Enguany, unes de les fites que ens vàrem marcar per potenciar la revista és la consolidació de la nostra festa, la festa de la Realitat, on ens trobem els i les comunistes d’arreu del país, ens obrim en fora i busquem crear petits espais d’oci compartits, creant hegemonia en les petites coses que ens uneixen. En les pròximes setmanes anirem descobrint noves sorpreses, però reserveu el 18 de setembre a les vostres agendes per presenciar actuacions tan potents com Xiula, Ginestà i Koers, gaudir d’una obra de teatre sobre les trece rosas i participar de debats polítics amigues i familiars.
Quan ens plantejàvem de què volíem parlar a l’hora d’escriure l’última editorial del curs polític, vam tenir la temptació de fer balanç de tota la feina feta al llarg del primer semestre de l’any. Tanmateix volem fugir dels indicadors freds i quantitatius i preferim quedar-nos amb la il·lusió que ens genera haver publicat una edició setmanal, així com els números especials del 8 de març i el primer de maig. Hem de confessar, però, que se’ns dibuixa un somriure infantil cada vegada que recuperem la feina feta pel 150 aniversari de la Comuna de París (aquí sí, uns quants números: una cronologia en 9 episodis, 15 articles sobre la Comuna i la traducció de 24 documents històrics com decrets, cartes, cartells).
Aquest mes tanquem el curs polític, i també es van tancant diverses etapes, tot i que molt lentament. Les vacunes avancen a bon ritme a casa nostra, com a la resta d’Occident; l’altra cara de la moneda és que per a una gran majoria de la població mundial són pràcticament inaccessibles. L’escenari post-crisi econòmica i sanitària que ha suposat la covid es va concretant, i a Europa hi ha pocs canvis a la vista, cosa que significarà que les nostres societats seguiran sent vulnerables a les crisis socials i mediambientals que aniran succeïnt-se.
Un altra etapa que es va tancant, però molt lentament, és la de la crisi territorial i de règim de l’Estat Espanyol. El nou govern de Pere Aragonès ha imposat un canvi de ritme en les relacions amb l’Estat, especialment amb els indults als presos independentistes. Aquesta distensió es deu a la necessitat mútua entre el PSOE de Pedro Sánchez i la majoria de la seva investidura, incloent ERC i Bildu, que les dretes no han aconseguit capitalitzar amb una manifestació a mig gas a Colón. Significarà això una recomposició del règim del 1978, o seguirà Catalunya sent una esquerda en el consens constitucionalista? Seguirà aguantant la coalició entre Unidas Podemos i el PSOE, després del buit que deixa Pablo Iglesias? Quina serà l’evolució del sobiranisme català en aquestes noves coordenades? Són preguntes que segueixen sense una resposta clara, mentre les mesures com les moratòries dels lloguers o les injeccions dels fons europeus són pedaços que a dures penes aturen l’hemorràgia social de pobresa i precarietat.
