La Comuna tractava d’atreure els pagesos de tota França cap a la lluita pel socialisme. No va tenir temps per a assolir aquesta tasca. En definitiva, com afirma Jacques Rougerie fou un exèrcit format per rurals qui es va encarregar de masacrar la Comuna i els comuners. [1]
Un d’aquests intents d’atreure els pagesos fou aquesta crida una crida als treballadors del camp difosa a finals d’abril. L’autora de la crida fou una militant de l’AIT, propera a Karl Marx anomenada Léodile Champseix (1824-1900), que escrivia al diari La Sociale sota el pseudònim André Léo. [2]
Als treballadors del camp [3]
Germà, t’estan enganyant. Els nostres interessos són els mateixos. El que demano, tu també ho vols; l’alliberament que demano és el teu […]. És important quin nom té l’opressor: gran propietari o industrial? Per vosaltres, com per nosaltres, el dia és llarg i dur i la recompensa no serveix ni per cobrir les nostres necessitats. Per a vosaltres, com per a mi, la llibertat, l’oci, la vida de l’esperit i del cor, falten. Seguim sent, ara i sempre, vosaltres i jo, els vassalls de la misèria. Des de fa gairebé un segle, camperol, pobre, jornaler, la gent us diu que la propietat és fruit del treball, i vosaltres ho creieu. Però obriu els ulls i mireu al vostre voltant […]. Heus aquí, ets vell; sempre has treballat; els teus dies han passat, pala o falç a la mà, de l’alba a la nit, i encara no ets ric i ni tan sols tens un tros de pa per passar la teva vellesa. Tots els teus guanys te’ls has gastat dolorosament en educar els fills, que l’allistament et prendrà o que, quan arribi el seu torn de casar-se, duran la mateixa vida de bèstia de càrrega que has portat i acabaràs com acabaràs, miserablement, ja que, havent-se esgotat el vigor de les teves extremitats, difícilment trobaràs més feina, molestaràs als teus fills amb el pes de la teva vellesa i aviat et veuràs obligat, amb la bossa a l’esquena i inclinant el cap, a anar a pidolar almoina de porta en porta.
Això no és just, germà camperol: no ho sents? […] Perquè si fos cert que la propietat és fruit del treball, tu series el propietari, tu que has treballat tant. Posseiries aquesta caseta, amb jardí i tancat, que ha estat el somni, l’objectiu, la passió de tota la teva vida, però que no has pogut adquirir o que no has adquirit per, potser, infeliç, no contraure un deute que t’esgoti, et rosegui i que obligarà els vostres fills a vendre, tan bon punt hagis mort, o potser abans, aquest sostre que ja tant t’ha costat. No, germà, El treball no dóna la propietat. La propietat es transmet per atzar o es guanya per enganys, els rics són ociosos, els treballadors són pobres i continuen sent pobres […].
I és per això que París […] s’agita, reivindica, s’aixeca i vol canviar les lleis que donen tot el poder als rics sobre els treballadors, París vol que el fill del camperol sigui educat com el fill del ric, i sense cost, ja que les ciències humanes són el bé comú de tots els homes […].
París vol que no hi hagi més un rei que rebi 30 milions dels diners del poble […]. París demana que no hi hagi més funcionaris remunerats amb 20.000, 30.000, 100.000 francs, donant de menjar a un home, en un sol any, la fortuna de diverses famílies […].
París exigeix que qualsevol home que no sigui propietari no pagui ni un cèntim d’impostos; que qui només té una casa i el seu jardí tampoc no pagui res; que les petites fortunes tributin lleugerament i que tot el pes de l’impost recaigui sobre els rics […].
París exigeix que la justícia deixi de tenir cost per a aquells que ho necessitin i que sigui el propi poble qui triï els jutges d’entre la gent honesta del cantó.
El que París vol, escolta atentament, treballador del camp, jornaler pobre, petit propietari rosegat per la usura, pagès, vosaltres que sou els que sembreu, colliu, sueu, és que cap dels vostres productes vagin a algú que no fa res, el que París vol en definitiva és la TERRA PER AL CAMPEROL, L’EINA PER AL TREBALLADOR, TREBALL PER A TOTS.
La guerra que està lluitant París en aquests moments és una guerra contra la usura, la mentida i la mandra. Us diuen: ”Els parisencs, els socialistes, són uns expropiadors. Ei, bona gent, no veieu qui us ho diu això? No són expropiadors aquells que, sense fer res, es guanyen la vida amb la feina dels altres […]?
Sí, els fruits de la terra per als que la conreen. A cadascú el seu; treball per a tots. Mai més ni molt rics ni molt pobres. No més treball sense descans, no més descans sense treball […]. Tot el que cal són bones lleis, que es promulgaran quan els treballadors deixin de voler ser enganyats pels ociosos. I, quan arribi aquest temps, creieu-ho, germans camperols, les fires i els mercats seran millors per a aquells que produeixen blat i carn i més abundants per a tots del que mai havien estat sota cap emperador o rei. Per tant, el treballador estarà fort i ben alimentat, i el treball estarà lliure d’impostos, llicències i drets, que la Gran Revolució no va eliminar del tot […]. Per tant, habitants del camp, ja veieu, la causa de París és la vostra causa, i és per a vosaltres que treballa, al mateix temps que treballa per l’obrer […]. Aquests diputats, als quals heu nomenat, sense conèixer-los, volen tornar-nos a posar a Enric V. Si París cau, el jou de la misèria us aixafarà el coll i passarà per sobre del dels vostres fills. Així que ajudeu París a triomfar i, passi el que passi, recordeu bé aquestes paraules, ja que hi haurà revolucions al món fins que es compleixin:
LA TERRA PER AL CAMPEROL, L’EINA PER AL TREBALLADOR, TREBALL PER A TOTS
Els Treballadors de París
Notes
[1] Jacques Rougerie, Paris Libre, 1871, Paris, Éditions du Seuil, 2004, p 193. La primera edició francesa d’aquest llibre és de 1971. L’extracte de la Crida que publiquem l’hem extret d’aquest mateix llibre, pp. 190-192.
[2] De la secció de Batignolles. André Léo fou feminista, periodista i escriptora. En castellà es pot llegir el seu llibre La Guerra Social, Barcelona, Virus editorial, 2016. Es por trobar més informació sobre Léo aquí: http://www.andreleo.com/ . Veure també: https://macommunedeparis.com/2016/06/02/la-commune-sadresse-aux-paysans-frere-on-te-trompe/
[3] Traduït per Paul Charboneau.
