[*]
Havíeu sentit a parlar de Léo Frankel?
El llibre de Julien Chuzeville, Léo Frankel, Communard sans frontières, [1] arriba en el moment adequat i omple un buit a la vasta bibliografia de la Comuna. Aquesta primera biografia d’un dels membres socialistes revolucionaris de l’AIT, l’únic membre electe estranger de la Comuna, està en sintonia amb el seu autor. Un extraordinari historiador del moviment obrer, que no frequentava les aules universitàries, Julien Chuzeville no és un “investigador estatal”, una frase que feia riure el maig del 68 i que ara s’ha convertit en una expressió habitual. [2]
Amb Frankel i els seus companys d’AIT, entrem a la Comuna per la porta secreta que ens permet entreveure no només què era la Comuna, sinó també què el que podria haver estat. Les seves posicions, les seves accions, es basen en les possibilitats del moment revolucionari, en un futur emancipador. I els límits posats a la seva activitat aclareixen els límits mateixos de la Comuna. Per tant, estem lluny d’una història que participa en la llegenda o en la construcció del mite. Al contrari, les possibilitats de la Comuna, les seves potencialitats, ajuden a recuperar aquesta experiència al present, li atorguen el seu veritable interès històric, és a dir, la converteixen en una fita per al present i el futur.
Quan va ser elegit als 27 anys, el 26 de març de 1871, al 13è districte de París, l’obrer joier Léo Frankel ja tenia una carrera militant a l’esquena. Membre del Consell Federal de París de l’AIT, va ser un dels acusats en la demanda que el poder bonapartista va presentar contra la Internacional l’estiu de 1870. La seva defensa va impressionar a Marx i Engels entre d’altres. [3] Frankel va ser condemnat a una lleugera pena de presó. Tot just acabava d’esclatar la guerra entre França i Prússia quan l’AIT va publicar a París un manifest contra la guerra i per la solidaritat internacionalista. Hi havia, entre aquests socialistes internacionalistes, la consciència d’una llei ineludible: si la barbàrie bèl·lica a vegades pot donar lloc a revolucions, al revés la dinàmica revolucionària és invariablement sufocada per la guerra. Tindran la confirmació en els mesos següents. Julien Chuzeville recorda que el corrent patriòtic era en aquell moment impossible de revertir, un corrent que va encegar fins i tot als militants blanquistes. Els membres de l’AIT, inclòs Frankel, signen una apel·lació al poble alemany. En va.
Després va venir la derrota militar per part dels prussians i la revolta popular a París. Léo Frankel és un dels “col·lectivistes” de l’AIT, juntament amb Eugène Varlin, Jules Nostag, Benoît Malon i altres. També s’inscriu a la Guàrdia Nacional. Actius a la cambra sindical de les societats obreres, els membres de l’AIT converteixen la qüestió social en el centre de la seva activitat i de la seva propaganda. Publiquen un manifest que planteja la “revolució comunal” com el mitjà per aconseguir la igualtat social. Serà signat per diversos membres de la Internacional, inclosos Léo Frankel, Eugène Pottier i Albert Theisz. Encara en relació amb la qüestió social, Julien Chuzeville subratlla com l’atur massiu “és un motiu essencial per a la participació de molts parisencs” a la Guàrdia Nacional amb el seu sou diari. Tanmateix, la qüestió de la Guàrdia Nacional ja plantejava el compromís entre classes, les classes burgeses estaven molt presents a la institució militar. Sobre aquest tema, la qüestió de si participar o no al comandament d’aquesta institució, Frankel es va oposar a altres membres de l’AIT, inclòs Eugène Varlin.
Per tant, durant les eleccions del 26 de març de 1871, Léo Frankel va ser elegit a París. Dos dies després, es proclama la Comuna amb el seu Consell. Era coneguta la diversitat de l’AIT, no era una organització rígida i unificada i, a més, els seus representants només eren una minoria dins de la Comuna. Això feia ressò de la diversitat de corrents presents en el moviment. Julien Chuzeville ens recorda amb raó que: “La Comuna és abans que res una presa de possessió de les classes populars de l’espai públic, de la ciutat […]. Aquest és l’aspecte del “París lliure” que marca l’experiència del communard. Dit això, cal entendre que “si hi ha socialistes a la Comuna, no és ella mateixa “socialista””. Ens acostem aquí a una de les llegendes de la Comuna vista com un moviment unificat. El que Julien Chuzeville anomena “la llegenda rosa”, “és freqüent una sobreestimació acrítica del que era, així com el desconeixement de les contradiccions que hi havia al seu interior”. El posicionament i l’acció de Frankel i alguns dels seus amics són particularment aclaridors en aixecar el vel d’aquesta llegenda de la Comuna.
