvia Pankhurst.
Filla de la líder del WSPU Emmeline Pankhurst, la Sylvia va ser escriptora, artista plàstica, periodista i activista de caràcter antiimperialista, antimilitarista, feminista i socialista. En les seves obres pictòriques de la joventut ja va intentar plasmar les pèssimes condicions de vida i de treball de les dones a les indústries del nord d’Anglaterra i Escòcia. Va ser a la presó per les seves activitats de protesta, lluitant contra l’empresonament amb vagues de fam, de set i de son. Per ella, el sufragisme era només un dels aspectes de lluita per la llibertat i la justícia política que s’havien de defensar. Per una banda, va formar i mobilitzar les dones treballadores, especialment, de l’East End de Londres i, per l’altre, va treballar per formar estructures que donessin solucions a les seves necessitats, com ara la insalubritat dels habitatges obrers, entre d’altres. Va formar una federació dependent de la WSPU, la Federació Sufragista del Londres Est, que admetia a homes com a militants i que defensaven les lluites obreres o denunciaven la repressió del govern britànic sobre Irlanda. Va ser expulsada, finalment, de la WSPU, per discrepàncies polítiques, organitzatives, tàctiques i estratègiques. Donat l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Sylvia va aprofundir les seves conviccions internacionalistes i pacifistes, ja que considerava que els governs enviaven a fills de la classe obrera a lluitar contra altres fills de la classe obrera de països estrangers. Va fundar el diari “El Cuirassat de les Dones”, en homenatge a el Cuirassat Potemkin de la Revolució Russa.
La Sylvia Pankhurst entenia que el feminisme havia d’estar connectat amb la resta de formes d’opressió de la classe obrera en matèria de salut, drets laborals, educació i explotació econòmica. Va recolzar l’esclat de la Revolució Russa i va col·laborar en la difusió de les idees i polítiques bolxevics a través dels seus escrits, animant els treballadors i treballadores de Gran Bretanya a solidaritzar-se amb el poble rus. Va viatjar el 1921 a l’URSS, plasmant les seves impressions en el llibre “La Rússia soviètica tal com la vaig veure”. Va ser una de les fundadores del Partit Comunista de Gran Bretanya i va recolzar la Segona República espanyola, així com va defensar la causa de la població jueva perseguida pel règim nazi. Donats els seus interessos per Etiòpia, derivats de la invasió del país per la Itàlia de Mussolini, va traslladar-se a viure allà fins a la seva mort, posant en marxa diferents projectes socials i lluitant contra l’ocupació italiana, primer, i contra l’imperialisme, després.
