Josep Miquel Raventós
La pandèmia del Covid-19 ens ha obligat a tornar la mirada sobre la salut, ha obligat a les institucions a tenir-la en compte com mai havia passat. La forma en què s’han encarat gran part dels esforços, però, denota mancances greus pel que fa a la comprensió i l’aproximació sobre el concepte de salut. Sense menyspreu sobre el seu impacte i la seva necessitat la priorització monotemàtica sobre la vacuna i la forma que les estratègies de vacunació s’estan donant en són un exemple. Negoci, manca de solidaritat i atenció als drets humans i complet oblit sobre el fenomen en si i les seves arrels, posen sobre la taula problemes que de ben segur es repetiran en un futur proper.
Igual que l’actual pandèmia ha amplificat les desigualtats de salut ja existents el mateix passarà amb els impactes de la crisi ecosocial que s’aniran produint en els propers anys, ja sigui en l’àmbit purament climàtic, sanitari, ambiental o econòmico-social. Els processos de vulnerabilització als que des de fa anys estan sotmeses les capes més empobrides de la població augmenten el grau d’exposició, la sensibilitat, la propensió, la predisposició, una menor capacitat per esmorteir i adaptar-se als canvis. La crisi ecosocial accelerarà les tendències que des de fa uns anys estem observant.
Els canvis en el clima impactaran fortament sobre la salut comunitària. Sense mesures d’adaptació adequades les onades de calor i fred, les tempestes i inundacions, les sequeres, la qualitat de l’aire, la càrrega d’aereoal·lergènics, les malalties transmeses per vectors (com la malària o el dengue) y la radiació solar ultravioleta tenen el potencial d’augmentar la mortalitat i la morbilitat de les poblacions.
A pitjor situació social, pitjor situació de salut. L’estudi Desigualtats socioeconòmiques en la salut de la infància del passat novembre del 2020, realitzat Observatori de Desigualtats en Salut indica clarament que els infants nascuts en famílies amb rendes baixes tenen més probabilitats d’emmalaltir que els nascuts en rendes més altes.
Salut no és equivalent a absència de malaltia. La immensa part de problemes de salut és causada per una interacció de diversos factors (socials, polítics, psicològics, genètics, etc.). La salut té tres nivells: individual, col·lectiva o pública i la dels grups socials (el barri, la situació migratòria, la classe social, el gènere, etc). El model hegemònic no és el més efectiu, ni el més eficient, ni el més equitatiu, ni el més humà. És un model biomèdic i reduccionista que fragmenta el cos i oblida la integritat psico-bio-social humana.
Com diu el títol del darrer llibre del Joan Benach, la salut és política. La salut col·lectiva no depèn fonamentalment -com sovint es creu- de la biologia i la genètica, els estils de vida i l’atenció sanitària, sinó de la política, les polítiques públiques i els determinants ecosocials de la salut. Si durant la dècada dels 70 Marc Lalonde i Alan Dever agruparen els determinants en quatre blocs: medi ambient, estils de vida, biologia humana i sistema sanitari, als 80 Michael Marmot anar un pas més enllà i establir que en el que ens hem de fixar és en les causes de les causes, els determinants socials i polítics.
La salut pública ha d’articular les respostes. Aquesta és aquella disciplina que té com a objectiu prevenir la malaltia, protegir, promoure i restaurar la salut de tota la població. Això inclou, per exemple, millorar la salut laboral i ambiental, construir una potent xarxa de vigilància epidemiològica, desenvolupar la participació comunitària, o planificar intervencions a llarg termini per millorar la salut i augmentar l’equitat. Cal un model de qualitat i no precaritzat, basat en l’atenció primària, comunitària i els serveis socials. Cal un enfortiment de les agències de salut pública i crear un Servei Nacional de Salut públic, construir una xarxa de vigilància epidemiològica, desenvolupar la participació comunitària, planificant intervencions a llarg termini tot tenint en compte que el model a perseguir ha de tenir en compte els impactes de la crisi ecosocial en marxa i una progressiva disminució de recursos.
La salut ambiental com a determinant ha de cobrar importància. Des de diverses institucions fa anys que s’indica que la contaminació de l’aire, els productes químics tòxics, el soroll, el menjar i l’aigua són els principals causants de problemes de salut com el càncer, diverses malalties respiratòries, al·lèrgies, asma, malalties cardiovasculars i del sistema nerviós, desordres del sistema reproductiu, immunitari, nerviós i del creixement. Reconeixent-se a la vegada que, tot i que hi ha hagut avenços, encara no es disposa d’informació essencial sobre la influència dels determinants ambientals sobre la salut i el benestar humà.
La salut mental ha de deixar de ser invisible. Per posar-ne un exemple, més de 5 milions de persones es veuen afectades per la pobresa energètica segons l’Associació de Ciències Ambientals (ACA) i entre els seus impactes destaca l’empitjorament sobre la salut mental, els residents, per exemple, d’habitatges amb una temperatura de 21 graus tenien el 50% menys de possibilitats de patir una depressió que aquells que vivien en temperatures de 15 graus.
La salut del planeta i la dels humans està clarament interrelacionades. Un exemple és l’estreta relació entre la ramaderia, que representa el 80% del total de GEH emesos per part de l’agricultura i el canvi d’ús de la terra i les malalties associades a l’excés de consum de carn i productes animals. Una dieta basada en la producció d’aliments d’origen vegetal (fruites, verdures, cereals, llegums), amb un màxim de 500 gr de carn per setmana, generaria molt pocs gasos d’efecte hivernacle incrementant alhora la salut comunitària. Per això calen canvis profunds en les polítiques fiscals. No és possible acceptar que un quilo de fruites costi més que un quilo de carn.
La salut psicosocial de les comunitats es veu greument afectada pels projectes extractivistes. La megamineria, el conreu de soja o la construcció de grans infraestructures tenen un impacte enorme sobre la salut psicosocial de les comunitats, entesa aquesta com afectació de les dimensions socials, culturals, psicoafectives, psicosomàtiques i cognitives. Processos tots ells dotats d’historicitat i territorialitat.
La forma en què tractem la natura i la forma com ens organitzem socialment determinarà com es donaran els fenòmens futurs que climatòlegs, biòlegs i científics en general fa temps que alerten. Si els encarem com hem encarat aquesta pandèmia, obviant-ne les causes i apostant-ho tot a una vacuna miraculosa —les renovables—, la mortalitat i condicions de vida de les properes generacions en patiran les conseqüències. És així de cru, d’altra manera caiem en negacionismes il·lusoris.