Quin és el contingut social de la Comuna? Les seves potencialitats radiquen en l’espontaneïtat i l’autoorganització del moviment social, en l’esperit creatiu de les forces que hi treballen. Però, dins l’organització de la Comuna, només una minoria lluita per mesures obertament socialistes. Frankel és nomenat cap de la Comissió de Treball. Amb el suport d’altres radicals, agita la necessitat de crear tallers cooperatius per a treballadors, lluites per regular el treball nocturn i per la igualtat entre dones i homes. Heus aquí, l’imperatiu de la guerra i la desorganització que comporta, dificulta l’impuls internacionalista i l’emancipació social, bloqueja l’intent de construir una nova organització econòmica sota el control de la col·lectivitat. La Comuna només esbossa una tendència, elements capaços de “promoure el pas, certament gradual, però inevitable, d’una organització capitalista del treball al treball socialitzat. O, en paraules de Marx, a La guerra civil a França: “Aquestes mesures particulars només podien indicar la tendència d’un govern del poble per part del poble. Frankel i els seus companys de l’AIT – Malon, Nostag, Teisz i Elisabeth Dimitrief – en són conscients i compten amb una evolució del Consell de la Comuna en la direcció d’una major sensibilitat a la qüestió social. Aquesta evolució no es va produir, aquesta sensibilitat era minoritària. Seguirà sent així.
Com qualsevol moviment viu a gran escala, la Comuna estava composada per diversos corrents i orientacions polítiques, divergents, de vegades oposades, que anaven des dels republicans jacobins fins als col·lectivistes de l’AIT. Les sensibilitats i les posicions al començament, van ser, per descomptat, matisades, modificades, sacsejades, per les vicissituds de la revolta social i les urgències de la guerra. De vegades, també, les oposicions es van endurir. Inevitablement, aquestes evolucions i aquests enfrontaments es van expressar en forma de lluites dins del Consell de la Comuna. La lluita era particularment dura cada vegada que es proposaven i discutien mesures socials. En el tema de la igualtat de gènere, Frankel sempre va defensar posicions avançades i ho va fer amb dues activistes de l’AIT i del Sindicat de Dones, Nathalie Le Mel i Elisabeth Dmitrieff, una jove de 20 anys, internacionalista russa de l’AIT, propera a la família Marx i molt influïda per l’experiència de les comunes i cooperatives russes.
Les pàgines que Julien Chuzeville dedica a la paralisi interna de la comuna són importants. Per a Léo Frankel, com per a la minoria radical de l’AIT, tot el que va fer la Comuna, hauria d’haver-ho fet sempre amb i per l’autoorganització dels treballadors.
“El vincle amb la creativitat a la base només és indirecte, sens dubte la Comuna ha estat insuficientment vinculada a les organitzacions populars. D’altra banda, aquesta creativitat es veu reduïda, primer per la guerra civil, després per part de les decisions de la majoria de la Comuna. La Comuna és, doncs, fonamentalment un moviment revolucionari truncat, tant pels seus límits geogràfics, per les ambicions reduïdes d’una bona part dels seus càrrecs electes, finalment per la seva durada, evidentment, fins i tot si l’ensorrament militar de la Comuna va impedir paradoxalment que realment no expressin les tendències més autoritàries de la majoria del Consell. Dins d’aquests límits, la comuna no podia florir, cosa que ens porta a considerar – fins i tot imaginar – el seu potencial real o suposat. Juntament amb el moviment de la comuna, es van expressar tendències cap a la democràcia directa”.
Com sol passar en un gran moviment social o en una revolució, l’intent autoritari es mostra com una solució quan el moviment ja no té l’energia creativa per rebotar i ampliar la base. Com Varlin i Theisz, Frankel serà un enemic declarat d’aquesta deriva autoritària, fortament recolzada pels jacobins i els blanquistes. Es concretarà, els darrers dies de la Comuna, en la creació del Comitè de Seguretat Pública. La mordaç resposta d’Albert Theisz als arguments tàctics de la “necessitat temporal del despotisme”, de l’eficàcia d’un gir autoritari, no ha perdut cap de la seva rellevància: “Durant molts anys, ens han repetit aquestes paraules: més tard. Quan aconseguim complir els objectius, tindreu llibertat, igualtat, etc. Protestem contra aquestes paraules, sempre són els mateixos mitjans. No!” El manifest de la minoria que s’oposa a la deriva autoritària diu clarament:” La comuna de París ha abdicat del seu poder en mans d’una dictadura, a la qual ha donat el nom de Comitè de Seguretat Pública. Frankel ho signa amb Vallès, Courbet, Theisz i uns quants més. Van evitar per poc ser arrestats per l’esmentat Comitè. Un dia després, el 18 de maig, el Comitè de Seguretat Pública va posar fi a la llibertat de premsa i el 21 de maig les tropes de Versalles van entrar a París. La Comuna viu els seus darrers dies. La burgesia francesa pot completar el seu pla per suprimir amb sang les “classes perilloses”. Un projecte que neteja l’horitzó del capitalisme i obre el camí a les pràctiques “realistes” del reformisme. Després de ser ferit en una barricada el 25 de maig, Léo Frankel va deixar París amb Elisabeth Dmitrieff, va creuar il·legalment les línies de Versalles i va arribar a Suïssa.
