El 13 d’octubre d’aquest any se celebra el centenari del naixement del cantant i actor francès Yves Montand. Per evitar caure en el tòpic de descriure’l com un gran cantant o actor de cinema, no trobo manera més senzilla i emotiva de retre-li homenatge que escoltar-lo cantar la inoblidable cançó de Jacques Prévert, amb música de Joseph Kosma, Les feuilles mortes.
La seva actitud, la seva mirada reflecteixen amb claredat la tristor que expressa la lletra: “I el mar esborra a la sorra, els passos dels amants separats”.
Montand, nascut italià —la Bella Ciao forma part del seu repertori— va militar al PCF fins a l’any 1950, malgrat això va mantenir-se en contacte amb el Partit i els seus militants destacats, entre ells el poeta Jacques Prévert que li va facilitar l’absorció d’aquelles lletres, algunes ja destinades a la música —penso en la relació Louis Aragon i Jean Ferrat—.
S’atansa al llibre “Choses et autres” i utilitza, només recitant, el poema Malgré moi…, que tradueixo:
Embocat malgrat que jo a la fàbrica d’idees
em vaig negar a encabritar-me
Mobilitzat de la mateixa manera a l’exèrcit de les idees
he desertat
No he comprès mai gran cosa
No hi ha mai gran cosa
ni petita cosa
Hi ha altra cosa.
Altra cosa
és el que m’estimo m’agrada
i el que faig.
Després afegeix uns versos —formidables en la seva rima— en els que fa al·lusió a la llibertat dels versos de Prévert. Són aquests que, traduïts, perden tot l’encant del seu so, però que ens atansen a la màgia del seu text.
L’addició
Dies feliços, un colom
Dies que cauen, una mirada blava
Més un sanglot, més un violí
La vida i tot aquest temps trencat
Que s’anomena el passat.
Més el futur en deu lliçons
Dels nostres profetes benèvols
Més una bomba sobre una escola
I els ocells que canten després
L’avió no l’ha fet expressament.
Més els amics a casa
Menys aquells que per sempre se’n van
Els nens estan ja davant
Llevat de mi, llevat de nosaltres
No ens queda gaire
Més els combats, el cor que batega
Les derrotes sovint secretes
I tots els dubtes que temem
Però quan s’ha perdut el nostre
Hi ha encara l’esperança dels altres
Multiplicat per les idees
Dividit per tots els mots d’ordre
Alguns acaben per confondre
Alguns no poden pas respondre
Boca sense crit a l’extrem d’una corda
I més la pluja i el bon temps
I l’herba que brota entre temps
Més tots els desobedients
Que no volen més posar-se en fila
Els nens ja són al davant.
Menys aquells que encara han de nàixer
Més el desconegut de la finestra
I més l’amor d’alguns
I més o menys d’algunes
Ho poso tot, retinc una
Igual…
Igual un home en equilibri
En tres versos
De Prévert
Però són versos lliures
