Miquel Àngel Soria
Costa canviar de costums. Un espera l’arribada del Primer de Maig per poder trobar-se amb els companys de classe al carrer, per agafar forces i enfrontar el capital amb garanties d’èxit. Però la natura, prou castigada per l’acció d’aquest, es revolta i es defensa i ens envia a casa, tancats, mentre el nostre enemic de classe augmenta els seus beneficis a costa nostra.
I com no podem sortir al carrer, busquem noves formes d’expressar la nostra ràbia, el nostre descontentament. I he pensat que una forma de fer-ho podria ser a través de la poesia. Tots i cadascú coneixem poemes i cançons que ens mantenen en guàrdia.
Recordo un poema de Joan Brossa que, malgrat ser de 1968, no ha perdut actualitat:
L’u de maig
Poble : deixa anar el xàfec i amara la batalla,
estrelles de finestres acuiten la claror,
prou passes endarrera, amunt la revifalla!,
tornem al primer dia de revolució.
Estripa munts de seda i pren altes les atxes,
camina dret, camina, i bat amb noves ratxes
el plany de la foscúria; serenes les torratxes,
respira nova pluja i encén tot el carbó.
A l’ombra s’entrebada la porta d’un nou dia,
no fugis de la ruta, que el pas et darà pa;
la cendra que t’enfonsa pertany a una altra via,
l’hivern no ens ha de perdre si aquí ens donem la mà.
Esclati una tempesta damunt la lludrigada;
que trons i llamps rebatin el curs de la ventada,
contesta a qui et despinta, dóna per acabada
la nit militarista amb sol republicà.
Ajunta escopinades i veuràs com s’allunya,
la venjança de l’ombra et deixarà tot sol;
emprèn la caminada, t’envia Catalunya:
la llum et farà pactes i agafaràs el vol.
Oh sol vivent, tu, poble, aixeca la bandera,
amb gran estrall de brases fes d’estrella primera,
rebenta a fuetades la cabrota amb guerrera
que entenebreix les platges des d’aquell juliol!
(de L’esmorzar a la muralla)
Brossa va concebre la poesia com “una arma de lluita per canviar la societat”, d’aquí que en aquells temps foscos del franquisme tingués present l’u de maig.
El gran poeta francès Jacques Prévert, al seu llibre Paraules (1937) té present aquest dia tan assenyalat i al seu poema Salutació a l’ocell trobem
[…]
Jo et saludo
ocell de l’empedrat
ocell dels proletaris
ocell del Primer de Maig
[…]
A Esdeveniments podem llegir
[…]
Mireu diu l’oreneta als seus petits
són milers i milers
i els ocellets treuen el cap del niu
i miren caminar els homes
Si es mantenen units
menjaran
diu l’oreneta
però si es separen rebentaran
Manteniu-vos junts homes pobres
manteniu-vos units
criden els ocellets
manteniu-vos junts homes pobres
manteniu-vos units
criden els menuts
alguns homes els senten
saluden amb el puny
i somriuen.
Prévert no ho especifica, però podem imaginar ─i ho volem fer així─ el seguici del Primer de Maig per les principals ciutats de Catalunya.
I parlant de seguicis multitudinaris, fem un exercici de memòria i ens veiem a L’Havana, quan encara la pandèmia no havia fet acte de presència i pensem com ho veia un dels cinc, Antonio Guerrero, des de la seva presó a Colorado
Hermanos de la Patria
soberana y distante,
es Primero de Mayo
marchemos adelante.
Ante vientos que claman
agredir nuestro suelo,
arde la eterna llama
bajada de su suelo.
Y se desborda un río
por sus calles y plazas
de cubanos valientes
contra las amenazas.
Qué no podrá mi pueblo
su estirpe redentora,
su digna voz, lo mismo
que una ametralladora.
Es su verdad disparo
su ética trinchera
capaz de resistir
la astucia más severa.
Amantes de la paz
condenamos la guerra,
nos sangra el corazón
cuando hieren la tierra.
Amantes de la vida
impedimos la muerte
allí donde hay miseria
echamos nuestra suerte.
En vano intentará
la oscura y falsa historia
del Imperio agresor
sus lacayos, su escoria,
robarnos el fervor
de esta inmortal jornada
sin que junto a Martí,
los Héroes del Moncada
amigos solidarios
todo el pueblo y Fidel
le mostremos al mundo
nuestro invicto laurel.
Hermanos de la Patria
soberana y distante
es Primero de Mayo
Marchemos adelante.
I com oblidar que un Primer de maig (1909) naixia el gran poeta comunista grec Iannis Ritsos?
D’una traducció al francès, Vue aérienne, el poema Li-ber-té
Repetiràs la mateixa paraula
nua
aquella
per la que has viscut
