III
El matí del 18 de març del 1871 Paris s’aixeca amb el crit: «Visca la Comuna!». Què és la Comuna, aquest esfinx, que posa tant a prova la ment burgesa?
«Els proletaris de París», diu el Comitè Central en el seu manifest del 18 de març, «en mig dels fracassos i de les traïcions de les classes dirigents, han entès que ha arribat l’hora de salvar la situació en prendre a les mans la direcció dels afers públics… Han entès que és el llur deure imperatiu i el llur dret absolut d’esdevindre els senyors dels propis destins, amb la presa del poder governamental».
Però la classe obrera no pot prendre simplement la maquinària estatal i posar-la al servei dels llurs propis objectius.
El poder estatal centralitzat, amb els seus òrgans omnipresents d’exèrcit permanent, policia, burocràcia, clergat, judicatura, òrgans creats d’acord amb el pla d’una divisió sistemàtica i jeràrquica del treball, sorgeix dels dies de la monarquia absoluta, i serveix la burgesia ascendent com a arma poderosa en la seua lluita contra el feudalisme. Tot i així el seu desenvolupament continuà recobert de tota mena de deixalles mitjavals, drets senyorials, privilegis locals, monopolis municipals i gremials, i constitucions provincials. L’aixecament gegantí de la revolució francesa del segle XVIII agranà totes aquestes relíquies d’un temps ja passat, i netejava així simultàniament el terreny social dels darrers obstacles per la superstructura del modern edifici estatal. L’estat modern que aixecà el primer imperi, que resultà ell mateix de les guerres de coalició de l’Europa semi-feudal contra la França moderna. Durant les formes polítiques posteriors, el govern fou posat sota control parlamentari, és a dir sota el control directe de les classes propietàries. Esdevingué no tan sols l’hivernacle de colossals deutes nacionals i de contribucions escruixidores, i amb els seus atractius irresistibles de terres, béns i patrocinis, no tan sols la barrera de contenció entre les faccions rivals i els aventurers de les classes dirigents, sinó que el seu caràcter polític canviava simultàniament amb els canvis econòmics de la societat. En la mesura que el progrés de la indústria moderna desenvolupava, ampliava i intensificava l’antagonisme de classe entre el capital i el treball, el poder estatal assumia més i més el caràcter de poder damunt la classe obrera, de màquina del domini de classe. Després de què cada revolució marcàs un avenç en la lluita de classes, el caràcter purament repressiu del poder estatal restava més i més clar. La revolució del 1830 que suposà el traspàs del govern dels terratinents als capitalistes, el traspassava dels més remots als més directes enemics dels treballadors. Els republicans burgesos que en nom de la revolució de febrer prengueren el poder estatal, l’empraren per fer les massacres de juny, per tal de convèncer la classe obrera que la república «social» suposa basar la república en la llur subjecció social, i per tal de convèncer el gruix reialistes de la classe burgesa i terratinent que podien confiar amb seguretat les preocupacions i els honoraris del govern als republicans burgesos. Després de la llur explosió heroica del juny els republicans burgesos haurien de tornar a col·locar-se darrera del «partit d’ordre»—una coalició formada per totes les fraccions i faccions concurrents de les classes propietàries en oberta oposició a les classes expropiades. La forma adient pel seu govern conjunt era la república parlamentària amb Louis Bonaparte com a president; un govern de terrorisme de classe i d’insult declarat contra la «vile multitude» (la vil multitud). Si bé, com deia Thiers, la república parlamentària era la forma estatal que dividia menys les fraccions de la classe dominant, també obria un abisme entre aquesta i la resta del cos social que hi havia fora de les seues migrades files. Les limitacions que per les llurs pròpies divisions en els règims anteriors encara afectaven el poder estatal, desaparegueren amb la llur unió. Davant l’ascens amenaçador del proletariat, ara empraven aquell poder estatal implacablement i de forma ostentosa com la màquina de guerra nacional del capital contra el treball. Però en la llur croada ininterrompuda contra les masses productores no tan sols es veien obligats a investir l’executiu contínuament de poders creixents de repressió, sinó també alhora de desproveir el propi baluart parlamentari—l’Assemblea Nacional—un per un de tots els seus propis mitjans de defensa contra l’executiu. L’executiu en la persona de Louis Bonaparte, se’ls hi girà en contra. El resultat vital de la república del «partit d’ordre» fou el segon imperi.
