Ramón Sopena ─el català editor, des de 1894─, en un llunyà novembre del 1934 i des de l’Editorial Sopena Argentina S.A., llançà una revista amb la intenció de proposar un pla per la lectura i la divulgació cultural. El seu nom ja deixava intuir la intencionalitat: Leoplán.
En aquesta revista, en la que van col·laborar els joves Miguel Bonasso o Rodolfo Walsh, entre altres periodistes ja consagrats, com Enrique González Tuñón, va publicar per primer cop el dibuixant Quino ─el 29 de setembre del 1964─ una historieta del seu personatge Mafalda. L’havia creat l’any anterior per protagonitzar una campanya publicitària d’un producte per rentar la roba que no es va arribar a fer.
Amb el pas del temps, Mafalda i els seus companys (Susanita, Manolito, Felipe, Libertad, Miguelito i Guille) es convertiran en un reflex de la societat realment existent al món capitalista, ─el que va captar la censura espanyola que la va catalogar com a obra per adults─ fins a l’extrem d’arribar a ser un model d’aquesta.
Gabriel García Márquez escriurà el 1992:
“Quino, con cada uno de sus libros,
lleva ya muchos años
demostrándonos que los niños son
los depositarios de la sabiduría. Lo
malo para el mundo es que a medida
que crecen van perdiendo el uso de
la razón, se les olvida en la escuela
lo que sabían al nacer, se casan sin
amor, trabajan por dinero, se
cepillan los dientes, se cortan las
uñas, al final convertidos en
adultos miserables no se ahogan en
un vaso de agua sino en un plato de
sopa. Comprobar esto en
cada libro de Quino es lo que más se
parece a la felicidad:
la quinoterapia”.
Mafalda ha viscut 56 anys i un dia, però ha estat tot el contrari a una condemna, perquè segueix viva en l’obra de Joaquín Lavado i en els nostres cors, de tal manera, que quan mengem un plat de sopa ─que ja ens agrada─, pensem en ella i l’eterna cara de nena petita respectada per l’edat.
Per això, si un dia visitem Buenos Aires, no podem deixar d’anar a veure-la. Ens espera, asseguda en un banc al barri de San Telmo, allà on tenia el seu habitatge.
