IV
El primer intent de la conspiració esclavista de derrotar París amb l’ocupació dels prussians, fou frustrat per la negativa de Bismarck. El segon intent, el del 18 de març, acabà amb la caiguda de l’exèrcit i la fugida del govern a Versalles, que suposà la fallida de tota la maquinària administrativa. Mitjançant l’aparença de negociacions de pau amb París Thiers trobà temps per preparar la guerra contra París. Però on trobar un exèrcit? Les restes dels regiments de línia eren febles en nombre i poc segures en caràcter. La seua crida urgent a les províncies per socòrrer Versalles amb les llurs guàrdies nacionals i voluntaris s’hi trobà amb un rebuig obert. Tan sols la Bretanya envià un grapat de xuans, que lluitaven sota una bandera blanca, amb el cor de Jesús en lli vermell damunt el pit, i que cridaven: Vive le Roi! (Visca el Rei!). Thiers per tant es veié obligat a aplegar, a corre-cuita, una variada banda integrada per mariners, soldats de marina, suaus papistes, gendarmes de Valentin, els sergents de vila de Piétri i els mouchards (llancers). Aquests exèrcit hauria sigut però ridículament inefectiu sense el reclutament dels presoners de la guerra imperialista, que Bismarck alliberava en un nombre prou gran per mantindre la guerra civil i prou petit per mantindre el govern de Versalles sota una dependència abjecta de Prússia. Durant la pròpia guerra la policia de Versalles havia de vigilar l’exèrcit de Versalles, i els gendarmes havien d’arrossegar-lo tot exposant-se a tots els llocs de perill. Les fortaleses que caigueren no foren preses, sinó comprades. L’heroïsme dels comunalistes convenceren Thiers que la resistència de París no la trencaria amb el seu únic geni estratègic i les baionetes a la seua disposició.
Al mateix temps les seues relacions amb les províncies es feren més difícils. No arribà ni un sol missatge d’aprovació per alegrar Thiers i els seus rurals. Tot al contrari. Delegacions i missatges de tot arreu que demanaven en un to qualsevol cosa menys repectuós una conciliació amb París en base al reconeixement inequívoc de la república, el reconeixement de les llibertats comunals i la dissolució de l’Assemblea Nacional, el mandat de la qual havia acabat. En tan gran massa arribaven que Dufaure, el ministre de justícia de Thiers, en la seua circular del 23 d’abril als fiscals, els demanava tractar «el crit a la reconciliació» com un crim! Davant, però, de les escases perspectives d’aquesta campanya, Thiers resolgué de canviar la seua tàctica en ordenar que per tot el país tinguessen lloc eleccions municipals el 30 d’abril, d’acord amb la nova llei municipal dictada per ell i per l’Assemblea Nacional. Amb les intrigues dels seus prefectes, amb l’intimidació de la seua policia, se sentí prou fort per investir, amb el veredicte de les províncies a l’Assemblea Nacional aquell poder moral que mai no havia posseït, i d’aconseguir a la fi de les províncies la força material necessària per la conquesta de París.
La seua guerra de bandidatge contra París, exaltada pels seus propis butlletins, i els intents dels seus ministres d’establir per tot França un nou regne del terror, Thiers es preocupà des del principi d’acompanyar-la amb una petita demostració de conciliació, que havia de servir més d’un objectiu. Era per confondre les províncies, per encegar la classe mitjana de París i per damunt de tot per fornir als republicans confessos de l’Assembla Nacional l’oportunitat d’amagar la llur traïció darrera la fe en Thiers. El 21 de març quan encara no tenia cap exèrcit declarava a l’Assemblea:
«Passe el que passe, no enviaré cap exèrcit a París».
El 27 de març repetia de nou:
«M’he trobat la república com un fet acomplert, i sóc fermament decidit a mantindre-la».