L’imperi, amb el cop d’estat com a partida de naixement, el sufragi universal com aprovació, i el sabre com a ceptre, declarà que es recolzava en la pagesia, la gran massa de productors no implicats directament en la lluita entre el capital i el treball. Declarà que salvava la classe obrera en trencar el parlamentarisme i, amb ell, la servitud descarada del govern envers les classes propietàries. Declarà que salvava les classes propietàries en sostindre la llur hegemonia econòmica damunt la classe obrera; i finalment declarà que unia totes les classes per fer reviure per tothom la quimera de la glòria nacional. En realitat era l’única forma possible de govern en un moment que la burgesia havia perdut ja la facultat, que la classe obrera no havia adquirit, de dirigir la nació. Tot el món l’aclamà com el redemptor de la societat. Sota el seu domini la societat burgesa, lliure de preocupacions polítiques, assolí un desenvolupament inesperat fins i tot per ella mateixa. La seua indústria, el seu comerç s’expangueren fins a una grandària desmesurada; el joc financer celebrà orgies cosmopolites; la misèria de les classes fou ofegada per una demostració desvergonyida d’un luxe aclaparador, insuperable i sense fi. El poder estatal aparentment surava per damunt de tota la societat i de l’escàndol més escandalós d’aquesta societat i de totes les seues corrupcions. La seua putrefacció i la putrefacció de la societat que havia salvada quedaren al descobert per la baioneta prussiana, delitosa de transferir la seu suprema d’aquell règim de París a Berlín. L’imperialisme és la forma més prostituïda i alhora la més evolucionada del poder estatal que la societat burgesa neixent havia començat a elaborar com a mitjà de la seua pròpia emancipació del feudalisme, que la societat burgesa plenament desenvolupada ha transformat finalment en un mitjà per l’esclavització del treball pel capital.
L’antítesi directa a l’Imperi era la Comuna. El crit de «república social», amb el qual el proletariat parisenc féu la revolució de febrer, no expressava res més que una aspiració indeterminada per una república que no tan sols superàs la forma monàrquica del domini de classe, sinó el propi domini de classe. La Comuna era la forma determinada d’aquesta república.
París, el punt central i la seu de l’antic poder governamental i alhora el punt fort social de la classe obrera francesa, s’havia aixecat en armes contra l’intent de Thiers i dels seus petits agraris de restaurar i perpetuar aquell antic poder governamental que els havia arrabassat l’imperi. París pogué resistir tan sols perquè, com a conseqüència del setge s’havia lliurat de l’exèrcit, i l’havia substituït per una guàrdia nacional composta fonamentalment d’obrers. Aquest fet havia de rebre ara una forma jurídica. El primer decret de la Comuna fou per tant la supressió de l’exèrcit permanent i la seua substitució pel poble armat.
La Comuna consistia en consellers municipals triats per sufragi universal en els diversos districtes de la ciutat. Eren responsables i revocables per curts terminis. La majoria eren naturalment obrers o representants coneguts de la classe obrera. La Comuna havia d’ésser no un cos parlamentari, sinó un d’obrer, executiu i legislatiu al mateix temps. La policia, per comptes de continuar com a eina del govern estatal, fou desprovista de totes les seues atribucions polítiques, i convertida en una eina responsable, i sempre revocable, de la Comuna. Igual era pels funcionaris de totes les altres branques de l’administració. Des dels membres de la Comuna cap avall, el servei públic s’havia de pagar d’acord amb el salari obrer. Els interessos creats i les despeses de representació dels alts càrrecs estatals desaparegueren amb aquests propis alts càrrecs. Les funcions públiques deixaren d’ésser una propietat privada en mans del govern central. No tan sols l’administració municipal, sinó tota la iniciativa fins aleshores exercida per l’estat fou posada a mans de la Comuna.
En haver-se lliurat de l’exèrcit i de la policia, les eines del poder material de l’antic govern, la Comuna es preocupà de trencar la força espiritual de la repressió, el poder clerical; decretà la dissolució i l’expropiació de totes les esglèsies com a òrgans propietaris. Els sacerdots foren enviats de nou al recer de la vida privada, per, a imatge dels llurs predecessors, alimentar-se allà de les ànimes dels creients. Igualment les institucions educatives foren obertes gratuïtament al poble, i alhora se les netejava de tota interferència estatal i eclesiàstica. Així, no tan sols es posava a l’abast de tothom l’educació, sinó que la pròpia ciència es lliurava de les cadenes que el prejudici de classe i la força governament les hi havia imposades.
