Col·lectiu Lucha de Pases
L’anunci realitzat fa uns dies per 12 clubs de futbol (Real Madrid, Barcelona, Atlético, Milan, Arsenal, Chelsea, Inter, Juve, Liverpool, Manchester City, Manchester United i Tottenham) per a la creació d’una Superlliga europea significa un nou pas en la mercantilització del futbol i el seu allunyament de les classes populars.
Suposaria la creació d’una competició tancada, un club exclusiu i elitista de 15 equips que es repartirien el pastís i tancarien l’accés als altres, deixant seriosament afeblides les lligues estatals. Aquests equips aspiren a augmentar els seus beneficis i acaparar el mercat televisiu. Les lligues ja no serien un mecanisme d’accés per a jugar la Lliga de Campions, sinó una distracció menor de la competició que realment importaria, sense cap atractiu per a les televisions. Equips mitjans o petits es veurien relegats, i els grans perdrien qualsevol interès pels seus campionats locals, amb el que s’adulterarien les competicions. Un futbol de rics i per a rics, que renuncia als orígens d’aquest esport.
Un altre dels grans perjudicats seria el futbol de base i les pedreres, creadores de futbolistes a foc lent, de jugadors que senten els colors, però alienes a aquest futbol especulatiu amb jugadors d’un sol ús. Un futbol “modern” aliè als aficionats, que en un altre temps van ser la base del futbol i dels quals es porta prescindint des que va començar la pandèmia. Estadis aparadors buits com a metàfora perfecta d’aquest esport nascut del poble i ara totalment aliè a ell. Com bé van reflectir en un mural els aficionats del club Áfricain de Tunísia, el futbol és un esport “creat pels pobres, robat pels rics.”
El capitalisme fa dècades que colonitza un esport plebeu, sorgit entre estibadors i barris obrers. El futbol negoci afavorit per FIFA i UEFA (encara que aquests últims ara s’esquincin les vestidures davant la Superlliga) ha derivat en això, l’aplicació implacable del capitalisme monopolístic a l’esport rei a Europa. Els clubs han esdevingut en maquinàries de fer diners on el principal ja no és ni el jugador ni l’aficionat, sinó els espònsors i els drets televisius. Els clubs rics cada vegada són més rics, gegantesques multinacionals sense cap arrelament amb les seves comunitats d’origen.
Hi ha hagut reaccions davant aquest anunci que conviden a l’esperança, com la de la llegenda del Manchester, Gary Neville, que va declarar: “És un crim contra els aficionats al futbol d’aquest país”, o el jugador del PSG Ander Herrera: “Em fa molta por la Superlliga, el futbol és dels aficionats. Crec que aquest format no cuida al seguidor.” Per contrast, la postura del Govern espanyol, en boca de José Manuel Franco, president del Consell Superior d’Esports, és francament decebedor:” És prematur pronunciar-se, escoltarem primer a totes les parts.”
Per descomptat que no ens produeixen cap confiança les reaccions de la UEFA o del president de la Lliga i reconegut ultradretà Javier Tebas. Són tan responsables com els “grans” europeus de la perversió mercantil del futbol i si s’oposen a la Superlliga és per una lluita entre capitalistes pels beneficis del negoci. Per això, ens temem que al final hi hagi un acord per a repartir-se aquests beneficis, i que aquest anunci de projecte formi part de la negociació per incrementar els guanys de la Lliga de Campions. I què dir de la FIFA, que està jugant un paper ambigu en tot aquest espectacle, i responsable de les 6.500 morts en accident laboral de treballadors migrants en les obres del Mundial de Qatar. El negoci no entén de drets humans ni laborals.
Per a nosaltres, l’autèntic contraexemple d’aquest model viciat està en els clubs de futbol popular, gestionats democràticament pels seus socis, connectats a les seves comunitats i defensors de l’esport com a patrimoni de l’aficionat. Per a nosaltres, la Superlliga de les classes populars està formada per Unión Club Ceares de Xixón, Unionistas de Salamanca, Rosal de Oviedo, Deportiva Orihuela o C. D. Ourense.
Per això diem, ni Superlliga ni UEFA Champions League. Per un futbol popular des de baix.
