Article original en francès de Chloé Leprince.
El 28 de maig de 1871 queien els últims calius de resistència del poble de París. Però massacre i atroç repressió no van apagar l’esperança que La Comuna havia il·luminat per als pobles del món. En diferents expressions artístiques trobem petjades de la seva història i algunes de les armes de la seva memòria.
Poesia i cançó populars figuren entre elles, i no en segona fila. La Internacional ocupa un lloc a part, autènticament excepcional. L’autor de la lletra, Eugène Pottier, estampador, dibuixant, pintor i escriptor, militava en la secció francesa de l’Associació Internacional de Treballadors, creada a Londres, arran del congrés obrer de 1864. Veterà de la revolució de juny de 1848, va participar molt activament en el moviment comuner de 1871: va resultar elegit en les votacions del 26 de març pel segon districte de París i va combatre en defensa de la Comuna fins a la Setmana Sagnant de maig de 1871. Va aconseguir escapar a la criminal repressió deslligada pel poder reaccionari, exiliant-se primer a Anglaterra i després als Estats Units, on es va afiliar al Socialist Labor Party. Va tornar a França després de l’amnistia de 1880. Els crits de «Visca la Comuna!» van ressonar a la seva mort, en 1887, en el cementiri parisenc del PèreLachaise. Gaudia ja de la celebritat d’un «patrimoni militant», un símbol de continuïtat revolucionària. La Internacional de Pottier és un producte directe de la Comuna de París. Poema escrit al juny de 1871, encara que retocat després pel seu autor, aquest l’havia dedicat a un altre comuner i internacionalista, Gustave Lefrançais. La lletra de la Internacional recull algunes de les idees i lemes essencials dels estatuts de l’Associació Internacional de Treballadors redactats per Carlos Marx.Un any després de la mort de Pottier, un modest compositor popular anomenat Pierre Degeyter, tornero en fusta en la del nord ciutat francesa de Lilla, va realitzar l’encàrrec de posar música al poema de Pottier. Així es va forjar el que seria adoptat com a himne universal dels treballadors.
Quatre dècades després, Degeyter seria solemnement rebut en la Unió Soviètica. A Moscou, en 1928, ell mateix va dirigir el cor que va interpretar el gran himne obrer en ocasió del VI Congrés de la Internacional Comunista. Des de 1917 (i fins a 1944), La Internacional s’havia convertit també en l’himne oficial de l’URSS, el «dels 160 milions de proletaris lliberts en l’antiga Rússia dels tsars», com va recordar L’Humanité, l’òrgan central del PCF, en la seva primera pàgina de l’exemplar del 2 d’octubre de 1932, enterament consagrada a l’anunci de la defunció del músic de Lilla. El seu funeral, a la ciutat de Saint-Denis, fortalesa del «cinturó vermell» de París, va constituir una impressionant i massiva manifestació de duel.
L’abast de la Internacional transcendeix amb escreix de l’àmbit de la cançó popular. Els dos exemples que segueixen d’aquesta manera d’expressió artística relacionada amb la Comuna de 1871 se situen, evidentment, en el pla més propi de la poesia i la cançó populars. Més precisament, en dos moments d’aquesta relació, separats per més d’un segle; cadascun d’ells, en termes històrics, dotat d’un paper i d’una significació específics i, per tant, clarament diferenciats l’u de l’altre. D’un costat, un poema d’un altre revolucionari i membre de la Comuna, Jean-Baptiste Clément (1836-1903), que, amb música d’Antoine Renard, es convertiria en la que continua sent considerada avui dia una de les més grans entre les cançons populars franceses. L’altre testimoniatge és el d’una cançó d’homenatge a la Comuna en la commemoració del seu primer centenari, composta per un enorme cantautor francès, Jean Ferrat (1930-2010), amb lletra de Georges Coulange.
En realitat, el poema titulat Le temps donis cerises («El temps de les cireres») havia estat escrit per Jean-Baptiste Clément en 1866, és a dir, cinc anys abans de la gesta revolucionària parisenca. Antoine Renard, un antic tenor de l’Òpera reconvertit a la revista, li va posar música en 1867. Clément li havia lliurat el manuscrit del seu poema a canvi d’una humil pelliza. Malgrat la seva data d’origen i al fet que es tracti pròpiament d’un poema i una cançó d’amor (al principi va portar com a subtítol «romança»), aquesta ha quedat inseparablement associada a la memòria dels comuners parisencs: les seves referències a «una ferida oberta», al «record que guardo en el cor» es van aplicar a la gran esperança que havia obert el proletariat de París i al bany de sang amb el qual la reacció va castigar el seu generós exemple. Abans de 1871, Clément ja havia conegut l’exili i les presons del Segon Imperi, pels seus escrits i activitats revolucionàries. Triat membre de la Comuna de París pel districte 18, va combatre en les barricades contra l’exèrcit versallés durant la Setmana Sagnant, títol que va donar a una cançó escrita poc després denunciant la brutal repressió contra el poble comuner. Exiliat a Londres i condemnat a mort en rebel·lia a França en 1874, va tornar clandestinament al seu país i va retornar a París després de l’amnistia de 1880. En 1903, al voltant de 5.000 persones van acompanyar les seves restes fins al Père Lachaise.
