Consell de Redacció
Avui entrevistem a Can 70, un grup de persones grans de la Cooperativa Sostre Cívic, per poder parlar sobre el model d’envelliment i habitatge cooperatiu. Hem conversat amb l’Anna Corrons per compartir-ho amb vosaltres.
Què és un projecte d’envelliment en cohabitatge?
És un model per envellir diferent de l’actual (a la casa de sempre, amb suport o no, amb la família o a la residència), la idea que es proposa és antiga i compartida per moltes persones grans: envellir amb companyia de gent coneguda i sense ser una càrrega per a ningú, ni la família se n’hauria de fer càrrec ni l’administració aconseguir places i serveis que ja són insuficients i ho seran més amb l’envelliment de la població. Amb l’autogestió com a forma d’organització, en cooperativa i en un espai amb zones privades i zones comunes i algunes obertes al barri.
Què us va portar a iniciar aquest projecte?
Evitar dues vivències conegudes per moltes persones actualment: la soledat no desitjada i donar feina a la família, especialment a les filles.
Quan sentim a parlar sobre l’habitatge cooperatiu potser no pensem en una comunitat de gent gran. Com funcionarà el vostre model?
D’una manera molt semblant a altres habitatges cooperatius en cessió d’ús, afegint la necessitat de cobrir vulnerabilitats vinculades amb les possibles dependències, de manera que es plantegen serveis externs com cuina, neteja o cura amb entitats cooperatives.
Quina semblança i quina diferència hi ha entre aquests projectes i una residència tradicional?
Només s’assemblen en el fet que hi ha persones velles, però en aquest model les persones participen, decideixen tot el que té a veure amb la seva vida, des dels espais fins als menjars passant per les activitats i la vinculació amb l’entorn. És important significar que són projectes cooperatius sense ànim de lucre, mentre que les actuals residències massa vegades són un negoci, de fet cada cop són més monopolitzades per entitats massa vinculades a fons d’inversió.
Vosaltres aspireu a un model de cohabitatge en cessió d’ús, què significa?
La cessió d’ús és la forma de tinença escollida per molts d’aquests projectes: la cooperativa pot ser propietària del sòl o bé obtenir-ne el dret de superfície si és sòl públic i fa la cessió d’ús al grup que aixeca i paga l’edifici i que en fa ús. S’evita així l’especulació en l’habitatge perquè en deixar la cooperativa altres sòcies ocupen el lloc. L’habitatge cooperatiu tradicional deixava de ser-ho després de la fase de construcció, la cooperativa desapareixia, excepte en alguns casos. El fet d’envellir en cohabitatge pot significar optar per aquest model de cessió d’ús o no, ja han aparegut propostes mercantils sota el mateix nom, per descomptat.
Entenc que no són només habitatges sinó que també es preveu treballar la relació de la mateixa comunitat, com ho penseu fer?
Hi ha bibliografia molt clarificadora sobre aquesta doble cara en el llibre Arquitecturas del cuidado, hacia un envejecimiento activista [1]: es parla de la infraestructura dura dels projectes en referència a l’economia, els solars, l’arquitectura, els estatuts…i de la infraestructura tova en referència al grup, les persones, la comunicació, la forma d’organització, la cura, la comunitat en definitiva. Val la pena començar per aquest darrer tema, encara que no ho sembli, si l’objectiu és conviure… cal fer-ho des del principi: cohesió, trobades, sortides, xerrades, discussions, acompanyaments, jocs… fins i tot en època de confinament, de fet encara més en època de confinament, donat que majoritàriament som persones velles i soles.
El servei públic d’atenció a la gent gran és un dels grans forats del sistema. Com preveieu la relació amb la sanitat pública i el sistema d’atenció sociosanitària?
Com altres veïnes de la ciutat, però segurament facilitant el seu funcionament, donat que les visites domiciliàries que fan els serveis d’infermeria o de treballadores familiars estaran centralitzades en un edifici. Segurament necessitarem contractar serveis externs, desitgem que cooperatius, quan les dependències arribin. També cal treballar per aconseguir una normativa autonòmica inexistent a Catalunya que homologui aquests tipus d’habitatge col·laboratiu amb les residències actuals, per poder percebre les mateixes ajudes per dependència quan arribi el cas.