En realitat derrotà la revolució a Lió i a Marsella en nom de la república, mentre que el brogit dels seus rurals impedien el simple esment del nom a Versalles. Després d’aquesta explosió, matisà el fet acomplert per un fet hipotètic. Els prínceps d’Orléans, que havia mantingut curosament a Bordeus, se’ls permetia ara, en violació flagrant de la llei, d’intrigar a Dreux. Les concessions fetes per Thiers en les seues inacabables entrevistes amb els delegats de París i de les províncies—tant constantment variables en to i en color—d’acord amb el temps i les circumstàncies, no arribaren mai més enllà de la futura restricció de les repressàlies al «grapat de criminals implicats en les morts de Clément Thomas i Lecomte», en el benentés que París i França acceptarien sense reserves el senyor Thiers com la millor possible de les repúbliques, com havia fet, el 1830, amb Louis-Philippe. I fins i tot les concessions no tan sols es preocupà de confondre-les amb explicacions oficials, que feien els seus ministres a l’Assemblea Nacional, sinó que també tenia el seu Dufaure per manipular-les. Dufaure, aquest antic advocat orleanista, havia sigut un comandament de l’estat de setgen en qualsevol època, com ara, el 1871, sota Thiers, o el 1839 sota Louis-Philippe i el 1849 sota la presidència de Louis Bonaparte. Mentre era fora del govern, féu una fortuna pleitejant pels capitalistes parisencs, i féu un capital polític en pleitejar contra les lleis que ell mateix havia introduïdes. Ara s’afanyava a presentar a l’Assemblea Nacional no tan sols un seguit de lleis repressives que havien d’extirpar, després de la caiguda de París, les darreres restes de llibertat republicana a França, sinó que s’anticipava al destí de París en abreujar l’excessiva lentitud, al seu parer, dels processos marcials i en introduir un nova llei draconiana de deportacions. La revolució del 1848, que abolí la pena de mort per crims polítics, l’havia substituïda per la deportació. Louis-Napoléon no gosà restablir el domini de la guillotina, si més no, no obertament. L’Assemblea Rural, encara no prou forta per fer creure que els parisencs no eren rebels, sinó assassins, hagué de limitar per tant la seua projectada revenja contra París a la nova llei de deportació de Dufaure. Sota totes aquestes circumstàncies Thiers no hauria pogut continuar amb la seua impossible comèdia de conciliació, sense haver provocat, com volia, la ràbia dels rurals, la ment remugadora dels quals no podia entendre ni el joc ni les seues necessitats d’hipocresia, tergiversació i falsificació.
En vistes a les immediates eleccions municipals del 30 d’abril, Thiers realitzà el 27 d’abril una de les seues grans escenes de conciliació el 27 d’abril. En mig d’una onada de sentiment retòric exclamà des de la tribuna de l’Assemblea Nacional:
«No hi ha cap conspiració contra la República llevat de la de París, que ens obliga a vessar sang francesa. Ho repetiré una vegada i una altra: que aquestes armes impies caiguen de les mans que les sostenen, i el càstic s’aturarà tot d’una per un acte de pau que exclourà tan sols el petit nombre de criminals».
A la violenta interrupció dels rurals hi respongué:
«Digueu-me, senyors meus, us implor, m’equivoc? Realment us sap greu que puga haver dit la veritat en dir que els criminals tan sols són un grapat? No és cap sort en mig de la nostra dissort que els qui han sigut capaços de vessar la sang de Clément Thomas i el general Lecomte no són més que rares excepcions?».
França, però, féu orelles sordes a ço que Thiers reconeixia com un cant de sirena parlamentària. Dels 700.000 regidors elegits en els 35.000 municipis que encara li restaven a França, els legitimistes units, orleanistes i bonapartistes no arribaven a 8.000. Les eleccions complementàries que vingueren després foren encara més clarament desfavorables. L’Assembla Nacional, per comptes de treure de les províncies la tant necessària força material, fins i tot perdé el darrer clam de força moral: el d’ésser l’expressió del dret de sufragi general de França. I per completar la derrota, els nous consells municipals electes de totes les ciutats franceses amenaçaven d’usurpar l’Assemblea a Versalles amb una contra-assemblea a Bordeus.
