Article publicat a Terra e tempo, 1 de setembre de 2021. Traducció de Joan Tafalla.
Després de diverses setmanes plenes de notícies sobre un aixecament popular contra la “dictadura” cubana, sembla que a l’agost, gràcies a l’Afganistan, ha arribat un període de calma i no passa res a Cuba. La inundació de notícies i imatges s’ha transformat d’un dia per l’altre en simples gotes, que cauen de tant en tant per recordar-nos que la “dictadura” encara hi és.
Malauradament vivim en l’era de la immediatesa, d’allò impactant i del cultiu de les reaccions viscerals; tot amb l’objectiu que deixem de banda la reflexió a l’hora de formar una opinió o de prendre decisions. Trobar una versió diferent de la que ens ofereix la gran majoria dels mitjans de comunicació, sobre el que va passar a Cuba els dies 11 i 12 de juliol és possible. Però cal l’esforç de buscar-la i llegir-la o visualitzar-la per a després poder opinar. I buscar informació per nosaltres mateixos és cada cop més difícil. Hem passat massa temps alimentant-nos dels titulars i de les imatges que rebem automàticament amb un simple clic.
Totes les fonts coincideixen en el fet que la situació a Cuba és molt delicada. En l’origen d’aquesta situació, hi ha alguna cosa evident per més que es pretengui treure-li importància. Si els EUA mantenen el bloqueig iniciat el 1962 és perquè el consideren efectiu. Algú pensa que la primera potència del planeta gaudeix amb la condemna d’aquest bloqueig per part de la gran majoria dels estats membres de l’ONU des del 1992? Un bloqueig al qual es van afegir les noves mesures acordades durant l’administració Trump i que Biden no ha aixecat.
Amb la caiguda de l’URSS, Cuba va entrar en una greu crisi econòmica i social. Fou l’anomenat període especial, quan va perdre pràcticament totes les seves relacions econòmiques internacionals amb la desaparició de l’anomenat camp socialista. L’illa es va veure obligada a sobreviure gairebé a tenir un monocultiu turístic, que garantia l’entrada de divises, però també va introduir moltes contradiccions. Certs sectors de la societat cubana treballaven amb el turisme i, a més d’augmentar els seus ingressos i l’accés a béns de consum a què la majoria de la població no hi podia accedir, van començar a tenir contacte amb aquella realitat distorsionada sobre les condicions de vida als països capitalistes que transmet el turisme.
Malgrat una situació econòmica que podem qualificar de crítica, Cuba en aquell moment va mantenir els principals èxits socials de la revolució, com la salut, l’educació, la cura dels nens, la cultura, els mínims alimentaris per a tota la població … En aquesta etapa el neoliberalisme va prevaler als estats veïns i a quasi tota Amèrica Llatina.
Hi va haver dissidències, fugides i protestes davant la gravetat d’una situació que hauria provocat un col·lapse immediat en altres llocs, però una població que fins al 1991 rebia tot de l’URSS va decidir sobretot aguantar. El principal problema era que l’atenció a la urgència del moment va impedir avançar en la implementació de les mesures de rectificació ja acordades. Aquestes mesures havien estat acordades perquè ja que es tenia coneixement de molts dels problemes des de feia temps.
La crisi actual
L’arribada de la Covid va eliminar el turisme d’un dia per a l’altre. El setge econòmic del principal soci comercial de Cuba, Veneçuela i la retirada forçada de missions sanitàries d’altres països en què els governs de dretes sotmesos als EUA prefereixen no tenir atenció mèdica a segments de la seva població que acceptar l’ajut cubà. Aquests tres elements van suposar un nou i dur cop per a la delicada situació econòmica de Cuba, que van eliminar gairebé del tot certes necessitats bàsiques. I tot i que les dades mostren que és un dels estats del món més efectius fins ara per controlar la pandèmia, un fort augment dels efectes de la Covid que ha afectat l’illa des de fa uns mesos requereix encara més recursos materials i energètics per a l’atenció sanitària.
La conjunció de tots aquests factors en un curt període de temps va crear el marc propici per a les protestes, ja que les interrupcions elèctriques en determinades zones del país es repetien i certs productes eren escassos o fins i tot desapareixien.
Aquesta situació ha portat molta gent al carrer, és indiscutible i així ho ha reconegut el mateix president cubà; però l’amplificació d’aquestes protestes, la campanya #SOSCuba a les xarxes socials per donar-li una dimensió internacional i la gran majoria d’actes violents, també és indiscutible que tenien al darrere la mà dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units i dels seus agents i col·laboradors a Cuba.
Cuba ha patit l’agressió continuada dels Estats Units durant dècades, en una guerra no declarada, i les autoritats cubanes tenien proves que darrere de part de les protestes hi havia l’enemic, però era una part de la seva gent que estava al carrer. La repressió exercida es pot considerar dura per a la realitat cubana. Però els que no vivim a l’illa no podem considerar d’aquesta manera si ho comparem amb el que succeeix a Colòmbia des de fa dècades o amb accions repressives en estats “democràtics” com Espanya o França contra les mobilitzacions obreres, l’independentisme català o les armilles grogues.
Si hi haguessin persones a qui la policia els hi hagués rebentat un ull, càrregues bestials o desenes de persones desaparegudes, les imatges i les declaracions haurien recorregut mig món. Ningú que pensi una mica no pot creure que l’Estat cubà estigui massacrant brutalment els que protesten i que tingui la capacitat tecnològica per evitar que un poder com els EUA, que ens ha supervisat a tots, difongui imatges al respecte.
Impuls intern i extern
Desconec la lectura que fa l’imperi sobre el nombre de persones que van sortir al carrer a Cuba, ja fossin moltes o poques; però cada cop tinc més clar que els dies 11 i 12 de juliol els EUA van fer un assaig, amb objectius concrets tant per l’interior com per a l’exterior de Cuba.
De cara a l’interior de l’illa van intentar mesurar forces comprovant quantes persones podrien sortir al carrer en una situació límit; i en la suma incloïen diferents grups que tenien posicions diferents o fins i tot oposades, que en una situació com la que es vivia aquells dies es podien ajuntar. Sumaven persones que van protestar per la gravetat de la situació; d’altres que no veuen implementar-se les reformes ni s’adonen que les que s’estan implementant impliquin canvis en els esquemes mentals difícils d’assumir; d’altres atemorides per la situació de salut d’aquells dies amb un augment del nombre de morts en un país, que no hi està acostumat; d’altres directament implicats en accions desestabilitzadores; i també aquells que, enganyats pel discurs transmès per les xarxes socials, la ràdio Martí i la imatge distorsionada transmesa pel fenomen turístic, pensen que la caiguda del sistema socialista suposarà l’arribada del manà i la felicitat del paradís, sense adonar-se que la model de capitalisme que espera a Cuba s’assembla més al d’Haití, Hondures o Guatemala que el de Suècia o Luxemburg.
Aquesta prova interior crec que la van suspendre; tot i la duresa del moment i sense prescindir del nombre de manifestants que van sortir al carrer, el cert és que l’esclat de l’11 i del 12 de juliol no va tenir rèpliques. I en els dies següents, la resposta dels defensors de la revolució va ser massiva, perquè fins i tot amb tots els problemes i problemes existents, la majoria del poble cubà ha demostrat fins avui que és conscient del lloc que ocupa l’illa en el mapa i allò que els esperaria en el cas que renunciessin a la seva sobirania i es rendissin a l’imperi.
Malauradament, crec que aquesta estratègia sí que ha avançat en els seus objectius exteriors; i ho dic pel que vaig observar al meu voltant en els dies següents. He vist gent habitualment solidària amb Cuba fent dures crítiques, acusant l’estat cubà d’immobilisme i fins i tot parlant de dura repressió; he arribat a sentir d’alguns companys de moltes lluites frases com “ja sabem que el bloqueig existeix, però el govern no pren mesures”, “no es pot reprimir als que protesten amb tanta brutalitat”, “si Cuba canvia, el bloqueig s’acaba”, o “El bloqueig és una simple excusa”.
Objectiu: esquerdar la solidaritat
Fa poc vaig llegir un article que parlava d’una de les armes fonamentals de l’anomenada guerra híbrida o guerra de quarta generació: el cultiu i la direcció de les emocions a què feia referència al principi d’aquest text; i les emocions són una arma estratègica a l’hora de crear un determinat entorn social.
El famós aplaudiment de les vuit de la tarda quan el confinament, televisat i referenciat a tots els mitjans de comunicació per entretenir-nos i evitar que saltés denunciant la ineptitud, va ser una manera d’orientar les emocions per fer-nos creure que estem sent útils. No és casualitat que en l’actualitat no es conreïn aquestes emocions induir-nos a denunciar les retallades que continua patint l’assistència sanitària. Tampoc ho és que se’ns animi a gaudir de l’estiu i assumir les morts que continuen produint-se com a danys col·laterals inherents a la nova normalitat. I el mateix es pot dir que es vegi lògic mostrar un certificat de vacunació per entrar a determinats establiments i que es permeti que desenes de persones s’amunteguin al transport públic sense comprovar la seva situació pel que fa al virus.
Pel que fa a Cuba, considero que passa alguna cosa similar; la manipulació de les nostres emocions fa que les persones que utilitzaven la raó per a analitzar el que passa allà, s’hagin transformat en hipercrítiques. I amb aquesta manipulació de les emocions es juga amb dos elements.
D’una banda, el desconeixement de les mesures aprovades i/o implementades per l’estat cubà per millorar la situació. Mesures que de vegades són lentes a causa de la resistència de sectors que es neguen a perdre privilegis, que existeixen com en qualsevol societat; altres vegades es demostra que són errades i cal desfer camí recorregut. Però en l’àmbit econòmic qualsevol mesura que intenti millorar la situació es troba amb el mur insalvable d’una economia que no es pot desenvolupar amb normalitat, a causa d’un bloqueig que, tot i que ens pot semblar increïble, impedeix, per exemple, la compra al mercat internacional d’eines tan bàsiques com prou xeringues per aplicar vacunes que la mateixa Cuba ha estat capaç de desenvolupar.
I, d’altra banda, es juga amb aquell altre virus que té l’esquerra benpensant, el d’exigir als altres allò que no s’està disposat a fer a la mateixa casa. És a dir: o Cuba és perfecta o no ens la val.
El mateix virus que ens porta a anomenar democràcia un sistema polític en què el cap d’Estat és vitalici perquè pertany a una família determinada i no pot ser elegit, aquest virus que ens fa exigir a la revolució cubana una puresa i perfecció impossibles.
El virus que ens impedeix separar els desitjos de la realitat i que ens enganxa cada vegada més a certs hàbits de consum pensant que som completament lliures, el virus que ens ha paralitzat davant la pèrdua de drets laborals i socials i el deteriorament progressiu de les nostres condicions de vida; el mateix virus que ens va portar a atresorar paper higiènic o a enfadar-nos i fins i tot protestar perquè no es podia anar de vins.
Un virus que també pateix mutacions. La darrera d’aquestes mutacions fa que comencem a descarregar part de les nostres frustracions amb Cuba, perquè no ha construït el nostre socialisme ideal.
Es diu que l’home i la dona són éssers racionals, una de les nostres característiques és buscar el progrés. Però quan deixem de reivindicar utopies, el següent pas és pensar que vivim al millor de tots els mons possibles, prenem la idea que vivim per sobre de les nostres possibilitats i no és tant que els altres siguin molt pitjors; acabant el procés de degradació en el moment que trobem un boc expiatori per escapar dels nostres mals i de la nostra incapacitat. Per a algunes persones que estan farts d’aixecar la bandera, sembla que ara el problema es troba en una petita illa caribenya on no es fa allò que volem i que nosaltres tampoc fem.
Cuba comet errors cada dia, és clar. Perquè la revolució s’ha marcat un objectiu propi dels titans: construir una societat humanitària, defensar la sobirania nacional en un país del tercer món, construir una societat socialista. No sé si aconseguiran aquests objectius perquè ho tenen tot en contra, però almenys ho intenten.
I no oblidem que, malgrat la difícil situació que viuen des de fa anys, a Cuba no hi ha tràfic d’òrgans humans com a Mèxic, Brasil o Guatemala. I a Cuba mai no es va decidir aplicar triatge, marcant a l’entrada dels hospitals qui ha de morir per ser massa grans i, per tant, improductius, i qui pot viure i pot traslladar-se a l’UCI; ni tampoc hi ha hagut milers d’ancians morts en unes residències que ara descobrim que no són altra cosa que magatzems de gent. Aquestes han estat les realitats a casa nostra en els moments àlgids de la pandèmia. Es podrien repetir demà mateix.