Calia arrabassar als funcionaris judicials aquella lamentable independència que no havia servit més que per emmascarar la seua submissió abjecta a tots els governs reeixits que, al seu torn, havien contret i trencat juraments de fidelitat. Com la resta dels funcionaris, magistrats i jutges eren electes, responsables i revocables.
La Comuna de París havia de servir evidentment com a model per tots els grans centres industrials de França. A mesura que l’ordre comunal s’establís a París i als centres de segon ordre, l’antic govern centralitzats també hauria de deixar pas a les províncies a l’autogoverns dels productors. En un breu esborrany de l’organització nacional, que la Comuna no tingué temps de desenvolupar, es diu clarament que la Comuna havia d’ésser la forma política de fins i tot el llogarret més petit, i que en els districtes rurals l’exèrcit permanent s’havia de substituir per una milícia nacional, amb un període de servei extremadament curt. Les comunitats rurals de cada districte havien d’administrar els llurs afers comuns amb una assemblea de delegats a la capital, i aquestes assemblees de districte de nou enviarien diputats a la Delegació Nacional de París; cada delegat seria en tot moment revocable i lligat amb unes instruccions determinades dels seus electors. Les poques però importants funcions que romandrien a mans d’un govern central no se suprimirien, com s’ha tergiversat malintencionadament, sinó que se’n farien càrrec funcionaris de la Comuna i per tant responsables. No s’havia de trencar la unitat de la nació, sinó al contrari organitzar-la amb la constitució comunal, i esdevindria realitat amb la destrucció del poder estatal que es reclamava l’encarnació d’aquella unitat, independent i superior a la pròpia nació, de la qual no era més que l’excrescència parasitària. Mentre els òrgans merament repressius de l’antic poder governamental havien d’ésser extirpats, les seus funcions legítimes havien d’ésser arrabassades d’una autoritat que s’atribuïa una preeminència damunt la pròpia societat, i restaurar-les als agents responsables de la societat. Per comptes de decidir cada tres o sis anys quin membre de la classe dirigent havia de malrepresentar el poble en el Parlament, el sufragi universal havia de servir el poble, constituït en comunes, com el sufragi universal serveix a qualsevol altre empresari a la recerca de treballadors i d’empleats pel seu negoci. I és ben sabut que les companyies, com els individus, en qüestions de negocis reals saben com posar l’home adient en el lloc adient i, si s’equivoquen una sola vegada, de redreçar-ho aviat. D’altra banda, res no podia ésser més aliè a l’esperit de la Comuna que superar el sufragi universal amb una investidura jeràrquica.
És el destí general de les creacions històriques completament noves de ésser malenteses com les companyes de formes antigues, i àdhuc mortes, de la vida social, amb la quals tenen unes certes similituds. Així aquesta nova Comuna, que trenca amb el poder estatal modern, s’ha malinterpretat com una reproducció de les comunes mitjavals, que al principi precediren i després serviren com a substrat d’aquell propi poder estatal. La constitució comunal s’ha malinterpretat com un intent de trencar, en una federació de petits estats, com somniaren Montesquieu i els girondins, aquella unitat de les grans nacions que, si bé originalment aconseguida per la força política, ara ha esdevingut un poderós reforç de la producció social. L’oposició de la Comuna envers el poder estatal s’ha malinterpretat com una forma exagerada de l’antiga lluita contra la sobrecentralització. Les peculiars circumstàncies històriques poden haver impedit el desenvolupament clàssic, com a França, de la forma de govern burgesa, i poden haver permés, com a Anglaterra, l’assoliment dels grans òrgans estatals centrals sota un aspecte corrupte, consellers adinerats i ferotges guàrdies pobres a les ciutats, i magistrats virtualment hereditaris al camp. La constitució comunal restauraria al cos social totes les forces absorbides pel paràsit «estat», i que impedeix el lliure moviment de la societat. Amb aquest fet hauria iniciat la regeneració de França. La classe mitjana de les ciutats de províncies veia en la Comuna in intent de restaurar el domini que sota Louis-Philippe el seu ordre havia tingut en