Aleshores el moment llargament esperat per una acció decisiva arribava a la fi per Bismarck. Demanà forçosament a Thiers d’enviar plenipotenciaris per un acord definitiu de pau a Frankfurt. En obediència humil a la crida del seu mestre i senyor Thiers s’afanyà a trametre-hi al seu fidel Jules Favre, recolzat en Pouyer-Quertier. Pouyer-Quertier, un «eminent» filador de cotó de Rouen, un fervent i àdhuc servil partidari del segon imperi, no li havia trobat cap mancança llevat del seu tractat comercial amb Anglaterra, que perjudicava el seu propi interès de fabricant. Amb prou feines instal·lat a Bordeus com a ministre de finances de Thiers, denuncià aquell «sacríleg» tractat, l’anul·là, i arribà a l’atreviment, tot i que debades (en no haver comptat amb Bismarck), de demanar l’aplicació immediata de les antigues mesures proteccionistes contra Alsàcia ara que, deia, cap tractat internacional s’hi interposava. Aquest home, que considerava la contrarevolució com un mitjà per reduir els salaris a Rouen, i el lliurament de províncies franceses com un mitjà per elevar el preu de les seues mercaderies a França, no era pas predestinat a ésser triat com a col·laborador de Jules Favre en la seua darrera i culminant obra de traïció?
Quan aquest parell exquisit de plenipotenciaris arribà a Frankfurt, Bismarck els hi presentà tot d’una l’ordre: triar entre la restauració de l’imperi o l’acceptació incondicionals de les meues pròpies condicions de pau! Aquestes condicions incloïen una reducció dels terminis per pagar les indemnitzacions de guerra i la continuació de l’ocupació dels forts de París per tropes prussianes fins que Bismarck es declaràs satisfet amb l’estat de les coses de França—així els prussians eren reconeguts com l’àrbitre suprem de la situació interior de França. Per contra els oferia per derrotar París deixar-los l’exèrcit bonapartistes, i de lliurar-los l’ajut directe de les tropes del kàiser Wilhelm. S’hi comprometia en vincular el primer pagament pendent d’indemnització a la «pacificació» de París. Això s’ho empassaren de gust naturalment Thiers i els seus plenipotenciaris. Signaren el tractat el 10 de maig i la seua ratificació per l’Assemblea Nacional arribà el 18.
En l’interval entre l’acord de pau i l’arribada dels presoners bonapartistes, Thiers se sentí més obligat a reprendre la seua comèdia de conciliació, ja que els seus col·laboradors republicans necessitaven urgentment un pretext per tancar els ulls als preparatius de la sagnia de París. Encara el 3 de maig responia a una delegació de conciliadors de la mitjana burgesia:
«Sempre que els insurgents es preparen per la capitulació, les portes de París hi seran del tot obertes durant una setmana per tothom, llevat dels assassins del general Clément Thomas i de Lecomte».
Uns dies més tard, quan els rurals li qüestionaven fortament aquestes promeses, refuera fortament qüestions per aquestes promeses, defugí de donar-ne cap explicació, però sense amagar-los aquesta important puntualització:
«Us dic que hi ha impacients entre vosaltres, que tenen massa pressa. S’hauran d’esperar encara vuit dies; i a la fi d’aquests vuit dies ja no hi ha cap perill, i la tasca serà proporcional al llur coratge i a les llurs capacitats».
Tan bon punt Mac-Mahon fou capaç d’assegurar-li que podria entrar en breu a París, Thiers declarà a l’Assemblea Nacional que
«entraria a París amb la llei a la mà i que demanaria el càstic complet dels individus que havien sacrificat les vides dels soldats i destruït monuments públics».
Mentre s’apropava el moment de la decisió deia a l’Assemblea Nacional: «no tindré cap mirament»; a París, que el seu destí era proper; i als seus bandits bonapartistes que tenien permís estatal per revenjar-se de París com els hi vingués en cor. Finalment quan el 21 de maig la traïció havia obert al general Douay les portes de París, Thiers revelava, el 22, als seus rurals l’«objectiu» de la seua comèdia de conciliació, que tan obstinadament havien malentès.
«Us havia dit fa uns dies que ens apropàvem a l’objectiu; avui vinc a dir-vos – l’objectiu s’ha complert. La victòria de l’ordre, la justícia i la civilització triomfà a la fi».
