La festa va començar com totes les festes, i com tots els esdeveniments: amb el muntatge. De fet va començar un dia abans al magatzem de Comunistes, omplint dos camions de carpes, estris de cuina, i una mica de tot el que es necessitava per posar dempeus una festa que s’aixeca gràcies al treball militant. Parlo de tot això perquè habitualment s’acostuma a obviar en les cròniques de concerts, festivals i actes de tota mena. I és normal, perquè normalment les cròniques se centren en les actuacions, el públic, o la polèmica que sorgeixi. Ningú recorda qui va construir Tebas amb les seves set portes, com deia el poema de Bretch.
Cap a dos quarts d’once començaven a arribar grupets de mares, pares i canalla. Xiula acabava de fer les últimes proves a l’escenari, quan ja s’asseia gent a les cadires. La paradeta del merchandaising començava a bullir just abans del concert. Entrava i entrava gent, i es formaven cues a la paradeta de les reserves. El comunisme, com sempre, condemnant la gent a fer cues eternes. Seguien entrant les criatures amb els seus progenitors, sense que cap comunista malèfic en possés cap a la cassola. Ja no es respecten les tradicions. Com qui no vol la cosa, tothom anava prenent posició per gaudir de l’espectacle que Xiula havia preparat.
S’escolta una veu metàl·lica que fa un compte enrere. “Contra el capital, Xiula oficial”, diu la veu. Comença l’espectacle. La canalla està cada vegada més entusiasmada, com també les mares i els pares. En Rikki baixa de l’escenari i comença un dels millors moments de l’espectacle, amb un exercici excel·lent d’improvisació i diàleg amb la canalla. Tothom s’ho passa genial, de fet s’apropen també adults sense canalla, alguns ja pentinant canes.
De cop, en Big Chicken, un robot que està dins la bateria, s’espatlla, fot un pet i surten disparades llaminadures. Gairebé es forma un avalot, però al final no, és un pretext creat per parlar del sucre i els mals hàbits alimentaris. “Uns hàbits adquirits, des que som petits/ Comencem el tema del sucre quan deixem els pits/ Segurament, n’hi ha un tant per cent, en la primera papilla,/ Però ja es torna una addició en l’entrepà de nocilla”.
Xiula no només és diversió, també és educació, bons hàbits i oci transformador. A l’espectacle i la diversió se li sumen lletres reivindicatives, i fins i tot vam poder gaudir d’un popurri de cançons mítiques amb un toc especial.
El concert va ser una gran festa, amb una pluja de confeti que va acabar d’engrescar la canalla, i “Salvem els cangurs” com a colofó d’un gran repertori que va desbordar d’alegria i compromís el Parc Josep Serra i Martí.
