Tothom us dirà, llegir és bo, cal llegir, així s’aprèn. Quantes vegades no s’hauran sentit queixes del tipus: la meva filla o el meu fill no llegeix, els joves ja no saben el que és un llibre, però, sovint, quan se’ls pregunta als qui es queixen si ells per la seva part llegeixen, es justifiquen amb un «jo no tinc temps».
Als qui diuen no tenir temps, no sóc ningú per a discutir-los l’ús del seu oci, no conec les seves obligacions ni devocions, pot ser que sigui escàs i cadascú el gestiona com pot i vol. Hi ha qui escolta música, del tipus que sigui, mira pel·lícules, queda amb amigues, quan es pot, cuina o fa esport i tot és igualment vàlid.
A mi no em fa por que no llegeixin, ja ho faran si els fa falta, temo més la falta de socialització, d’empatia, d’aficions, siguin quins siguin, temo l’apatia i la indiferència, la falta de compromís. No m’agraden les lectores tancades en si mateixes, capaces únicament de viure en altres mons, que no comparteixen, no debaten, ni es comuniquen, perquè aquest és el camí per a avançar doncs quedar-se en la lectura solitària resulta erm.
Llavors per què llegir?
Només us puc explicar per què llegeixo jo. En el seu moment, va suposar per a mi obrir finestres i mirar més enllà del minso espai en el qual estava reclosa; més endavant no vaig voler que es tanquessin aquestes finestres. Un llibre va portar a un altre i a molts més. Avui formo part d’una minoria que no és que llegeixi, devora. Ho faig per ofici i és veritat que com més llegida, més difícil resulta que em sorprenguin, fins a tal punt que a vegades em pregunto si no estic deixant de gaudir.
Però la lectura em continua ajudant a entendre millor el món passat, present i tal vegada futur, em fa pensar i tal vegada m’hagi permès conèixer-me a mi mateixa una mica més. També us diré que la música, les amigues, la cuina són per a mi altres tantes parcel·les i que no renunciaria a cap d’elles en detriment de les altres. Qui ha dit que s’hagi de triar?
Com apropar la lectura?
En primer lloc donant exemple; en segon lloc posant llibres a l’abast de la possible lectora, però llibres adequats en funció a l’edat, el moment i els gustos, sense imposar. Excepte comptades excepcions, podem dir que no hi ha llibres bons o dolents sinó que cada lectora ha de trobar el seu llibre. Cal no oblidar que el llibre no diu més la veritat pel fet d’estar les coses escrites negre sobre blanc, l’esperit crític ens ajudarà a analitzar i discernir. Cal perdre el temor reverencial a la lletra impresa.
Fa molt anys, quan la tradició oral va ser reemplaçada per l’escriptura, en poc temps el coneixement va passar a transmetre’s a través dels llibres, però llavors també es van perdre moltes coses: la memòria, la possibilitat d’escoltar, intervenir, enriquint el relat, i compartir. A la vora del foc de les fogueres de campaments tuaregs he sentit relats que s’esvaïen a l’alba i que ningú tornarà a escoltar. En una certa forma quan contem contes a les nenes mantenim aquell passat lluminós, creatiu, imprevisible i interactiu. Explicar-los, llegir-los, és portar-les per un camí que pot convertir-les més endavant en lectores.
En últim lloc i per a acabar voldria comentar que hi ha escriptors que diuen no voler llegir més i entenc el seu punt de vista perquè l’escriptura és tirànica, reclama un espai i un temps que moltes vegades entra en conflicte amb la lectura, però aquest és un altre tema per a abordar en una altra ocasió.