Així era. La civilització i la justícia de l’ordre burgès es manifesten sempre que els esclaus d’aquest ordre s’alcen contra els llurs senyors. Aleshores aquesta civilització es presenta com una barbàrie nua i una ràbia sens llei. Cada nova crisi en la lluita de classes entre l’expropiador i el productor de la riquesa posa aquest fet més de manifest. Àdhuc les atrocitats dels burgesos del juny del 1848 empal·lideixen davant la baixesa impronunciable del 1871. L’heroïsme sacrificat amb el qual el poble parisenc—homes, dones i criatures—lluitaren durant vuit dies després de l’irrupció dels versallesos, reflecteix tant la grandesa de la llur causa, com els fets infernals de la soldadesca reflecteixen l’esperit innat d’aquella civilització. El principal problema d’aquesta civilització de fet és com lliurar-se de les piles de cadàvers que deixà la batalla!
Per trobar un paral·lel a la conducta de Thiers i dels seus mastins caldria que anassem als temps de Sil·la i dels dos triumvirats romans. La mateixa carnisseria de masses a sang freda; la mateixa ceguesa, en la massacre, davant l’edat i el sexe; el mateix sistema de torturar els presoners; les mateixes proscripcions, però ara de tota una classe; la mateixa cacera salvatge contra els dirigents amagats, dels quals no n’escapà ni un; les mateixes denúncies contra enemics polítics i privats; la mateixa indiferència per la massacre d’individus del tot aliens a la lluita. No hi ha més que una diferència, que els romans no tenien cap metralladora per desfer-se’n dels proscrits, i que no tenien «la llei a les mans» ni en els llavis el mot «civilització».
I després d’aquests horrors mirau cap a l’altre cara encara més repugnant de la civilització burgesa com la descriu la seua pròpia premsa!
«Mentre», escriu el corresponsal a París d’un diari conservador de Londres, «mentre encara ressonen trets a la distància i es moren ferits entre les tombes de Père-Lachaise, mentre 6.000 insurgents terroritzats vaguen en una lluita contra la mort pel laberint de catacumbes i hi ha malaurats que encara cauen pels carrers a grapats sota el foc de les metralladores – és repugnant de veure els cafès plens amb bevedors d’absents, gent que juga al billar o al dòmino; com el llibertinatge femení es passeja pels bulevards, i com el so de la lluita perturba la nit dels reservats dels restaurants de moda».
El senyor Edouard Hervé escriu al Journal de Paris, un diari versallista reprimit per la Comuna:
«La forma amb la qual la població (!) de París manifestà la seua alegria ahir fou de fet més que frívola, i ens temem que empitjorarà amb el temps. París té ara una aparença festiva, la qual cosa és tristament fora de lloc, i si no volem que ens diguen ‘parisencs de la decadència’, això s’hauria d’acabar».
I després cita el passatge de Tacitus:
«I amb tot, el matí posterior a aquella horrible lluita, fins i tot abans que s’acabàs completament, Roma, degradada i corrupta, començà de nou a caure per la pendent voluptuosa que destruïa el seu cos i enfonsava la seua ànima – alibi proelia et vulnera, alibi balneae popinaeque (ací lluita i dolor, allà banys i tavernes)».
El senyor Hervé tan sols s’oblida de dir que la «població de París» de la qual parla no és més que la població del París de Thiers, els francs-fileurs, que retornaven en tromba des de Versalles, Saint-Denis, Rueil i Saint-Germain, de fet el «París de la decadència».
En tots els llurs triomfs cruents damunt dels campions sacrificats d’una nova i millor societat, aquesta civilització nefasta, basada en l’opressió del treball ofega el plany de les llurs víctimes amb uns crits calumnioses, que reben un ressò mundial. Els sobris treballadors del París de la Comuna canvien sobtadament a mans dels mastins de l’«ordre» en un pandemònium. I què demostra aquest impressionat canvi a la ment burgesa de tots els països? Res més que com és que la Comuna conspirà contra la civilització! El poble de París se sacrificà de bon grat per la Comuna; el nombre dels seus morts no té equivalència en cap batalla anterior. Què vol dir això? Res més que la Comuna no era un govern del poble, sinó l’usurpació d’un grapat de criminals! Les dones de París lliuraren de grat la vida en les barricades i en els llocs d’execució. Què vol dir això? Res més que el dimoni de la Comuna que les ha transformades en Mègares i Hècates! La mesura de la Comuna durant el domini indiscutible de dos mesos s’iguala únicament en l’heroïsme de la defensa. Què vol dir això? Res més que durant dos mesos la Comuna amagà curosament sota una màscara de mesura i humanitat la set de sang dels seus instints salvatges que alliberà en l’hora de la mort!
