Elena Idoate Ibáñez, membre del Seminari d’economia crítica Taifa
No sabem ben bé d’on vindran les pròximes reformes de les pensions públiques de l’estat espanyol. D’una banda, l’octubre del 2020, el Pacte de Toledo va tancar un acord amb recomanacions per a la reforma de les pensions. Aquest acord corrobora una de les frases que es diu a les lluites: allò que perdem serà molt difícil de recuperar en el futur. No s’han derogat les reformes del 2011 ni del 2013. D’altra banda, el gener del 2021, el govern de PSOE-Podem va enviar a Brussel·les l’anomenada fitxa 30 amb les línies mestres de les reformes de les pensions que ha d’estar en línia amb reformes estructurals neoliberals que la Unió Europea exigeix per a desbloquejar els fons del pla de recuperació.
Un calendari atapeït
En el calendari de reforma de les pensions, se solaparan els plantejaments de l’acord del Pacte de Toledo i les exigències que vindran d’Europa. Inclou diversos elements que s’aniran legislant en diferents fases temporals. El primer esglaó de la reforma ha estat la modificació del complement a la maternitat, destinat a compensar parcialment les llacunes de cotització de les dones que tenen fills. Aquesta mesura ha topat amb posicions de diversa índole: la del TJUE, que havia determinat que els complements discriminaven als homes; la dels partits de dretes, que han rebutjat la modificació perquè perjudicava les mares de famílies nombroses i de rendes més altes; i la del govern, que ha volgut abordar així la bretxa de gènere de les pensions, que és del 33,8%, un nivell més alt que la bretxa salarial. El problema és que la bretxa no es pot solucionar amb una “pagueta” pensada més aviat com una mena d’agraïment a la seva aportació demogràfica que reforça la divisió sexual del treball. L’origen de la discriminació fàctica de gènere en les pensions està en que les reformes paramètriques que han reforçat el principi de “contribuïtat” (15 anys de cotització mínims exigits per accedir a una pensió contributiva i els 25 anys, a partir de l’any vinent, de període de càlcul de la pensió) penalitzen les dones. La reforma, per tant, ha mantingut les condicions per a la bretxa de gènere.
Els propers passos de la reforma de les pensions per aquest any seran, en primer lloc, la substitució de l’índex de revaloració de les pensions establert pel PP que, a la pràctica, establia pujades del 0,25%, i vincular la pujada a l’IPC. Això sí, amb una lletra petita perquè no guanyin poder adquisitiu. També es preveu incrementar la penalització a les jubilacions anticipades i fomentar l’allargament voluntari de la vida laboral més enllà de l’edat de jubilació.
El més calent és a l’aigüera
Els Pressupostos Generals de l’Estat pel 2021 van establir un canvi en la fiscalitat dels plans de pensions, reduint la deducció dels plans individuals i augmentant-la en els plans d’ocupació. Van apostar pels plans d’ocupació perquè és la manera més eficaç de fomentar que la gent es faci plans de pensions privats, ja que impliquen a moltes persones de cop i perquè els fan les empreses i els estableixen en els convenis col·lectius en substitució de pujades salarials. Després de moltes dècades de sembrar l’alarma sobre la suposada bancarrota de les pensions públiques i de fer propaganda, resulta que la població treballadora no ha mostrat l’interès que voldria el capital financer per fer-se una pensió privada. Les institucions s’alineen amb aquests lobbys i promouen les pensions privades. L’any vinent el govern estatal farà un pas de gegant la privatització: vol impulsar un macrofons de promoció pública de gestió privada, que realitzarà per tal d’acollir plans de pensions d’ocupació de les empreses. Amb aquest macrofons, s’espera generalitzar els plans d’ocupació, que actualment compten amb uns 2 milions de participants i que es pretén que assoleixin els 10 milions. Els Pactes de Toledo del govern que s’autoanomena “progressista” poden esdevenir, més que cap altres, un mecanisme de privatització de les pensions públiques, evitant dotar-les amb el finançament que necessiten i impulsant els plans de pensions privats.
Un altre dels elements més controvertits de la reforma que vindrà és l’ampliació del període de cotització que s’utilitza per a calcular la pensió. Alguns mitjans de comunicació van filtrar que el ministre havia elaborat un esborrany de la fitxa 30, dirigida a Europa que mencionava una ampliació del període de càlcul, dels 25 als 35 anys, que suposaria una caiguda de les pensions noves del 5,5%. Escrivá, però, desmentir-ho. El document que finalment es va a Brussel·les evita concretar aquesta qüestió, però sí que es compromet en avançar en el principi de “contribuïtat del sistema, fet que a la pràctica significa ampliar el període de càlcul. La part positiva, suposadament, és que es podran descartar els pitjors anys en què les cotitzacions hagin estat més baixes, però és una millora dins d’una retallada, i el resultat generalitzat serà un empitjorament per a la majoria dels futurs pensionistes.
Governi qui governi, les pensions es defensen
Les pensions públiques són un dels principals instruments de solidaritat col·lectiva per a la classe treballadora, amb el qual s’incideix en el repartiment de la renda i d’assegurança de les condicions materials de vida de tothom. Però no és un instrument en mans de la classe treballadora, sinó que fa molts anys que està subjecte a reformes contínues per tal de satisfer les necessitats del capital. La pròxima reforma n’és un clar exemple, i si no fos per irrupció de la marea pensionista, no s’haurien inclòs les petites millores, com descartar els pitjors anys de cotització del càlcul de pensions i la revaloració de l’IPC.
Per a què el sistema de pensions sigui un instrument de la classe treballadora no tan sols haurien de derogar-se les reformes de les pensions precedents sinó que aquest hauria d’evolucionar per adaptar-se a les problemàtiques de les condicions de vida de la població i del món laboral. En les pensions contributives, el 30% de les dones i el 24% dels homes cobren el que s’anomena “complements a mínims” perquè, tot i complir les exigències per a tenir dret a pensió, quan se’n fa el càlcul no arriben a assolir l’import mínim establert per llei. Això demostra el fracàs d’un sistema excessivament restrictiu. A més a més, més de 460.000 persones reben pensions que no són contributives perquè queden excloses del sistema. Els Pactes de Toledo es negocien en uns termes actuarials i totalment al marge del context econòmic i social. A l’economia mundial, i especialment l’espanyola i la catalana, li costa molt crear llocs de treball durant les èpoques de creixement econòmic, i en les crisis se’n destrueix molt fàcilment. Les relacions laborals cada cop són més precàries i les formes de treball no regulades, com el de les anomenades plataformes col·laboratives, guanyen terreny. I una quantitat ingent de treball domèstic, no remunerat i que recau sobre les dones, queda al marge dels drets econòmics i socials, dels quals la seguretat de rendes en la vellesa n’és un de molt important. I tot això passa mentre els salaris perden pes en la distribució de la renda i augmenta la riquesa dels rics. Les pensions públiques s’han de defensar. Governi qui governi.
