Com succeeix de manera recurrent cada cert temps, el debat sobre el futur de les pensions torna a estar a la primera plana del debat públic, en aquesta ocasió amb l’amenaça d’una nova contrareforma per part del ministre Escrivà. Els palanganers del neoliberalisme tornen a insistir en els seus arguments totalment fal·laços, quan plantegen que l’envelliment progressiu de la població reduirà la relació entre relació entre població ocupada i jubilada, fet que afectarà negativament als recursos per tal de pagar les pensions futures. D’aquesta manera, proposen la retallada d’aquestes, l’endarreriment de l’edat de la jubilació o la concertació de plans privats.
La primera variable que no considera aquesta línia de pensament és que ara mateix la taxa de desocupació a Espanya és del 16.1% (febrer de 2021), que en el cas dels menors de 25 anys assoleix una xifra rècord del 40.7%. És d’un cinisme impresentable que s’oblidin de manera interessada i anti científica aquestes dades tan punyents per tal de justificar una argumentació posterior que deixa de ser vàlida quan els supòsits de partida pateixen aquest gran biaix.
Però hem d’aprofundir més encara en la realitat del marc de relacions laborals. La taxa d’activitat femenina continua lluny de la masculina, amb una diferència de 10 punts al quart trimestre del 2020 (53,35% versus 63,30%). És evident que en cap anàlisi de l’establishment veurem la perspectiva de gènere, perè nosaltres l’hem d’incorporar per tenir en compte l’ampli marge existent en la incorporació de la dona al treball remunerat. A això hem d’afegir que hem de parlar de treballs (en plural), entenent que s’ha de reconèixer la feina que es realitza a l’esfera no mercantil. Com veiem, tota una esmena a la totalitat a un pensament hegemònic que es queda amb la relació entre població ocupada i depenent a partir d’uns paràmetres estàtics, manipulats i patriarcals.
Una altra variable cabdal a l’hora de parlar de les pensions futures és l’increment de la productivitat. Gran part del creixement econòmic és degut a l’avenç de la productivitat, un element que s’ha de tenir en compte de manera obligada si pretenem realitzar una projecció sobre la situació futura d’un país. La productivitat de les economies no ha parat d’evolucionar al llarg de tota la història recent. El mateix progrés tècnic i científic que permet l’augment de l’esperança de vida afavoreix també que l’obtenció de béns i serveis sigui cada vegada més gran.
Això es pot demostrar de manera rotunda si observem la gràfica adjunta a dalt, on podem observar que el PIB espanyol (en termes reals) creix de manera exponencial des de l’any 1850, multiplicant-se per 50 fins a l’actualitat. El PIB per hora treballada també experimenta un notable increment, doblant-se entre 1978 i 2010. En canvi, la línia de les hores treballades per persona només disminueix en un 30% des de mitjans del segle anterior, i fins i tot experimenta un repunt en els últims anys. Per tant, ens hem de preguntar inevitablement quina ha estat la destinació dels guanys de la productivitat durant les darreres dècades, i l’explicació la trobem a la gràfica següent, obtinguda de la mateixa font que l’anterior.
Com podem constatar, les rendes del capital han experimentat un increment progressiu (amb alts i baixos) al llarg del darrer segle i mig, però crida molt l’atenció que hagin passat del 22% en 1958 al 44% en l’actualitat, acaparant per tant el doble del tros de pastís de la distribució de la renda. L’altra cara de la moneda són les rendes del treball, que en el mateix període passen del 69% al 45% del total. Per tant, l’increment exponencial de la productivitat durant les darreres dècades ha anat a mans de la classe capitalista. Aquest és un dels motius pels quals els seus portaveus desvien l’atenció del debat cap a les pensions, ja que d’aquesta manera eviten que es qüestioni la discussió de fons, que és la distribució de la riquesa.
És digne de consideració l’enorme cinisme dels autors neoliberals, que ens menteixen sistemàticament afirmant que està en risc el futur de les pensions. Saben que tots els beneficis del creixement recent han provocat una concentració de capital sense precedents, han defensat les polítiques de desregulació que han portat a la crisi i a l’atur actual, han obviat la situació de dones i joves a les relacions laborals, han fet disminuir els ingressos de l’Estat i la despesa pública consegüent, han amagat el debat sobre el repartiment de la riquesa, i ara tracten de convèncer a la població que el nostre principal problema és el futur del sistema públic de pensions, a la vegada que recomanen la subscripció de plans privats en benefici dels mercats financers i s’inventen l’arbitrària norma que les pensions han de ser l’única despesa finançada de manera contributiva.
En definitiva, la clau de la qüestió no es troba només en l’evolució de la riquesa futura, sinó en el seu repartiment. N’hi ha qui considera que l’increment de l’esperança de vida és una mala notícia, i que els i les jubilades són una càrrega per l’economia, perquè parteixen de la base de negar qualsevol forma de redistribució de la renda.
Des de l’esquerra hem de tenir el tema molt clar. És perfectament possible i necessari avançar cap a mesures com les següents:
- Disminució de la jornada laboral, compatible amb la concepció de la diversitat de treballs i amb el reconeixement d’activitats ara mateix no remunerades.
- Disminució de l’edat de jubilació, afavorint d’aquesta manera l’increment de l’oci i de la participació social de la gent gran.
- Increment de la despesa en pensions dignes, nacionalització de les residències de la gent gran i compliment íntegre dels serveis a la dependència.
- Reforma integral del sistema fiscal en un sentit progressiu i redistribució a gran escala.
- Reconsideració del concepte de creixement (mesurat a través del PIB), per altres indicadors de benestar. És necessari desenvolupar molt més el sector públic i determinar quins han de ser els sectors estratègics de l’economia, a la vegada que es fomenta una disminució en les activitats que posen en risc la sostenibilitat del Planeta.
Podem discutir si les mesures esmentades són o no compatibles amb el sistema capitalista, però el que està clar és que la superació del mateix facilitarà molt el seu acompliment, perquè en definitiva estem qüestionant alguns dels seus supòsits bàsics. De fet, estem introduint l’inevitable debat de la disputa de la plusvàlua i de la lluita de classes.
