El debat sobre l’Espanya buidada va revifar al debat d’investidura de Pedro Sánchez, quan el vot del diputat de Teruel Existe, Tomás Guitarte, va ser clau per a la conformació del nou govern estatal. Durant les hores prèvies a la votació, el bloc de la dreta va exercir una pressió molt forta per tractar d’influir sobre el vot de la petita formació terolenca, tot i que no va tenir cap èxit i el govern de coalició entre Unidas Podemos i el PSOE va néixer amb el vot de Guitarte. Aquest incident va permetre visualitzar, encara que fos de rebot, les reivindicacions del medi rural.
El rural espanyol ha viscut una constant sagnia demogràfica des d’inicis del segle XX, la qual es va accelerar a la segona meitat de segle a conseqüència de l’aperturisme del franquisme i l’arribada de noves grans empreses als cinturons industrials de les grans ciutats. El desenvolupament d’infraestructures i comunicacions va ser desigual, i mentre que a les ciutats es començava a abandonar l’endarreriment social i allò contribuïa a engrandir les escletxes del règim franquista, a molts indrets encara es trigaria a trencar l’aïllament, mecanitzar el treball i establir sistemes moderns de comunicació. Les desigualtats entre el camp i la ciutat es farien més grans en perdre el rural la major part de la seva mà d’obra jove, la qual va migrar a la ciutat en recerca d’una prosperitat que cada vegada veia més difícil trobar al seu lloc d’origen. A partir de llavors va néixer la realitat de l’Espanya buidada, a més d’envellida, i a poc a poc molts pobles i aldees anirien desapareixent o restant despoblats a l’espera de les temporades de vacances. D’altres, llangueixen amb escassa població. Menció a part mereix el fenomen de la repoblació de llocs abandonats, amb una forta càrrega idealista i sense una planificació de cap mena, portat a terme generalment per col·lectius o persones amb un estil de vida independent que vol fugir de multituds, però que en cap cas agafa una mínima envergadura com a fenomen.
Amb unes perspectives laborals reduïdes a llocs de treball molt durs i poc remunerats, a més d’escassos i poc diversificats, una oferta social i cultural poc generosa, dèficit d’infraestructures i comunicacions, relacions amb les administracions locals i provincials sovint caciquils i d’altres desavantatges, és comprensible que molta gent jove vulgui des de fa dècades sortir del rural. Aquesta és l’assignatura pendent de tots els governs fins avui.
En l’àmbit sociocultural, la pèrdua de significança del rural ha donat lloc a què tot el que estigui relacionat amb el seu estil de vida hagi estat menyspreat o ridiculitzat. Començant per les produccions audiovisuals on els personatges d’origen rural són presentats com endarrerits, incultes, bruts, conservadors i en general com a exemple de tot allò que es considera que el progrés ha deixat enrere. El cinema i les series contínuament s’encarreguen de demostrar-ho, situant els escenaris principals de les produccions a localitzacions urbanes, amb protagonistes que poden ser de diferents estils de vida sempre dins de la diversitat urbanita. Les grans plataformes d’oci ignoren el món rural generalment, sempre que no sigui per demonitzar-ho (el cinema de terror té moltíssimes mostres d’això) o ridiculitzar-ho (personatges secundaris endarrerits socialment o cultural, amb papers simpàtics per pur paternalisme). Poques obres, com per exemple el film O que arde de Oliver Laxe, es predisposen a mostrar el rural i la seva gent amb els seus defectes i virtuts sense prejudicis. És possible que l’últim gran intent d’inserir el món rural a l’entreteniment de masses des d’una òptica sana fos l’emissió del programa El Grand Prix del verano, de TVE. Es pot concloure en aquest apartat que l’oci hegemònic, ja sigui per a la gent de ciutat com del camp, es fa des del punt de vista urbà, relegant els costums i oci rural al lloc d’un parc temàtic on anar a desconnectar de vacances o un cap de setmana i sense més interès per a la quotidianitat de la gent. Qui sent de ciutat es veu atret per aquest estil de vida o mostra interès per viure al rural, acostuma a patir certa incomprensió.
Des de l’altra banda, el de la gent que ha decidit quedar-s’hi a l’Espanya buidada, l’esperit de la gent cavalca entre la reivindicació de millors condicions de vida i del reconeixement que es mereix del seu paper, i una certa baixa autoestima infundada per la cultura predominant, que és capaç de fer creure a qui viu al rural que es tracta de gent fracassada, que no ha aprofitat oportunitats per millorar i s’han quedat ancorats.
També cal remarcar la facilitat amb la qual l’esquerra dels últims temps, de cultura eminentment urbana, ha caminat d’esquena a aquesta realitat, descuidant les seves tasques polítiques al món rural i alimentant la dinàmica d’un fals progressisme també hegemònic que és part important de l’elitisme urbà predominant. Amb la gran excepció del camp andalús, degut potser a la proletarització dels jornalers a les grans finques. Aquest divorci entre esquerra i món rural porta, entre altres coses, a l’entrega de votants rurals a una extrema dreta que s’erigeix de forma demagògica en única defensora de l’estil de vida del camp, alhora que defensa els interessos de les grans corporacions que aprofundeixen en el desmantellament del territori i dificulta la supervivència de les petites explotacions agrícoles i ramaderes. Malauradament, la resposta a això moltes vegades ha sigut criminalitzar al camperol i ramader -encara que no sigui de forma oficial- en lloc de buscar les raons del fenomen.
Deia Marx que el proletariat tenia més necessitat de respecte que de pa. Potser avui dia es podria dir que l’Espanya rural té més necessitat de reconeixement que d’infraestructures, ja que d’igual manera que el proletariat no podia aconseguir millores vitals sense guanyar-se el seu respecte, és difícil que es puguin cometre les reformes necessàries per pal·liar les desigualtats entre el camp i la ciutat sense el reconeixement del rural i la seva gran aportació a la societat.