El París dels obrers en un acte del seu sacrifici heroic deixà en flames edificis i monuments. Mentre els senyors feien a trossos el cos vivent dels proletaris no podien esperar recuperar triomfantment l’arquitectura intacta dels llurs antecessors. El govern de Versalles crida: Incendiaris! i xiuxiueja aquest mot d’ordre a tots els llurs agents fins al més remot, per assenyalar arreu els seus enemics com a sospitosos d’ésser incendiaris professionals. La burgesia de tot el món que veia complaent la massacre massiva posterior a la batalla, es remou d’horror davant el sacrilegi de la pedra i el ciment!
Quan els governs atorguen llicències d’estat a les llurs flotes de guerra «per matar, cremar i destruir» és això una llicència d’incendiarisme? Quan les tropes britàniques incendiaren voluntàriament el Capitoli a Washington i el Palau d’Estiu de l’emperador de Xina, era incendiarisme? [9]. Quan Thiers durant sis setmanes bombardejà París sota el pretext que volia incendiar únicament les cases on hi havia gent, era incendiarisme?—En la guerra el foc és un arma completament legítima. Els edificis ocupats per l’enemic hom els bombardeja i els incendia. Quan els defensors han de retirar-se, també hi calen foc per tal que els atacants no se’n puguen aprofitar. La crema ha sigut sempre el destí inevitable de tots els edificis situats en el front de batalla de tots els exèrcits regulars del món. Però en la guerra dels sotmesos contra els llurs esclaus, l’única guerra justificable de la història, això no val gens! La Comuna emprà el foc com a mitjà de defensa, en el sentit estricte del mot. L’emprà per barrar a les tropes versallistes aquelles llargues i rectes avingudes que Haussman havia obert expresament pel foc d’artilleria; l’emprà per cobrir-se la retirada, de la mateixa forma que els versallistes prèviament havien destruït amb l’artilleria si més no tants edificis com els que cremà la Comuna. Encara es discuteix, fins i tot ara, quin edificis foren cremats pels defensors, i quin pels atacants. I els defensors van recòrrer al foc tan sols quan les tropes versallistes ja havien començat la llur massacre de presoners.—A banda la Comuna havia manifest molt abans obertament que si se la duia a un extrem se soterrarien sota les runes de París i que farien de París un segon Moscou, com el govern de defensa ho havia fet per bé que tan sols per amagar la seua traïció. Per aquest objectiu havien aconseguit el petroli necessari. La Comuna sabia que els llurs contraris no patien gens per les vides del poble parisenc, sinó que se’n preocupaven molt més pels edificis. I Thiers, per la seua banda, els havia manifestat que seria implacable en la seua revenja. Tant bon punt havia tingut el seu exèrcit al costat i els prussians havien tancat el setge de l’altra, digué: «no en tindré miraments! La purga serà completa i la justícia serà dura». Quan els fets de l’obrer parisenc foren vandalisme, foren vandalisme desesperat per la defensa, no el vandalisme del triomf, com el que els cristians perpetraren contra els realments invaluables tresors d’art de l’antiguitat pagana; i fins i tot aquest vandalisme l’ha justificat l’historiador com un company inevitable i comparativament menyspreable en relació a la lluita titànica entre una societat nova que sorgeix i la vella que s’esmicola. No fou pas menor el vandalisme de Haussman que aterrà el París històric per deixar lloc al París dels miradors.
