Com falla la memòria a Occident! Mentre als diferents governants i diferents mitjans no paren de sortir-li les llàgrimes, mentre això passa, la història és amagada, ocultada i, si no, molt canviada. Fa més d’una generació, l’Afganistan va guanyar la seva llibertat, que els Estats Units, Gran Bretanya i els seus “aliats” van destruir. Recordem que a finals dels setanta del segle passat, un moviment d’alliberament dirigit pel Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA) va enderrocar la dictadura amiga d’Occident de Mohammad Dawd, cosí del rei Zahir Shah. Va ser una revolució popular que va prendre per sorpresa sobretot a britànics i nord-americans. Si fem un exercici de memòria, sabrem que, sota la monarquia, l’esperança de vida era de trenta-cinc anys, que un de cada tres nens moria en la infància i que el 90% de la població era analfabeta. El nou govern del PDPA va introduir l’assistència mèdica gratuïta i va llançar una campanya d’alfabetització massiva. I, és clar, els periodistes estrangers a Kabul, com els del The New York Times, se sorprenien en trobar que “gairebé tots els afganesos que van entrevistar van dir estar encantats amb el cop d’estat”. The Wall Street Journal va informar que “150.000 persones van marxar per honrar la nova bandera: Els participants semblaven genuïnament entusiasmats”.
Era un Govern secular, modern, i en alt grau, socialista; un govern que va declarar un programa de reformes visionàries que incloïa la igualtat de drets per a les dones i les minories. Va ser un govern que va alliberar als presos polítics i que va arribar a cremar públicament els arxius policials. Naturalment per a les dones, els avenços no tenien precedents; a la fi de la dècada de 1980, la meitat dels estudiants universitaris eren dones, i les dones constituïen el 40% dels metges de l’Afganistan, el 70% dels seus professors i el 30% dels seus funcionaris. No era igual en tot l’Afganistan, ja que a les zones més apartades i rurals trigaven més a arribar els canvis. Però, en aquell moment, estaven en el millor camí conegut en drets per a les classes socials més desfavorides. Una cosa que avui ens resulta increïble.
Però, pels Estats Units, el problema de govern del PDPA era que estava recolzat per la Unió Soviètica. De fet, mai va ser la “titella” de l’URSS, de la qual es burlava Occident, ni tampoc va ser un cop d’Estat contra la monarquia “recolzat pels soviètics”, ja que va ser un aixecament popular donat per les condicions de vida pròpies quasi d’una societat feudal, com va afirmar la premsa nord-americana i britànica en el seu moment. Això les hi era igual, seguien amb el seu paranoic anticomunisme i antisocialisme i, com no podien fer com amb Allende a Xile, ja que les circumstàncies socials eren molt diferents, van idear un altre dels seus fanàtics plans.
A finals del 1979, l’ambaixada dels Estats Units a Kabul va informar que “els interessos més amplis dels Estats Units es veurien afavorits per la desaparició de govern del PDPA, tot i els revessos que això pogués suposar per a les futures reformes socials i econòmiques a l’Afganistan”. Llegim bé. No és freqüent que una intenció tan cínica s’expressi amb tanta claredat. El govern dels Estats Units estava dient que hi havia un govern afganès genuïnament progressista, i que els drets de les dones afganeses podien anar-se’n a l’infern. Per això van derrocar al primer govern laic i progressista de l’Afganistan. Però, escoltant últimament al president actual, Joe Biden, s’entenen moltes coses.
La CIA ho va anomenar Operació Cicló. El primer que va fer el govern del, recordem, president suposadament tolerant Jimmy Carter, va ser aprovar un pressupost de 500 milions de dòlars amb el qual van comprar, van subornar i van armar a un grup de fanàtics tribals i religiosos coneguts com els Mujahidins. Aquesta campanya incloïa el finançament de pel·lícules de Hollywood; recordem que “Rambo III” té com a escenari la guerra afgana-soviètica.
A més, els EUA van orquestrar tota una campanya pública, anomenant els Mujahidins “els guerrers de la llibertat”. Els Mujahidins van ser reclutats per tot el món musulmà, i ho va fer l’exèrcit secret dels Estats Units, entrenant-los als camps de Pakistan, dirigits per la intel·ligència pakistanesa, però sobretot per la CIA i l’MI6 britànic. També van ser reclutats en col·legis islàmics a Brooklyn, Nova York: Si fem memòria de l’immens i dolorós desastre de les malmeses Torres Bessones, recordem que un dels reclutes i futur líder era un enginyer saudita anomenat Osama Bin Laden. Els Mujahidins, que s’autodenominaven Aliança del Nord, estaven dominats per senyors de la guerra que controlaven el comerç de l’heroïna i terroritzaven les dones de les zones rurals. Més tard, a principis dels anys noranta, sorgirien els Talibans, una facció ultra puritana, on els mul·làs vestien de negre i castigaven el bandidatge, la violació i l’assassinat, però prohibien a les dones tota mena de vida pública.