Ens trobem en una societat fortament individualista, on la soledat no desitjada de la gent gran s’està configurant com un dels grans problemes socials; el vostre model, ajuda a fer desaparèixer aquesta solitud?
Per descomptat, no s’està sola si es conviu, si es té un projecte de vida amb altres persones, si et sents viva, si es tenen espais comuns de trobada i activitats compartides, si es decideix conjuntament i es participa en el funcionament del projecte.
Teniu coneixement d’algun altre projecte d’habitatge cooperatiu per a la gent gran a Catalunya, a Espanya i a Europa? Hi manteniu relacions?
Sí, a Catalunya n’hi ha algun en funcionament i en projecte però amb models diversos, com La Muralleta a Tarragona o WaldenXXI a St. Feliu de Guíxols. A la cooperativa Sostre Cívic de la que formem part hi ha una Taula de Gent Gran per coordinar projectes “sènior”, ara s’ha iniciat un grup de treball amb la FCHC (Federació Cooperatives Habitatge Catalunya). A Espanya n’hi ha també en funcionament i en projecte: Trabensol a Madrid, Los Milagros a Màlaga, Convivir a Cuenca, Axuntase a Astúries, Brisas del Cantábrico a Cantàbria…i unes quantes més, i des d’Hispacoop hi ha certa coordinació. A Europa n’hi ha però no hi tenim relació, els coneixem per les xarxes i pel treball que es reflecteix en el llibre citat anteriorment.
A Catalunya i a Barcelona comença a haver-hi una forta experiència d’habitatges cooperatius, quina relació hi teniu?
Tenim relació amb Habitatges Cooperatius en cessió d’ús i formem part de la Sectorial d’Habitatge de la XES (Xarxa Economies Socials). També s’han iniciat relacions amb la Federació d’Habitatges Cooperatius de Catalunya.
Si des de les esquerres es reclama canvi de model en l’atenció a la gent gran i que les residències siguin de gestió pública, com hi encaixeu vosaltres?
Amb un model públic-comunitari que no pretén substituir els existents, perquè cadascú hauria de poder triar el que més li convingués. Es tracta de trobar un equilibri entre allò públic (potser el sòl, potser les ajudes a la dependència), el funcionament cooperatiu i l’autogestió per part de la comunitat. Hi ha projectes concrets que encaixen amb el model mercantil i privat però han agafat el “títol”, això ja ho sabem que passa amb totes les propostes, les fagocita el capital…
Quanta gent sou a hores d’ara al projecte?
En el nostre som 22, caldria ser unes 30-35 persones, però hi ha projectes molt més grans que funcionen, com Trabensol…
Com s’arriba a formar-ne part, us coneixíeu prèviament?
Qui s’interessa per un projecte hi contacta i normalment hi ha un protocol d’acollida, límits d’edat d’accés habitualment entre 50 i 70 anys i també un límit de persones per franja d’edat per evitar l’envelliment de totes a la vegada, apadrinament, temps de coneixença mútua… Algunes persones es coneixien, d’altres a través de la mateixa cooperativa.
Per tirar endavant un projecte de cohabitatge com aquest, creieu que cal tenir experiència associativa prèvia?
Cal que algunes persones hagin tingut experiència associativa, o cooperativa, o activista… o militant, com es deia fa temps. Un grup on totes esperin que algú faci… preferirà un funcionament de tipus hoteler o tradicional com el de les residències actuals.
Com ho feu per definir i gestionar l’avenç del projecte? En definitiva, com us organitzeu per prendre les decisions?
Quasi tots els grups passen per una fase d’acompanyament amb una entitat especialitzada que ajuda a definir la governança, entre altres coses. En el nostre cas decidim bàsicament per consens, tenim àrees de treball, grup motor…i l’assemblea és bàsicament qui decideix sobre les propostes que cada àrea fa.
Notes
[1] (I. MOGOLLON I A. FERNÁNDEZ “Arquitecturas del cuidado, hacia un envejecimiento activista”. Icaria)