Le temps donis cerises ha tingut nombrosos i molt cèlebres intèrprets: des d’Encert Rossi i Charles Trenet, passant per Yves Montand o Juliette Greco, a Mouloudji, Nana Mouskouri o Maxime Le Forestier (en duo amb Joan Baez), entre altres. La interpretació del nostre admirat Paco Ibáñez (en actuació del 8 de maig de 2004) no serà la de millor pronunciació francesa però reflecteix amb fidelitat i greu calidesa la força i l’encant de la cançó. Precedint-la, oferim una traducció de la lletra:
El Temps de les Cireres
Quan cantem el temps de les cireres
I l’alegre rossinyol i la merla burleta
Estiguin de festa
Les belles tindran la bogeria al cap
I els enamorats sol en el seu cor
Quan cantem el temps de les cireres
Millor xiularà la merla burleta
Però és molt curt el temps de les cireres
En què anem en parella a colectar somiant
Arracades d’orelles
Cireres d’amor igualment vestides
Caient sota la fulla en gotes de sang
Però és molt curt el temps de les cireres
Pendents de coral que recollim somiant
Quan estigueu en el temps de les cireres
Si us fan por les penes d’amor
Eviteu a les belles
Jo que no temo les penes cruels
No viuré un dia sense sofrir
Quan estigueu en el temps de les cireres
Tindreu també penes d’amor
M’agradarà sempre el temps de les cireres
És d’aquell temps que guardo en el cor
Una ferida oberta
I la Deessa Fortuna que m’anés donada
Mai podrà apagar el meu dolor
M’agradarà sempre el temps de les cireres
I el record que guardo en el cor
Jean Ferrat (nom artístic de Jean Tenenbaum) és un dels majors representants de la cançó francesa dels últims seixanta anys. Mort en 2010 a l’edat de 79 anys, portava des de 1973 sense pujar a un escenari i prop de quinze sense gravar un disc. No obstant això, continuaven venent-se 100.000 àlbums seus tots els anys. Això dóna idea de la seva immensa popularitat al país veí. Centenars de milers de francesos de diverses generacions han fet seves cançons elevades al rang de veritables himnes populars, com La Montagne o Dt. France, entre altres, creacions d’un artista d’enorme talent que no va fer cap secret del seu compromís social i polític i va cantar a «el seu» França, «la que el Senyor Thiersva manar afusellar […], la dels treballadors». Autor i compositor de més de 200 cançons, Jean Ferratva conjuminar a la nitidesa i plenitud de la seva veu la cura posada per a acompanyar-la de bellíssimes orquestracions. Va sobresortir amb cançons extraordinàries posant música a la poesia de Louis Aragon: Aimer à perdre la raison(«Estimar fins a perdre la raó»), Que serais-*jesans toi ? («Què seria jo sense tu?»)…Va emocionar, amb Nuit et Brouillard («Nit i Boira»), evocant la seva tràgica experiència de nen a qui, quan no havia complert els 12 anys, li va ser arrencat el seu pare, deportat i conduït al camp d’extermini nazi d’Auschwitz: «Ningú es cura de la seva infància» és el títol d’un altre dels seus temes. Les cançons de Ferrat són, com resumeix un dels seus biògrafs, «sinònim d’amor, compromís i fraternitat».
Són aquests els mateixos trets dels quals està fet l’homenatge signat en 1971 per Ferrat a la Comuna de París posant música a la lletra de G. Coulange que traduïm i podrem escoltar:
La Comuna
Fa cent anys comú Comuna
Com una esperança que comença
Es van aixecar per la Comuna
Sentint cantar a Pottier
Fa cent anys comú Comuna
Com una estrella en el firmament
Donaven vida a la Comuna
Sentint cantar a Clement
Eren ferreters
De fràgils estendards
Eren fusters
De cent raspallats
Per a defensar París es van mobilitzar
Eren ferrers
Convertits en [guàrdies] mòbils
Fa cent anys comú Comuna
Com a artesans i obrers
Barallaven per la Comuna
Sentint cantar a Pottier
Fa cent anys comú Comuna
Com a obrers i artesans
Barallaven per la Comuna
Sentint cantar a Clement
Convertits en soldades
De consciències civils
Eren federats
Que plantaven una bandera
Disputant el futur
A les llambordes de la ciutat
Eren ferrers
Convertits en herois
Fa cent anys comú Comuna
Com una esperança enterrada
Veien morir a la Comuna
Ah! Deixeu-me cantar a Pottier
Fa cent anys comú Comuna
Com una estrella en el firmament
S’apagaven per la Comuna
Escolta cantar a Clement