el camp, i que sota Louis Napoléon fou substituït pel pretès domini del camp sobre la ciutat. En realitat la constitució comunal posava el productors rurals sota la direcció intel·lectual de les capitals de districte, i els vinculava als treballadors, els aliats naturals dels llurs interessos. La simple existència de la Comuna implicava, evidentment, l’autogovern local, però ja no com a control de l’ara superat poder estatal. Això tan sols podia cabre en el cap d’un Bismarck a qui, quan no es dedicava a les seues intrigues de sang i ferro, sempre li agrada de reprendre el seu antic ofici, tan adient al seu calibre mental, de col·laborador amb «Kladderadatsch»—tan sols en un cap així podia cabre la idea d’assimilar les aspiracions de la Comuna de París, segons la caricatura de l’antiga constitució municipal francesa del 1791, a l’ordenació municipal prussiana que degrada els governs municipals a simples rodes secundàries en la maquinària estatal prussiana. La Comuna féu realitat aquella consigna de les revolucions burgeses—un govern barat—en destruir les dues grans fonts de despesa, l’exèrcit i el funcionariat. La seua simple existència suposava la inexistència de la monarquia que, a Europa si més no, és la recoberta normal i indispensable del domini de classe. Fornia la república amb la base d’institucions realment democràtiques. Però ni un «govern barat» ni una «veritable república» eren el seu objectiu darrer; eren tan sols els seus subproductes.
La multiplicitat d’interpretacions que s’han fet de la Comuna, i la multiplicitat d’interessos que les han construïdes al llur favor, mostren que era una forma política profundament expansiva, mentre que totes les formes anteriors de govern havien sigut emfàticament repressives. El veritable secret era aquest: era essencialment un govern de classe obrera, el resultat de la lluita dels productors contra la classe expropiadora, la forma política finament descoberta sota la qual aconseguir l’emancipació econòmica del treball.
Sense aquesta darrera condició la constitució comunal hauria sigut un impossible i un engany. El domini polític del productor no pot coexistir amb la perpetuació de la seua esclavitud social. La Comuna havia de servir per tant com a palanca per desarrelar el fonament econòmic damunt el qual reposa l’existència de les classes, i per tant del domini de classe. Amb el treball emancipat, tothom esdevé obrer, i el treball productiu deixa d’ésser un atribut de classe.
És un fet estrany: malgrat tots els grans discursos i la immensa literatura dels darrers seixanta anys sobre l’emancipació del treballador [5] – no acaba el treballador de prendre la qüestió a les pròpies mans, que sorgeix a l’instant tota la fraseologia apologètica dels portantveus de la societat actual amb els seus dos pols: capital i esclavitud salarial (el terratinent no és ara més que el company adormit del capitalista), com si la societat capitalista encara fos en el seu estadi més pur d’innocència virginal, amb els seus fonaments [6] encara per desenvolupar, amb tots els seus autoenganys encara sense explotar, amb les seues realitats prostituides encara sense posar de manifest! La Comuna, certament, abolí la propietat, el fonament de tota civilització! Sí, senyors meus, la Comuna volia abolir la propietat de classe que fa del treball de molts la riquesa d’uns pocs. Cercava l’expropiació dels expropiadors. Volia fer realitat la propietat individual en transformar el mitjà de producció, la terra i el capital, ara sobretot el mitjà per esclavitzar i explotar el treball, en simples instruments del treball lliure i associat. Però això és comunisme, l’«impossible» comunisme! Aleshores, per què els membres de les classes dirigents que són prou intel·ligents com per percebre la impossibilitat de la continuació de l’actual sistema, i n’hi ha molts, han esdevingut els apòstols oberts i declarats de la producció cooperativa. Si, però, la producció cooperativa no ha d’ésser un foc d’encenalls, si ha de superar el sistema capitalista, si les societats cooperatives han de regular la producció nacional d’acord amb un pla comú, i per tant prendre-la sota el llur control, i posar fi a l’anarquia constant i a les convulsions periòdiques que són el destí de la producció capitalista, què seria altrament sinó comunisme, comunisme «possible»?
