L’any 1967, Guy Debord publicava La Societat de l’espectacle, on explica els mecanismes que perpetuen la societat de consum. Més concretament, en quina mesura les imatges mediàtiques i el pes de la seva representativitat envaeixen la part més vivencial de l’ésser humà, substituint l’acció per la contemplació d’imatges falses (publicitat, productes televisius, celebritats…), però reals en la mesura que es converteixen en models de referència. Arribats aquí, Debord li dóna un sentit materialista en el moment en què considera que aquest fenomen no és ni més ni menys que l’últim estat del “fetitxisme” que menciona Marx quan analitza els efectes del capitalisme i la seva assimilació sociocultural, és a dir, l’alienació de la classe treballadora que Marx explica amb el pas del “ser” al “tenir”, Debord la completa amb pas del “tenir” al “semblar”.
L’any 2021, un Podcast de Carne Cruda emet un programa batejat amb el nom de “La sociedad plataforma”, on s’explica fins a quin punt les plataformes i les xarxes socials dominen les nostres vides per comunicar-nos, per demanar menjar, per llogar una casa, per escoltar música o per veure una pel·lícula, fent així evidents els nivells de dependència vers les plataformes digitals i fins a quin punt els espais de socialització tradicionals queden pràcticament monopolitzats per Facebook, Instagram, etc. Empreses monopolístiques de caràcter global que rendibilitzen les nostres dades, negocien amb la nostra intimitat i s’enriqueixen a costa del deteriorament de la nostra salut, de la nostra convivència, dels nostres drets i de les nostres democràcies. I nosaltres ho acceptem amb la complaença (o alienació) de “poder accedir a tots els serveis del mercat”. Com passem doncs, de la societat de l’espectacle a la societat de la plataforma? Podem seguir utilitzant els paràmetres que Debord utilitza en la societat de l’espectacle per parlar de la societat plataforma? Esbrinem-ho amb una breu aproximació a l’obra de Debord:
Debord comença donant la definició de “societat de l’espectacle”. El capítol comença amb una cita de La esencia del cristianismo de Feuerbach que li permet comparar la vella religió amb l’espectacle, en el sentit que les dues projecten la potència de l’home en un espai inaccessible, des d’on s’adquireix un rostre extern allunyat d’ell mateix.1
Després continua desenvolupant la definició, dient que la contemplació passiva de les imatges escollides per altres persones, substitueix la mateixa vida i anul·la la seva experiència personal. Debord estableix el principi de l’espectacle en la no-intervenció provocada per l’alienació; en la degradació del ser en tenir i semblar.2 Aquesta anàlisi parteix del fet que l’alienació de l’experiència quotidiana s’ha fragmentat en àmbits cada cop més separats, des de la divisió del treball fins a la divisió entre allò que realment som i allò que ens representa. Totes aquelles virtuts que l’individu no té es troben reunides en un conjunt de representacions independents (l’èxit, la felicitat, la bellesa, la riquesa). Arribats a aquest punt, els ciutadans, immersos en una espiral de competició per assolir aquestes representacions, s’aïllen entre els uns i altres i només troben la seva unitat en l’espectacle: “la relació social entre persones mediatitzada per imatges”.3
Seguidament, Debord ubica aquest fenomen dins del procés de desenvolupament de l’economia capitalista (La marchandise comme espectacle): el predomini del valor de canvi per sobre del valor d’ús, tal com descriu Marx. Debord en remarca dues conseqüències: la negació de la vida mateixa en detriment de l’explotació econòmica i el sotmetiment de la vida humana a l’economia.4 Una crítica, val a dir, molt vinculada als conceptes de cosificació, fetitxisme i alienació, sovint utilitzats pel corpus teòric del marxisme.
Davant l’evolució del sistema capitalista cap a uns nivells cada cop més abstractes, Debord identifica el subjecte que ho pot combatre: el proletariat (Le proletariat comme sujet et comme représentation). Debord sosté que aquest continua existint sota la forma dels treballadors que han perdut el poder de decisió de la seva vida. Aquí no només parla del proletariat, sinó que ho extrapola a la societat sencera sotmesa a les exigències del mercat. La manera que Debord proposa per combatre-les és mitjançant els consells.5
Per Debord, la història és inseparable de la intervenció individual i col·lectiva. En el cinquè i el sisè capítol desenvolupa aquesta idea fent una reflexió sobre la concepció de la història i el temps present. La seva interpretació parteix de tres punts bàsics: en primera instància, remarca que l’essència humana és el subjecte del procés històric. A la vegada, la naturalesa històrica d’aquest subjecte és el col·lectiu del qual forma part. En darrera instància, aquest col·lectiu es defineix pels seus mitjans de producció, els quals determinen la seva evolució a través de la lluita de classes i el progrés tècnic, els principals motors de la història.
No obstant això, un dels efectes de l’espectacle és la negació de la història: “l’espectacle congela el temps” (Le temps spectaculaire). De la mateixa manera que els amos van apropiar-se de la història, la submissió dels treballadors al temps laboral “va ser l’expropiació violenta del seu temps”. Això suposava una pèrdua de consciència històrica per part dels subjectes, ja que el nou temps irreversible era “el temps de les coses” i no de les persones.6
Finalment, el llibre finalitza amb una comparació entre l’espectacle i la ideologia en la mesura que el primer aconsegueix modificar la realitat segons el seu model abstracte (L’idéologie matérialisée). Si la ideologia desvaloritza tots els aspectes de l’existència a favor d’abstraccions, l’espectacle supera aquest estadi i transforma aquestes abstraccions en imatges que es contemplen en detriment de les experiències viscudes. D’aquí que defineixi l’espectacle com una ideologia visible que cal combatre amb noves formes d’emancipació.7
Si la crítica de Debord es basava en la contemplació d’imatges mediàtiques i els seus efectes alineadors en la vida de les persones, una actualització d’aquesta crítica es basaria no només en la contemplació de la imatge en si mateixa, sinó en l’ús desenfrenat de tots els dispositius digitals i la seva integració indiscriminada en totes les esferes de la nostra vida. Tanmateix, aquí es defensa la vigència, o si més no la revisió, d’algunes afirmacions de “la societat de l’espectacle” de Debord, en tant que crítica al sistema capitalista en les seves noves formes de producció i de propagació.
En primer lloc, destaquem la comparació que estableix entre la vella religió i l’espectacle. Si entenem la religió com a fenomen articulador de la vida social i privada, que durant molts anys ha estat un epicentre de poder inqüestionable, podríem dir que les plataformes i les xarxes socials ens estan oferint un espai semblant? Certament, les xarxes han estat sovint enteses com a espais de llibertat on el coneixement queda a l’abast de tothom. Però en el moment en què una gran empresa com Google monopolitza les dades dels usuaris i personalitza el contingut que visualitzen, podem seguir parlant d’un espai realment emancipador?
En segon lloc, Debord defineix l’espectacle com “la relació social entre persones mediatitzada per imatges”. Podríem parlar de la societat plataforma com la relació social entre persones mediatitzada per grans corporacions privades que ofereixen diversos serveis a canvi de l’abast indefinit de les nostres dades. Assistim de nou al valor de canvi per sobre del valor d’ús, a “la negació de la vida mateixa” en detriment de les xarxes socials i les plataformes, al “sotmetiment de la vida humana” a l’economia de plataforma. Debord atribueix aquest trànsit a l’alienació dels individus, entesa com l’acceptació d’una realitat que li és aliena i perjudicial a priori.
En tercer lloc, Debord sosté que el proletariat continua existent sota la forma dels treballadors que, alienats pels nous mitjans, han perdut el poder de decisió de la seva vida. Però en aquest punt no només parla del proletariat, sinó que ho extrapola a la societat sencera sotmesa a les exigències del mercat, la qual ha de revertir la situació mitjançant el fet col·lectiu. Davant l’aïllament vivenciat els darrers mesos, es torna a fer evident la necessitat de tenir espais de trobada i d’organització que es trobin al marge de la mercantilització virtual. I és, segons Debord, en aquests espais des d’on es pot combatre la cosificació cada cop més abstracta del sistema capitalista. Ara bé, realment és possible articular propostes polítiques que quedin al marge dels dispositius?
Destaquem també la comparació entre l’espectacle i la ideologia en la mesura que el primer aconsegueix modificar la realitat segons el seu model abstracte. Una sort d’ideologia visible que cal combatre amb noves formes d’emancipació. Podríem parlar d’una ideologia de la “societat plataforma”? Pensem en la importància que ha pres la innovació tecnològica en el terreny educatiu. En el valor de la productivitat i la creativitat a l’ensenyament i l’oblit del pensament crític. En la cultura de la immediatesa. En la relació cada cop menys separada de la vida laboral amb la vida privada, ja que “sempre estem connectats”.
Sense anar més lluny, l’interès de Debord radica en l’actualització que fa del materialisme històric de Marx per tal d’entendre els nous mecanismes de producció i de propagació del sistema capitalista: l’oci com a nova forma d’alienació i la producció d’imatges com a nou valor de consum. Prenent el mateix esquema, arribem també a l’objectiu d’aquest article: actualitzar l’anàlisi de Debord per tal de recuperar el seu potencial emancipador i, de retruc, demostrar que el pensament marxista té un gran potencial teòric per aportar una anàlisi crítica del món actual, per assenyalar els límits d’un món aparentment il·limitat, i sobretot, per articular propostes.
Notes
* Podcast de referència: Carne Cruda, La sociedad plataforma.
1 Guy DEBORD: La Société du Spectacle…, Thèses 39, 46, 47, 51, pp. 37, 43, 45.
2 Cita d‟exemples l’estalinisme i el maoïsme. Guy DEBORD: La Société du Spectacle…, Thèse 64, p. 58.
3 Guy DEBORD: La Société du Spectacle…, Thèses 65- 66, pp. 60, 61.
4 Guy DEBORD: La Société du Spectacle…, Thèses 114-116, pp. 113-116.
5 Guy DEBORD: La Société du Spectacle…, Thèse 128, 132,140, pp. 127, 131, 140. 6 Guy DEBORD: La Société du Spectacle…, Thèse 142, p. 142.
7 Guy DEBORD: La Société du Spectacle…, Thèses 169-176, pp. 165-169.
