En un ja llunyà 1986, José Saramago i Editorial Caminho publicaven A Jangada de Pedra que, l’any següent, editava Seix Barral com La balsa de piedra. No faria aquesta al·lusió, d’una obra perduda entre l’extensa bibliografia posterior de Saramago, si no hagués trobat, casualment, una versió de la cançó de Luis Pastor En balsa de piedra. No la coneixia, però de forma immediata es van encendre tots els llums d’alarma. La coincidència era excessivament visible. Us deixo la gravació perquè ho pugueu comprovar:
També podreu comprovar l’estimació de la família Pastor-Guerra per l’amic ja absent ─encara que només físicament─. Segueixo amb l’associació d’idees i penso en Tomás Borge i el seu “Carlos Fonseca es de los muertos que nunca mueren” i de retruc en la mort de José Saramago el 18 de juny, ara fa onze anys.
A tot això, el descobriment de la cançó m’ha portat a la relectura del llibre. Una veritable delícia recuperar la fina ─i sàvia─ ironia de Saramago i la recreació de situacions que ara, 34 anys després de la seva publicació, semblen reproduir-se. La constatació del fet de la separació física de la Península Ibèrica de la resta d’Europa i la immediata fugida del turisme pel pànic creat, fa que una gran quantitat de famílies amb habitatges precaris ─d’aquells que no compleixen el que diu la Constitució─ ocupin els hotels buits de la costa. La resposta del poder no es fa esperar i amb ella, la intervenció de l’exèrcit. Llegeixo:
…els insurrectes desbordaren la tropa, van passar per un costat i altre per a córrer després, en un cop tàctic instintiu però genial, en dispersió per carrerons i travesseres, evitant així que els militars que rodejaven l’hotel ocupat pogueren acudir, amb suficient eficàcia, en reforç de l’host vençuda, que d’humiliació semblant no hi havia memòria des dels antics temps de la jacquerie. Un hoteler, sense dubte amb la ment pertorbada, o sobtadament convertit als interessos populars, va obrir les seves portes de bat a bat dient, Entreu, entreu, abans vosaltres que el desert…
[…]
… Però, conjunció coordenada adversativa que sempre anuncia oposició, restricció o diferència, i que aplicada al cas, ve a recordar quines coses que són bones per a uns tenen sempre els seus però per els altres, l’ocupar-se els hotels d’aquella selvàtica forma fou la gota d’aigua que desbordà la inquietud en que vivien des del primer moment els rics i poderosos. Molts, per por que acabés enfonsant-se la península amb vides i hisendes, havien marxat amb aquella desbandada de turistes, cosa que, naturalment, no significa que foren estrangers en sa terra, encara que hi ha diversos graus de pertinença de cada un a la pàtria natural i administrativament seva, con la història ha demostrat ja prou vegades.
I també és coincidència que al repassar la bibliografia de Saramago als prestatges de la biblioteca familiar, mig amagat per les seves petites dimensions, es trobi un conte (42 pàgines), editat al 1998, que destaca per portar imprès a la sobrecoberta Las mil pesetas que cuesta este libro se destinarán íntegramente a ayudar a los damnificados de Centroamérica a través de la Cruz Roja Internacional: El cuento de la isla desconocida.
L’inici és del més saborós: “Un home va trucar a la porta del rei i li va dir, Donam un vaixell. La casa del rei tenia moltes més portes, però aquella era la de les peticions. Com el rei es passava tot el temps assegut davant la porta dels obsequis (entenguis, els obsequis que li donaven a ell), cada cop que sentia que algú trucava a la porta de les peticions es feia el desentès, i només quan el continu repicar de l’armella de bronze pujava a un to, més que notori, escandalós, impedint l’assossec dels veïns (les persones començaven a murmurar, Què rei tenim, que no atén), donava ordre al primer secretari perquè mirés el que volia l’impetrant, que no hi havia manera que callés. Aleshores, el primer secretari cridava al segon secretari, aquest cridava al tercer, que manava al primer ajudant, que al seu temps manava al segon, i així fins a arribar a la senyora de la neteja, que, no tenint a qui manar, entreobria la porta de les peticions i preguntava per l’escletxa, I tu què vols…”
I sí, efectivament, després es desfeia tot el camí fins a arribar un altre cop al rei (ocupat com sempre amb els obsequis) que demanava un informe fonamentat per escrit, i torna a començar el camí fins a la senyora de neteja…
… que opinava sí o no d’acord amb l’humor amb que s’hagués aixecat.
Feu la lectura dels dos textos i després em dieu si Saramago és o no viu.
PS. Ja tenia tancat l’article quan redescobreixo un poema de Martí i Pol que serveix per il·lustrar un pensament de Saramago que repeteixo molt sovint ─perquè també segueix essent viu─. Diu més o menys: “La democràcia és una fal·làcia, ja que anem a votar als que han de manar, quan aquests no es presenten mai a les eleccions.”
El poema és aquest:
DEMOCRÀCIA
(assaig general)
Els figurants que seuen a la dreta
de l’escenari, que s’intercanviïn
regularment amb els de l’altra banda
és a dir, amb els que seuen a l’esquerra.
Quan es trobin al mig, es poden dir
tot el que els passi pel cap, des d’insults
a paraules amables, circumspectes,
poden adoptar un aire displicent,
o bé irritat, o de perdonavides,
i fins i tot poden iniciar
un simulacre de baralla física
que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
Un cop ben asseguts a les poltrones
que reprenguin la representació,
però tenint en compte que els papers
són canviats i cal posar més èmfasi
per tal de fer versemblant l’espectacle.
Comptaré fins a tres.
─I jo?
─Un moment.
Vós… què? Vós a aplaudir i encara gràcies.
(del Llibre de les solituds, 1997)