Recordem que els soviètics van fer el seu moviment fatal a l’Afganistan, cridats i en resposta a l’amenaça gihadista creada pels Estats Units a les seves portes, i pels crits d’auxili donats pel Govern de l’Afganistan. Armats, per exemple, amb míssils Stinger, subministrats per la CIA, i celebrats de forma internacional i pública com a “lluitadors per la llibertat”, entre d’altres, per la ultradretana Margaret Thatcher, els Mujahidins van acabar expulsant l’Exèrcit Roig de l’Afganistan. El 1996, el govern il·lustrat del PDPA va ser atropellat. El president, Mohammad Najibullah, en aquell moment, havia anat a les Nacions Unides per demanar ajuda. Al seu retorn al país va ser horriblement torturat i penjat d’un fanal al costat del seu germà.
Recordem i no oblidem que els Talibans eren, en molts aspectes, clients nord-americans, amb els quals l’administració de Bill Clinton havia fet una sèrie de tractes secrets per tal de permetre la construcció d’un gasoducte de 3.000 milions de dòlars, per part d’un consorci d’empreses petrolieres dels Estats Units. Amb gran secretisme, els líders talibans havien estat convidats als Estats Units i complimentats pel director general de l’empresa Unocal a la seva mansió de Texas i per la CIA a la seva seu de Virgínia. Un dels encarregats de tancar el tracte va ser Dick Cheney, posteriorment vicepresident de George W. Bush. Hem de tenir en compte tot això quan veiem tot el que està succeint, comprenent la creació dels talibans i d’un fanatisme que ha creat diferents corrents de monstres a diferents països.
La catastròfica retirada de les tropes nord-americanes i de l’OTAN de l’Afganistan constitueix el colofó d’un malson que passarà a la història com un greu error de conseqüències que afectaran a tota la regió i probablement a tot el món. Les forces occidentals van anar a l’Afganistan prometent que traurien el país de l’abisme en què ells mateixos l’havien sumit, de dècades de guerra i de fanatisme, i se’n van sense haver pogut mantenir la seva promesa de pau i prosperitat. En un món idíl·lic podem creure en l’impossible, però en la vida real les invasions militars busquen interessos propis que sovint xoquen amb els de la població autòctona. Enmig de tot això, la població civil a l’Afganistan i les dones solen ser un argument de posar i treure. Com ha passat en tants països ocupats o intervinguts militarment per tropes estrangeres, l’Afganistan es va convertir en un polvorí amb massa armes, que ara estan prenent els talibans.
Ja en 2004, segons dades de diferents ONG, la població es queixava que els tancs nord-americans que es passejaven per pobles i ciutats apuntaven els seus canons cap avall, cap al carrer, cap a la gent. Les tropes nord-americanes han estat percebudes en sectors importants de la població com a elements hostils. No en va, la presó secreta de Bagram, gestionada pels EUA, va ser escenari de tortures i violacions sistemàtiques dels drets humans. Entre les seves parets es van generar traumes i enorme patiment, igual que a Guantánamo, per on van passar alguns dels homes que ara fan augmentar les files dels Talibans. El Govern dels EUA s’ha gastat des de 2001, com a mínim, 83.000 milions de dòlars per formar i armar els soldats del derrotat exèrcit afganès. En algunes d’aquestes operacions de formació han participat també militars i policies espanyols. Però en aquests anys, part de diners invertits, sobretot, pels EUA, ha acabat finançant projectes fantasma en mans de cacics locals. Els governs afganesos no van construir en cap moment un Estat amb el valor més preuat que ha faltat sovint en la història de país: la legitimitat.
L’Afganistan tornarà a una situació que ens pot recordar l’Edat Mitjana, suposant que alguna vegada hagués sortit d’ella des que van sortir els soviètics el 1989 i va caure el govern laic el 1992. Torna l’horror fanàtic, sobretot, per a les dones i nenes. Enrere quedaran els cadàvers de més de 60.000 soldats de l’Exèrcit afganès, més de 70.000 civils víctimes del foc d’ambdós costats, més de 2.300 soldats dels Estats Units i 102 soldats espanyols. I al costat d’ells, mentides, moltes mentides descarades. I una lliçó que no es vol aprendre: La pau només arriba amb inversió en educació i sanitat públiques, amb llibertat, amb democràcia, amb polítiques d’igualtat, i no amb ingerències militars al servei d’interessos aliens als de la població, ni amb “inversions” corruptes, ni amb bombes, ni amb el subministrament d’armament. Això només perpetua la violència. No, és hora de prestar atenció a la veritat del passat, de tenir memòria, de pensar qui crea aquests monstres, de pensar en qui són els autèntics culpables, de forma que tot aquest patiment no torni a passar.
