En les converses/diàlegs d’aquests dies entre companys de diversa filiació també parlem sobre per a què serveix presentar-se a les eleccions.
Abans de res, quedi clar que sempre he pensat (i practicat llargament) que cal presentar-se a les eleccions. També he pensat (i practicat llargament) que els compromisos amb altres forces son necessaris.
En determinades circumstàncies, és clar. No a qualsevol preu, és clar.
L’ensenyament del fulletó leninià de 1920 sempre l’he tingut present des de que algun camarada més vell i expert que jo, em va suggerir que llegís “La malaltia infantil…” allà pels primers anys 70.
Però anem al gra, com deia el pollastre.
Alguns estimats i respectats amics/companys opinen que ens presentem a les eleccions per a fer complir el programa electoral.
No es pot estar en desacord, es tracta d’una obvietat. Si ens presentéssim sense la voluntat de fer complir el programa seríem bé uns demagogs o bé uns poca-soltes que inclouen en el programa coses que no creuen necessàries o no son possibles donada la correlació de forces.
El problema real es presenta quan, més enllà de les bones intencions, més enllà de la retòrica, s’incompleix de manera flagrant el programa electoral presentat.
Llavors comencen les “excuses de mal pagador”: que si som “partit de govern i de lluita”… que si ens calen més diputats… que si hem de posar la rentadora a unes hores determinades … que cal rebaixar els impostos de la llum perquè està prohibit tocar els beneficis dels accionistes… que si el mercat… que si potser podríem “contemplar” que potser seria necessària una empresa pública … e via dicendo … uns “contemplen” mentre les elèctriques privatitzades segueixen atracant vilment la butxaca del poble treballador…
Cum grano salis, naturalment. Però aquest és el patètic espectacle al qual hem assistit durant aquest darrers mesos respecte a la qüestió de les tarifes elèctriques. Només call llegir els diaris.
Un instrument contingent, al costat dels altres, que són necessaris
Però no volia parlar de l’escàndol de les tarifes elèctriques i de la decebedora manca de resposta obrera i popular davant aquest robatori a mà armada. És tema per a escriure’n en una altra seu i per part de gent més competent que jo.
Allò que faig ara i aquí és aprofitar la reflexió sobre el problema polític de les tarifes elèctriques per a posar en relleu el motiu pel qual penso que, malgrat totes les decepcions, cal presentar-se a les eleccions.
I ho faré donant la paraula a dos clàssics dels nostres. Primer de tot, donem la paraula a l’Antonio Gramsci de 1920:
En aquest sentit, els treballadors i els camperols han de voler que l’acció parlamentària socialista s’adreci a: dur a terme una educació revolucionària entre les grans masses, unificar els sentiments i aspiracions de les grans masses, en la comprensió del programa comunista, per difondre de manera incessant la persuasió que els problemes actuals de l’economia industrial i agrícola només es poden resoldre fora del parlament, contra el parlament, per l’estat obrer. [1]
En segon lloc, donem la paraula al Lenin del mateix any:
Encara que no fossin “milions” i “legions”, sinó una simple minoria prou considerable d’obrers industrials la que seguís als capellans catòlics i d’obrers agrícoles què seguís als terratinents i camperols rics, podria assegurar-se ja sense vacil·lar que el parlamentarisme a Alemanya encara no ha caducat políticament, que la participació en les eleccions parlamentàries i en la lluita des de la tribuna parlamentària és obligatòria per al partit del proletariat revolucionari precisament per educar els sectors endarrerits de la seva classe, precisament per despertar i instruir la massa pobletana inculta, oprimida i ignorant. Mentre no tingueu força per dissoldre el parlament burgès i qualsevol altra institució reaccionària, esteu obligats a actuar en el si d’aquestes institucions precisament perquè hi ha encara en elles obrers idiotitzats pel clergat i per la vida en els racons més perduts de camp. Altrament correu el risc de convertir-vos en simples xarlatans. [2]
Fa més d’un segle que es varen escriure aquestes paraules. Era el moment, en què a l’Occident europeu, l’ofensiva revolucionària de la postguerra mundial s’estava esgotant. Com a producte de la derrota, una part del moviment revolucionari, es recloïa en les posicions abstencionistes. Tant Gramsci com Lenin consideraven era un error. Que calia rebatre i combatre aquelles posicions.
Ha corregut molta aigua sota els ponts, les circumstàncies han canviat del tot. Ho sé.
Però crec que en ambdós escrits [3] hi trobem un criteri comú que encara ens és útil. És el criteri que l’acció parlamentària i els compromisos sols tenen sentit si contribueixen a l’educació política de les masses. Si ajuden a augmentar la consciència històrica de la necessitat de superar el capitalisme. Si permeten o estimulen una millor organització de les “àmplies masses” en lloc de descoratjar-la.
En definitiva, que la presentació dels comunistes a les eleccions burgeses és un simple instrument. Un instrument contingent, al costat dels altres, que són necessaris.
Avui, es parla molt de la importància de la “batalla cultural”. La presencia al parlament i al govern seria una part d’aquesta “batalla cultural”. Em sembla una visió reductiva d’un assumpte molt més complex.
Els tuïts, les tertúlies, la presència mediàtica ( sempre amb el permís dels amos dels medis, off course!) o les polèmiques mediàtiques entre ministres, han substituït el procés de mobilització, d’experiència col·lectiva, de deliberació i per consegüent d’organització del poble treballador. Ho han fet per la via de delegació, de la impotència i de la renúncia a l’acció. En definitiva s’han consolidat com un obstacle per a una pressa de consciència que sol pot garantir la praxi. [4]
És el vell debat sobre la llibertat dels antics i la llibertat dels moderns amb el que alguns van pretendre tancar el cicle obert per la Gran Revolució francesa de 1789-1794. No ho van aconseguir: 1830, 1848, 1871, 1936.
Si la nostra acció parlamentària, si els nostres compromisos amb altres forces, si la nostra presència als governs, no contribueixen a l’educació i l’organització del poble treballador, deixen de ser útils a la causa de la transformació de la societat. Es limiten a la simple gestió de lo existent i per a fer això ja hi han altres forces que ho fan molt millor que nosaltres.
La gent ho sap i ens ho farà saber a les properes eleccions.
Notes
[1] Article “Obrers i camperols”, publicat a l’ Ordine Nuovo 3 de gener de 1920.
[2] Es pot llegir, aquí: https://www.marxists.org/catala/lenin/1920/esquerranisme.htm
[3] Sobretot si els llegim sencers i ens aturem una estona a considerar el context.[4] Praxi que, naturalment, no es pot confondre amb l’agitació permanent i a un frenètic difondre tuïts i “memes”. Necessitem militant, no activistes.