La classe obrera no esperava miracles de la Comuna. No té cap utopia fixa i acabada que introduir per decret popular. Sap que per tal d’assolir el seu propi alliberament i conjuntament amb ell aquella forma de vida superior, cap a la qual tendeix irresistiblement la societat actual pels seus propis desenvolupaments econòmics, ella, la classe obrera, haurà de passar per una llarga lluita, per tota una sèrie de processos històrics que transformen alhora els homes i les circumstàncies. No té cap ideal per realitzar; però ha d’alliberar els elements de la nova societat que són al ventre de la decadent societat burgesa. En plena consciència de la seua missió històrica [7] i amb la decisió heroica de dur-la a terme, la classe obrera es pot permetre de somriure davant les dures invectives dels lacais de ploma i tinter de la premsa i de la protecció didàctica dels benintencionats doctrinaris burgesos, que presenten les llurs obvietats i puntualitzacions sectàries amb el to oracular de la infal·libilitat científica.
Quan la Comuna de París posà la direcció de la revolució a les pròpies mans; quan simples obrers per primera vegada gosaven d’infringir el privilegi governamental dels llurs «superiors naturals», els propietaris, i sota unes circumstàncies de complicació sense paral·lel, l’exerciren—amb uns salaris els més alts dels quals amb prou feines s’elevaven a una cinquena part del que, d’acord amb l’alta autoritat científica (Professor Huxley), és el mínim requirit pel secretari de consell escolar de Londres—, l’antic món tremolava de ràbia en veure la bandera vermella, el símbol de la república del treball, onejar damunt la Casa de la Ciutat.
I així i tot, aquesta fou la primera revolució on la classe obrera es reconegué obertament com l’única classe capaç d’iniciativa social, fins i tot per la gran part de la classe mitjana de París—petit empresari, menestral, comerciant—, amb els capitalistes rics com a única excecpió. La Comuna els havia salvat amb una hàbil posició davant la causa sempre recurrent de disputa entre la pròpia classe mitjana, la qüestió dels deutors i els creditors. Aquesta mateixa part de la classe mitjana, després d’haver contribuït a la derrota de la insurrecció obrera del juny; i que immediatament havia sigut sacrificada per l’Assemblea constituent als llurs creditors. Però aquest no era l’únic motiu per arrenglerar-se al costat de l’obrer. Sentien que no hi havia cap més elecció: la Comuna o l’Imperi, fos sota el nom que fos. L’imperi havia arruinat econòmica aquesta classe mitjana pel malbaratament de la riquesa pública, per la gran inestabilitat financera, per l’impuls que havia donada a la centralització artificialment accelerada del capital i l’expropiació conseqüent de gran part d’aquesta classe mitjana. Els havia eliminat políticament, els havia frapat moralment amb les seues orgies, havia insultat el llur volterianisme en lliurar l’educació dels petits als «germans ignorants», havia violentat el llur esperit nacional com a francesos en arrossegar-los a una guerra que tan sols deixava un pagament per les ruines causades—la desaparició de l’imperi. De fet, després de la fugida dels alts bonapartistes i de la banda zíngara de capitalistes de París, el veritable partit d’ordre de la classe mitjana aparegué com la «Unió republicana», que es posà sota la bandera de la Comuna i la defensà contra les maquinacions intencionades de Thiers. Si l’agraïment d’aquesta gran massa de la classe mitjana resistesca l’actual forta prova, es veurà amb el temps.
La Comuna era del tot correcta en dir als camperols: «la nostra victòria és la vostra esperança!». De totes les mentides covades a Versalles i repetides pels gloriosos suaus de premsa, una de les més inaudites era que els petits terratinents de l’Assemblea Nacional representaven el camperol francès. Que hom pense simplement en l’amor dels camperols francesos pels homes als qui, després del 1815, hagué de pagar la indemnització del miliard! Als ulls dels camperols francesos la pròpia existència d’un gran terratinent és en si un atac a les llurs conquestes del 1789. Els burgesos havien gravat el 1848 la seua parcel·la de terra amb la taxa addicional de 45 cèntims per franc, però de fet ho féu en nom de la revolució, mentre ara fomentaven una guerra civil contra la revolució, per tal de carregar les indemnitzacions de guerra als prussians de cinc miliards als camperols. La Comuna declarà contràriament en una de les primeres proclamacions que faria pagar el seu cost als veritables causants de la guerra. La Comuna hauria lliurat el camperol de la taxa de sang, els haurien donat un govern barat, haurien transformat les actuals sangoneres, el notari, l’advocat, l’executor i d’altres vampirs judicials en agents a sou de la Comuna, elegits i responsables davant ell. L’hauria alliberat de la tirania de la guàrdia rural, el gendarme i el prefecte; li hauria donat la il·lustració del mestre d’escola en el lloc de la idiotització del sacerdot. I el camperol francés és per damunt de tot, un home assenyat. Hauria trobat extremadament raonable que la paga del sacerdot, per comptes d’obtindre-la el recaptador d’impostos, hauria de dependre de l’acció espontània de l’instint religiós del mossèn. Així eren els grans avantatges immediats que el domini de la Comuna—i únicament ell—suposava pels camperols francesos. És per tant del tot superflu perdre’s en els problemes més complicats però vitals que sols la Comuna podia resoldre, i alhora s’hi veia obligada a fer-ho, en favor del camperol—en el deute hipotecari, que pesava com un dimoni damunt la seua parcel·la, en el creixement continu del proletariat agrari per l’expoliació d’aquestes parcel·les, i en el desenvolupament de l’agricultura [8] moderna i la competència de les finques capitalistes.
El camperol francès havia elegit Louis Bonaparte com a president de la república, però el partit d’ordre creà el segon imperi. Ço que volia realment el camperol francès ho començà a mostrar el 1849 i el 1850, en oposar el seu maire al prefecte governamental, el seu mestre d’escola al sacerdot governamental, i a ell mateix al gendarme governamental. Totes les lleis del partit d’ordre del gener i febrer del 1850 eren mesures declarades de repressió contra el camperol. El camperol era bonapartista, perquè la gran revolució, amb tots els beneficis que li havia comportat, era encarnada, als seus ulls, per Napoléon. Aquest engany, que sota el segon imperi aviat s’ensorraria (amb la seua natura del tot hostil als rurals), aquest prejudici del passat, com podia resistir la crida de la Comuna als interessos vitals i a les necessitats urgents dels camperols?
Els rurals—aquesta fou de fet la llur principal reserva—sabien que tres mesos de comunicació lliure entre el París comunal i les províncies comportaria un aixecament general dels camperols, i per tant d’ací el seu afany d’encerclar París amb una barrera policia, per tal d’aturar la propagació de la pesta bovina.
Mentre que la Comuna era la veritable representant de tots els elements sans de la societat francesa, i per tant l’únic veritable govern nacional, era igualment, com a govern obrer, el campió ferm de l’emancipació del treball, en tot el sentit internacional de la paraula. Davant els ulls de l’exèrcit prussià, que havia annexionades dues províncies franceses a Alemanya, la Comuna havia annexionat els treballadors de tot el món a França.
El segon imperi havia sigut el jubileu de la murrieria cosmopolita, l’afany de tots els països en la seua crida per participar en les orgies i els saquejos del poble francès. Fins i tot en aquest moment encara és la mà dreta de Thiers en Ganesco, l’estafador valac, i la seua mà esquerra és Markovski, l’espia rus. La Comuna concedí a tots els forasters l’honor de morir per una causa immortal. —Entre la guerra exterior perduda per la llur traïció i la guerra civil fomentada per la llur conspiració amb els invasors forasters, la burgesia havia trobat temps per mostrar el llur patriotisme amb l’organització de ràtzies policials contra els alemanys de França. La Comuna féu d’un alemany el seu ministre de treball |Leo Frankel|—. Thiers, la burgesia, el segon imperi havien enganyat contínuament Polònia amb sorolloses declaracions de simpatia, mentre en realitat la traïen a Rússia i hi feien el joc brut. La Comuna honorà els fills heroics de Polònia en posar-los al capdavant dels defensors de París |Jaroslaw Dombrowski i Walery Wróblewski|. I per marcar del tot la nova era històrica que inaugurava conscientment, sota els ulls dels prussians vencedors d’una banda, i de l’exèrcit bonapartista dirigit per generals bonapartistes, de l’altra, féu caure el símbol colossal de la glòria bèl·lica, la Columna Vendôme.
La gran mesura social de la Comuna era la seua pròpia activitat. Les seus mesures especials tan sols es poden entendre com la tendència d’un govern del poble i pel poble. D’ací l’abolició del treball nocturn dels treballadors dels forns de pa; la prohibició, sota sanció, de la pràctica dels empresaris de reduir els salaris amb la imposició dels empleats de multes sota tota mena de pretexts—un procés en el qual l’empresari combina en la seua persona els papers de legislador, jutge i executor, i n’extreu el botí. Una altra mesura d’aquesta classe fou el lliurament de tots els tallers i fàbriques tancats a les associacions obreres, sota reserva de compensació, fos quin fos el motiu dels respectius capitalistes de desaparèixer o abandonar la feina.
Les mesures financeres de la Comuna, remarcables per la llur visió i mesura, tan sols podien ésser les compatibles amb la situació d’una ciutat assetjada. En consideració als robatoris enormes comesos a la ciutat de París per les grans companyies financeres i els contractors sota el domini de Haussmann, la Comuna hauria tingut un dret incomparablement superior a confiscar la llur propietat que no pas tenia Louis Bonaparte respecte la família Orléans. Els Hohenzollern i els oligarques anglesos, que tots dos havien aconseguit bona part de les llurs possessions amb l’expoli dels béns eclesiàstics, s’escandalitzaren enormement, és clar, quan la Comuna obtingué tan sols 8.000 francs de la secularització. Mentre el govern de Versalles, tan bon punt recuperà un cert alè i força, emprà els mitjans més violents contra la Comuna; mentre es desfeia de la lliure expressió d’opinió per tot França, fins al punt de prohibir les assemblees de delegats de les frans ciutats; mentre sotmetia Versalles i la resta de França a un espionatge que despassava de llarg el del segon imperi; mentre feia cremar amb els seus gendarmes-inquisidors tots els periòdics impressos a París, i retenia tota la correspondència de i a París; mentre a l’Asemblea Nacional els intents més tímids de dedicar una paraula a París eren ofegats d’una forma desconeguda fins i tot a la Cambra de Terratinents del 1816; amb l’hostilització cruenta de Versalles a l’exterior i els seus intents de corrupció i de conspiració fins París—no haura traït penosament la Comuna la seua confiança si hagués afectat el manteniment de totes les decèndies i aparences del liberalisme com si hi fos en temps d’una pau profunda? Si el govern de la Comuna hagués sigut semblant al del senyor Thiers, no hi hauria hagut més motius per suprimir la premsa del partit de l’ordre que no per suprimir la premsa de la Comuna a Versalles?
Era de fet irritant pels rurals que mentre declaraven el retorn de l’esglèsia com l’únic mitjà pel salvament de França, la infidel Comuna desenterràs els peculiars misteris del monestir de Picpus i de l’esglèsia de St. Laurent. Era una sàtira contra Thiers que, mentre penjava grans creus als generals bonapartistes com a reconeixement de la llur mestria en obtindre derrotes, signar capitulacions i demanar cigarretes a can Wilhelm, la Comuna deposava i arrestava els seus generals quan sospitava que no complien. L’expulsió de la Comuna i la detenció d’un dels seus membres |Blanchet|, qui s’havia infiltrat amb un nom fals, i que havia passat a Lió sis dies d’empresonament per un simple desfalc, no era un insult deliberat al falsificador, Jules Favre, aleshores encara ministre d’exteriors de França, que encara venia França a Bismarck i encara dictava ordres a l’incomparablñe govern belga? Però, de fet, la Comuna no feia cap declaració d’infal·libilitat, l’atribut invariable de tots governs de l’antic estil. Publicava tots els documents i actuacions, presentava al públic tots les seues errades.
En tota revolució hi entren, al costat dels veritables actors, homes d’una altra natura. Uns són els supervivents de revolucions anteriors, de les quals són devots; sense una visió del moviment actual, però que encara mantenen una gran influència en el poble per la llur reconeguda honestedat i caràcter o per la simple tradició. Altres són simples cridaners que, en haver repetit any rere any les mateixes declamacions de costum contra el govern del dia, s’han guanyada la reputació de revolucionaris de tota la vida. Després del 18 de març aquests individus també s’alçaren i en certs casos assoliren un paper important. A mesura que el llur poder avançava impedien l’acció real de la classe obrera, de la mateixa forma com abans havia passat amb el ple desenvolupament de cada revolució anterior. Són un mal irremeiable; amb el temps desapareixen; però no hi hagué prou temps per la Comuna. Com de meravellós, fet i fet, fou el canvi que introduí la Comuna a París! Cap espurna de la París prostituïda del segon imperi. París ja no era el lloc de trobada de terratinents britànics, d’absentistes irlandesos, d’ex-esclavistes i aprofitats americans, d’ex-feudals russos i de boiards valacs. Cap més cos en la morgue, cap assalt nocturn i gairebé cap més furt; des dels dies de febrer del 1848 els carres de París no havien sigut més seguts, i sense policia de cap mena.
«Nosaltres», deia un membre de la comuna, «ja no sentim parlar de morts, robatoris i assalts contra persones: sembla de fet com si la policia s’hagués endut a Versalles tots els seus amics conservadors».
Les cocots havien seguit les passes dels llurs protectors – els fugits homes de família, de religió i per damunt de tot de propietat. En el llur lloc les dones reals de París apaereixien a la superfície – les dones heroiques, nobles i abnegats, com les dones de l’antiguitat. La París treballadora, pensadora, lluitadora, sagnada, gairebé inconscient en covar una nova societat dels caníbals que hi havia a les portes, radiant en l’entusiasme de la seua iniciativa històrica!
I aleshores, oposat a aquest nou món de París, hi havia l’antic món de Versalles – aquesta assemblea d’espectres de tots els règims difunts, legitimistes i orleanistes, ansiosos per rapinyar la carronya de la nació – amb una cua de republicans prediluvians, que amb la llur presència aprovaven la rebel·lió d’esclavistes, i que confiaven en sostindre la república parlamentària damunt la vanitat del cim senil que hi havia al capdavant del govern, una caricatura del 1789 en fer les llurs reunions fantasmagòriques en el Jeu de Paume (el Joc de Pilota, on s’havia reunit l’Assemblea Nacional el 1789). Vet ací, aquesta assemblea, la representant de tot allò mort a França, elevada a una aparença de vida tan sols pels sabres dels generals de Louis Bonaparte. París tota la veritat, Versalles tota la mentida, i aquesta mentida difosa per la boca de Thiers.
Thiers diu a una delegació dels batlles del departament del Sena i l’Oise:
«Podeu confiar en la meua paraula, que mai he trencada!».
A la pròpia Assemblea li diu que «és l’Assemblea més lliurement elegida i més liberal que França ha posseïda»; de la seua multiforme soldadesca, diu que «és l’admiració del món i l’exèrcit més valuós que França ha tingut»; a les províncies, que el bombardeig de París per ell és una invenció:
«Si s’ha disparat cap canó, no ha sigut per part de l’exèrcit de Versalles, sinó per qualques insurgents que proven de fer veure que lluiten, mentre no gosen de donar la cara».
De nou diu a les províncies:
«L’artilleria de Versalles no bombardeja París, tan sols la canoneja».
A l’arquebisbe de París liu diu que les suposades execucions i repressalies (!) atribuïdes a les tropes de Versalles són una completa mentida. Explica a París que tan sols li preocupa «d’alliberar-los dels repugnants tirans que l’oprimeixen», i que el París de la Comuna no és de fet «més que un grapat de criminals».
El París de Thiers no era el París real de la «massa baixa», sinó un París fantàstic, el París dels francs-fileurs, el París dels bulevards, d’homes i dones, del ric, del capitalista, de l’adinerat, el París dropo, ara arrossegat pels seus lacais, els seus estafadors, la seua bohèmia literària i les seus cocots a Versalles, Saint-Denis, Rueil i Saint-Germain; que considerava la guerra civil com res més que un entreteniment agradable; que veia la lluita amb llargavistes, que comptava les canonades, que jurava pel seu honor i el de les seues meuques, que l’actuació era molt millor que no pas al Teatre de Porte Saint-Martin. Els caiguts eren realment morts, els crits dels ferits eren crits ben sentits; i a més, tot plegat era tant històric!
Aquest és el París del senyor Thiers, com l’emigració de Coblença era la França del senyor de Calonne.
Variants textuals
4. (1871 und 1876) Derrota del treball
5. (1871 und 1876) Emancipació del treball
6. (1871 und l876) Contràriament
7. (1876) Tendència
8. (1871 und 1876) Agricultura