Sabem fins a quin punt l’experiència de la Comuna ha marcat debats en el moviment obrer, especialment en l’AIT. Si Marx va subratllar que la Comuna era “una revolució contra el propi Estat”, [4] insistint en la seva dimensió política, revolucionaris com Frankel i alguns altres no han deixat de lluitar perquè la dimensió de la revolució social s’afirmi en creacions concretes. , guanya impuls en l’experiència comunitària. Pensem en la lectura crítica que Karl Korsch va fer d’aquesta visió de Marx, d’aquest èmfasi en l’element negatiu, “contra l’Estat”, relegant a un segon pla l’element positiu, constructor de la Comuna, el seu caràcter federatiu, anticentralista, cooperativa. [5]
Per a Leo Frankel i molts altres, van començar els difícils anys d’exili de la contrarevolució. Períodes en què l’activisme de la vida organitzativa, els seus impassos i petiteses, els seus desencants, substitueixen l’ardor dels moments revolucionaris. Amb seu a Londres, Frankel es va involucrar en la vida d’AIT, on es va convertir en membre del Consell General. En la mesura del possible, continua col·laborant amb la premsa socialista a França, manté estretes relacions amb Engels i Marx fins i tot si mai no serà, com subratlla Julien Chuzeville, “un petit soldat disciplinat”, expressant ocasionalment els seus desacords. “Frankel no intenta “capitalitzar” el seu important paper a la Comuna per crear una notorietat particular, prefereix defensar les seves idees mentre segueix sent un militant entre d’altres. Es manté proper a la idea de la necessària unitat de la classe treballadora, desafiant els enfrontaments, divisions i escissions organitzatives. De vegades, té dificultats per dissociar l’esperit unitari bàsic necessari per a la creació d’una força col·lectiva d’unificació organitzativa. L’eclosió de la Internacional, una organització formada per diversos corrents, no el va satisfer, temia les seves conseqüències per al moviment. El 1876 va tornar a Budapest, on havia nascut el 1844 i on es va implicar en l’organització del moviment socialista, va participar en la seva premsa i va continuar treballant per a la formació d’una nova Internacional. L’objectiu, ambiciós i gens fàcil d’aconseguir, fa que Léo Frankel es faci amb personalitats del moviment obrer, de Piotr Kropotkin a Karl Kautsky, de Wilhelm Liebknecht a James Guillaume, de Friedrich Engels i Auguste Bebel a antics companys de la Comuna. El 1880, fidel a les seves posicions, va publicar un text antimilitarista a Hongria que li va valer una pena de dos anys de presó. En sortir de la presó, Frankel es va traslladar a Viena i després a París, on, a la darrera dècada del segle XIX, va trobar un moviment socialista dividit en diversos grupuscles als quals es va negar a unir-se. Una vegada més lluita per la unificació, critica les lluites de poder personals i busca en va el suport d’Engels. Se centra en l’activitat de periodista i traductor i en el debat d’idees en clubs i associacions. Continua incansablement defensant tres principis que considera essencials per al moviment revolucionari: la unitat de base, l’antimilitarisme i l’internacionalisme. Quan es va formar la Segona Internacional, el 1889, es va unir a ella sense haver-hi tingut mai cap paper malgrat el respecte que la seva figura emanava.
Léo Frankel va morir a París el 29 de març de 1896. Fins al final va creure en la idea d’una Comuna que no es va materialitzar, però que ell i els seus companys van entreveure com possible, com una orientació cap al futur d’emancipació social. En un text escrit sis anys després de la derrota, Frankel insistia: la Comuna, “no era només una revolució més, a més de tantes altres, era essencialment una nova revolució, nova per l’objectiu que intentava assolir, nova perquè va ser una revolució obrera”.
Aquest carácter nou, aquest contingut autoemancipador, no pot ser objecte de commemoracions. Només es pot retrobar en la recerca de l’objectiu de subversió del desordre capitalista i les seves conseqüències bàrbares, les manifestacions de les quals són més evidents cada dia que passa.
Notes
[*] Extracte de l’ article publicat a lundimatin #285, el 26 d’abril de 2021 https://lundi.am/Contre-la-momification-de-la-Commune-decouvrir-Leo-Frankel. Traducció de Paul Charboneau.
[1] Julien Chuzeville, Léo Frankel, communard sans frontières, Paris, Libertalia, 2021.
[2] Julien Chuzeville és també l’autor d’una obra original sobre un altre personatge oblidat de la història oficial del Partit Comunista de França, des dels seus orígens fins al període anterior a la seva bolxevització a mitjan anys vint, Fernand Loriot, el fundador oblidat del Partit Comunista. (L’Harmattan, 2012).
[3] El seu discurs al Procés de l’AIT, el 5 de juliol de 1870, es reprodueix a l’Apèndix del llibre de Julien Chuzeville.
[4] Karl Marx, La civil a França.
[5] Per a una introducció a aquest debat, Charles Reeve, Le socialisme sauvage – essai sur l’auto-organisation et la democratie directe dans les luttes de 17: Essai sur l’auto-organisation et la démocratie … de 1789 à nos jours (Dans le feu de l’action), capítol 2, La Commune de Paris (1871), les limites à l’exercice de la démocratie pure, pàg. 27-38, L’Échappée, 2018.
