El petit comerç està immers en una crisi estructural des de fa més de 30 anys. Assetjat per les grans superfícies comercials (físiques i electròniques) el perill de desertització és més real que mai. Una situació a la que l’esquerra hi hem prestat molt poc interès, segurament a causa de la desconfiança amb què s’ha mirat històricament una petita burgesia atrapada entre els interessos de les classes dominants i els de la classe treballadora. Aquella imatge, però, del botiguer conservador, ben connectat amb les elits locals i amb un nivell de vida elevat, que potser era real fins als anys vuitanta, avui és poc més que una caricatura.
Un comerç amb classe
Però si el petit comerç no són persones garrepes i arrugades amassant diners a la rebotiga, qui són? La resposta clàssica i fàcil és petita burgesia. I això parcialment és així, però a part de petita burgesia comerciant hi ha tot un grup de persones autoocupades i precaritzades que es dediquen al comerç i que en cap cas podem situar dins la petita burgesia.
Per petita burgesia podem entendre aquell grup que posseeix un nombre reduït de mitjans de producció i d’organització. És a dir, que té en propietat l’establiment i les eines per desenvolupar la seva activitat i que té capacitat d’organitzar el seu treball i alguns casos, quan hi ha alguna persona assalariada, sobre el treball de les altres traduint-se en un cert grau d’explotació. És difícil quantificar el nivell de renda d’aquest grup perquè és molt heterogeni, però les dades disponibles situen la seva renda mitjana en 2.236 euros mensuals.
Paral·lelament a aquesta extracció de classe petit burgesa hi ha tot un grup de persones autònomes comerciants sense mitjans de producció propis, perquè paguen lloguer del local i posseeixen poc més que les quatre eines imprescindibles per desenvolupar la seva feina, i on els seus mitjans d’organització en moltes ocasions són sinònim d’autoexplotació. Per la seva extracció i per la nul·la possessió de mitjans de producció i d’organització hem de situar aquest grup fora de la petita burgesia i dins les classes treballadores com una fracció pròpia.
Per tant, a nivell d’extracció de classe una part del petit comerç forma part de la classe treballadora i la petita burgesia comerciant, com a classe intermitja i amb una situació més acomodada, té unes condicions materials de vida no excessivament diferents a aquelles persones treballadores que tenen accés a un treball qualificat. Així doncs, no fer una proposta que respongui a les necessitats i aspiracions d’aquests sectors és deixar en mans de la dreta i la socialdemocràcia, més o menys descafeïnada, la seva representació social i política.
La dictadura de les grans superfícies
El capitalisme de monopolis generalitzats que prolifera a partir dels anys vuitanta i noranta ha reorganitzat tota l’estructura productiva i distributiva del capitalisme actual produint una concentració de capital sense precedents. Això ha afectat de ple al sistema de distribució i comercialització de mercaderies i serveis que cada vegada es concentra en grups més grans, molts d’ells d’abast transnacional.
L’any 1973 al Prat de Llobregat apareixia en escena un nou actor del capitalisme contemporani: l’hipermercat. Seria el primer dels molts que es construirien durant els anys vuitanta i noranta. El model era simple, construir superfícies comercials gegantines a les perifèries de les ciutats amb un mix de productes d’alimentació i no alimentació (roba, tecnologia, basar, jardineria, etc.). Amb el canvi de segle el format d’hipermercats s’esgota i es produeix un gir estratègic. Les grans empreses distribuïdores deixen d’obrir nous hipermercats i comencen a construir mitjanes superfícies comercials integrades dins la trama urbana. Comença l’època daurada de Mercadona i Bon Preu-Esclat.
Les grans i mitjanes superfícies ho comencen a abastar tot i s’especialitzen. N’apareixen de bricolatge, electrònica, esports, mobles, decoració, moda o cosmètica formant-se un model dual on les superfícies especialitzades no alimentaries se situen a la perifèria de les ciutats i les alimentaries dins les trames urbanes.
Amb una estratègia comercial de vendre molt producte amb poc marge de benefici imposen unes regles de joc al petit comerç impossibles de seguir. Aquesta desigual correlació de forces ha provocat i continua provocant que molts comerços abaixin persianes i els que queden s’hagin de refugiar en el producte fresc i el producte altament especialitzat. Actualment les grans i mitjanes superfícies controlen el 90% de la comercialització de producte alimentari elaborat i el 50% del fresc. No és casualitat, doncs, que Juan Roig, propietari de Mercadona, reconegués fa pocs mesos en el congrés de l’AECOC que els comerços petits tractaven millor el producte fresc i que l’objectiu de Mercadona seria millorar precisament en qualitat. La batalla pel producte fresc ha començat. Però la concentració de capital no només es fa en el gran a costa del petit, sinó que també es produeix una hiperconcentració en mans de molts pocs grups empresarials. Si agafem, per exemple, els supermercats i hipermercats del sector alimentari veurem que a Catalunya més del 50% de la superfície comercial total està únicament en mans de cinc grups: Mercadona (15,58%), Dia (11,96%), Bon Preu (9,32%), Eroski (9,15%) i Condis (8,26%).