Però i l’execució de seixanta-quatre hostatges, encapçalats per l’arquebisbe de París, per la Comuna!—La burgesia i el seu exèrcit el juny del 1848 restablí un costum que havia desaparegut feia temps de la pràctica de la guerra—l’afusellament dels seus presoners indefensos. Aquest costum brutal ha sigut practicat més o menys estrictament pels repressors de tots els aixecaments populars d’Europa i Índia; això demostra que constitueix un autèntic «progrés de la civilització». D’altra banda els prussians a França havien recuperat la pràctica de prendre hostatges—individus innocents que responien amb la vida els actes d’altri. Quan Thiers, com hem vist, des d’un bon començament del conflicte, aplicà la pràctica humanitària d’afusellar els presoners comunalistes, aquests, per protegir les llurs vides, hagueren de recòrrer a la pràctica prussiana de fer hostatges entre els versallistes. Les vides dels hostatges foren menyspreades una vegada i una altra amb els afusellaments continuats de presoners per part de Versalles. Com se les podia salvar més temps després de la sagnia amb la qual els pretorians de MacMahon celebraren l’entrada a París? S’havia de convertir en una ignomínia la darrera mostra de la salvatgia implacable dels governs burgesos—la presa d’hostatges? El veritable assassí del bisbe Darboy és Thiers. La Comuna una vegada i una altra havia ofer el bescanvi de l’arquebisbe i de tot un grapat de cures a canvi d’un únic Blanqui, aleshores en mans de Thiers. Thiers ho refusà obstinadament. Sabia que amb Blanqui lliurava a la Comuna un cap; mentre que l’arquebisbe li serviria millor com a cos. Thiers actuà tot seguint Cavaignac. Quins crits d’horror feren el juny del 1848 Cavaignac i els seus homes d’ordre per titllar els insurgents d’assassins de l’arquebisbe Affre! I tot i saber ben bé que l’arquebisbe havia sigut mort per soldats d’ordre. Jacquemet, el vicari general de l’arquebisbe, els hi havia lliurat un testimoni directe d’això.
Tot aquest cor de calúmnies, que el partit d’ordre en la seua orgia sagnant mai no deixa de pronunciar contra les seues víctimes, únicament prova que els burgesos actuals es consideren els hereus legítims dels antics feudals, que creien que qualsevol arma que tinguessen a les mans era justa contra el plebeu, mentre que a mans del plebeu una arma de qualsevol mena constituïa per si sola un crim.
La conspiració de la classe dirigent per enderrocar la revolució amb una guerra civil sota la protecció de l’invasor foraster—una conspiració que hem seguit des del mateix 4 de setembre fins a l’entrada dels pretorians de Mac-Mahon per la porta de St. Cloude—culminà en la sagnia de París. Bismarck contempla amb plaer les ruïnes de París, en les que potser veu el «primer acte» d’aquella destrucció general de les grans ciutats que havia demanada ja quan encara era un simple rural en la Chambre introuvable prussiana del 1849. Contempla amb gust els cadàvers del proletariat parisenc. Per ell no és tan sols l’eliminació de la revolució, sinó al mateix temps l’eliminació de França, ara realment decapitada, i pel propi govern francès a més. Amb tot la buidor característica de tots els estadistes reeixits, no veu més que la superfície d’aquest enorme esdeveniment històric. Quan abans la història havia mostrat l’espectacle d’un conqueridor que corona la seua victòria amb la conversió, no tan sols de gendarme, sinó de bravo llogat del govern conquerit? Entre Prússia i la Comuna de París no hi havia cap guerra. Al contrari, la Comuna havia acceptades les condicions de pau, i Prússia havia declarat la seua neutralitat. Prússia per tant no era cap part bel·ligerant. Es comportà com un bravo; un bravo covard, ja que no assumí cap perill; un bravo lligat, perquè exigí prèviament el pagament del seu preu de sang de 500 milions a la caiguda de París. I així finalment s’evidencià el veritable caràcter de la guerra, ordenada per la providència com a càstic a la descreguda i dissoluta França per la pietosa i assenyada Alemanya! I aquesta violació inigualada del dret internacional, fins i tot com l’entenen els juristes dels sectors de l’antic món, per comptes d’aixecar els governs «civilitzats» d’Europa per declarar la violació prussiana, la simple eina del gabinet de Petersburg, un atac als pobles, tan sols els féu considerar si les poques víctimes que escapen del doble cordó que volta París no seran lliurades al botxí versallista!
Això després de la més terrible guerra dels temps recents, la fraternització dels exèrcits vencedor i vençut per la massacre comuna del proletariat—un esdeveniment inoït que indica, no com es pensa Bismarck, la repressió final d’una societat que sorgeix, sinó l’ensorrament de l’antiga societat burgesa. El més alt esforç heroic del qual l’antiga societat és capaç és la guerra nacional, i això resulta ara una simple excusa del govern, pensada per desviar la lluita de classes, i tant bon punt abandonada quan la lluita de classes esclata en guerra civil. El domini de classe ja no és capaç d’amagar-se sota un uniforme nacional; els governs nacionals són un de sol contra el proletariat!
Després del diumenge de pentecosta del 1871 no hi pot haver cap pau ni cap treva possible entre els treballadors de França i els expropiadors del producte del llur treball. La mà de ferro d’una soldadesca mercenària pot mantindre totes dues classes per un temps lligades per una opressió comuna. Però la batalla ha d’esclatar una vegada i una altra en grandàries sempre creixents, i no hi ha pas dubte de qui serà el vencedor a la fi, o els pocs expropiadors o la immensa majoria treballadora. I l’obrer francès és tan sols l’avançada de tot el proletariat modern.
Mentre els governs europeus expressen així, des de París, el caràcter internacional del domini de classe, denuncien l’Associació Internacional dels Treballadors—la contra-organització internacional del treball contra la conspiració burgesa mundial del capital—com la font principal de tots aquests desastres. Thiers la denuncià com la dèspota del treball, mentre es presentava com el seu alliberador. Picard ordenà que totes les comunicacions entre els internacionalistes francesos i els de l’exterior fossen tallades; el comte Jaubert, l’antiga mòmia còmplice de Thiers el 1835, la declara com el principal problema de tots els governs, que cal desarrelar. Els rurals de l’Assemblea Nacional clamen contra ella, i tota la premsa europea li fa els cors. Un cèlebre escriptor francès |probablement Robert|, del tot aliè a la nostra organització, parlava de la següent forma:
«Els membres del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, així com gran part dels membres de la Comuna, són els caps més actius, intel·ligents i enèrgics de l’Associació Internacional dels Treballadors… Individus que són profundament honests, sincers, intel·ligents, devots, purs i fanàtics en el bon sentit del terme».
La ment burgesa de caire policial, naturalment, es pensa que l’Associació Internacional dels Treballadors actua d’acord amb una conspiració secreta, on el seu òrgan central ordena de tant en tant aixecaments en diferents països. La nostra associació, però, no és de fet més que un lligam internacional entre els treballadors més avançats dels diversos països del món civilitzat. Siga on siga, de la forma que siga, i sota les condicions que siguen en les quals la lluita de classes adquiresca una certa consistència, és del tot natural que els membres de la nostra associació hi siguen al capdavant. El terreny en el qual creix és la pròpia societat moderna. No se la pot despatxar per molt gran que siga el vessament de sang. Per despatxar-la, els governs haurien de despatxar el despotisme del capital damunt el treball, que és també la condició de la llur existència parasitària.
El París dels treballadors, amb la seua Comuna, serà celebrat per sempre com el gloriós precursos d’una nova societat. Els seus màrtirs resten en el gran cor de la classe obrera. Els seus exterminadors ja tenen la història adreçada cap a la picota eterna de la qual les pregàries de tots els llurs sacerdots no els podran redimir.
El Consell General:
M. J. Boon, Fred. Bradnick, G. H. Buttery, Caihil, William Hales, Kolb, Fred. Leßner, G. Milner, Thomas Mottershead, Charles Murray, Pfänder, Roach, Rühl, Sadler, Cowell Stepney, Alf. Taylor, W. Townshend [10]
Secretari corresponsal:
Eugene Dupont, per França – Karl Marx, per Alemanya i Holanda – Friedrich Engels, per Bèlgica i Espanya – Hermann Jung, per Suïssa – P. Giovacchini, per Itàlia – Zévy Maurice, per Hongria – Antoni Zabicki, per Polònia – J. Cohen, per Dinamarca – J.G. Eccarius, pels Estats Units.
Hermann Jung, president – John Weston, tresorer – Georg Harris, secretari financer – John Hales, secretari general.
256, High Holborn, London, W.C.
30 de maig del 1871
Variants textuals
9. En l’edició anglesa del 1871 hi seguia encara la sentència: quan Prússia, no per raons militars, sinó per simple rancúnia i ràbia, cremà amb petroli ciutats com Château-dun i incomptables pobles, no era incendiarisme?
10. En la tercera edició anglesa del 1871 s’hi esmentaven a més els següents membres del consell general: Delahaye, A. Herman, Lochner, J.P. Mac Donnel, Ch. Mills, Rochat und A. Serraillier.