Els efectes nocius de les superfícies comercials no només afecten el petit comerç també afecten, i de quin manera, a la petita producció. La desigual correlació de forces produïda per la concentració de la comercialització en mans de molt poques empreses comporta que aquestes puguin imposar preus abusius als productors, especialment agroalimentaris, que poden estar fins i tot per sota del preu de cost. El recent conflicte pel preu de la llet que paga Mercadona n’és un exemple ben clar. Però no només això, la seva posició dominant en el mercat els permet introduir condicions abusives amb pagaments a 90 dies, devolucions de partides per incompliment de les expectatives de venda, exigir pagaments per estar en llocs privilegiats a les prestatgeries o assumir el cost dels descomptes. Tot això deixa a la petita producció en una situació de debilitat i dependència. I no es tracta de si una cadena és menys dolenta que una altra, el problema de fons és l’enorme desigualtat de forces entre grans empreses comercialitzadores i petites empreses productores que impossibilita una relació entre iguals.
I per si tot això no fos suficient, les superfícies comercials són també un element de desestructuració del teixit comunitari. Amb el tancament de petits comerços es va perdent un poderós instrument de vertebració i cohesió social. Les botiges a diferència dels grans supermercats són espais on s’interactua i es teixeixen vincles comunitaris. Espais on circula la informació i on es crea debat. Espais on es detecten problemàtiques entre la gent gran, com la desatenció o la soledat, i que fins i tot serveixen de refugi a infants amb alguna necessitat. Tots aquests elements intangibles estan en el moll de l‘os del petit comerç i quan tanca una botiga desapareix també un poderós vertebrador de la comunitat local.
Cap a una proposta política de mínims pel petit comerç
Si volem revertir la situació, cal fer una proposta política seriosa des de l’esquerra pel petit comerç. Qualsevol proposta ha de tenir com a objectiu estratègic la nacionalització de les grans superfícies. Després ja decidirem què en fem, si les mantenen o no i en quines condicions. Però mentre això no arriba cal abordar la problemàtica políticament i elaborar proposta que protegeixi el petit comerç dels grans monopolis comercials. M’aventuro a fer algunes propostes de mínims que haurien de permetre revertir la situació:
- Moratòria de mitjanes i grans superfícies comercials. No és compatible defensar el petit comerç i permetre que es construeixin noves superfícies. És necessària una moratòria que doni oxigen el sector i n’eviti la desertització.
- Creació d’un impost que gravi el comerç a través de les grans superfícies electròniques tipus Amazon o Aliexpress. El conflicte no és entre comerç físic i comerç electrònic, el conflicte és entre gran i petit. El petit comerç cada vegada utilitza més canals de venda electrònics amb plataformes pròpies o marketplaces d’abat local o territorial i això és positiu. El què cal és protegir el petit comerç electrònic de les grans plataformes. Barcelona ho està intentant amb la “Taxa Amazon”, però cal una política fiscal a escala nacional que protegeixi el sector dels monopolis del comerç electrònic.
- Aliança entre petita producció i petit comerç. Les grans superfícies són l’enemic comú de la petita producció i el petit comerç. Un fet que hauria de permetre una aliança que reteixís la desconfiança històrica entre els dos sectors. El petit comerç li costa comprendre que forma part d’un engranatge de desenvolupament integral que inclou des de la producció fins a la comercialització i el consum. Introduir massivament el producte local a través del petit comerç a un preu just implicaria construir un projecte comú més enllà dels marges comercials. No té sentit que les empreses proveïdores dels petits comerços siguin les mateixes que les de les grans superfícies. El petit comerç representa una xarxa extensa que permetria aquest canvi de paradigma i que és perfectament compatible amb altres canals alternatius de distribució com la venda directa o les cooperatives de consum, però amb l’avantatge que pot arribar a molta més gent.
- Millora de les condicions laborals del sector comerç. El comerç és un sector feminitzat on les dones representen el 62% de les persones actives i que com tots els sectors feminitzats està fortament precaritzat. I no ens enganyem, les condicions laborals de moltes persones assalariades al petit comerç és igual de precària que a moltes grans superfícies. Millorar-ne les condicions permetria dignificar el sector i contribuir a crear un model de qualitat que es distingís, també a nivell de relacions laborals, del model dels grans monopolis comercials.
- Repensar el consum. Sovint es diu que el consum és un acte polític, però les grans superfícies estan plenes de persones d’esquerres sense que això els suposi cap gran contradicció. Deixar de consumir a les mitjanes i grans superfícies i apostar pel petit comerç és una aposta que individualment podem fer amb molt poc esforç. Comprar-hi ens sortirà una mica més car (menys del que sovint es pensa), però es guanyarà amb qualitat. Hi haurem de dedicar més temps, però evitarem contribuir a un model desigual de comercialització. Haurem de caminar una mica més, però contribuirem a la cohesió social del nostre poble o barri.
