L’editorial de novembre no podia començar de cap altra manera que no fos recordant la revolució russa de 1919. El pròxim diumenge se celebren 114 anys del triomf de la revolució i la volem recordar, però no com un exercici de nostàlgia, sinó com un aprenentatge, de saber d’on venim però també a on volem anar. No volem parlar del fil roig de la història i somriure pensant en el passat, sinó que volem agafar el fil roig de la història per teixir el socialisme en el segle XXI en la nostra realitat. Les comunistes catalanes som filles de la victòria dels soviets i de la conceptualització política i organitzativa que se’n deriva, per aquest motiu ens esforcem a construir el Partit Comunista que els treballadors i els sectors populars necessiten ara i aquí. Per fer-ho, Comunistes de Catalunya es troba en plena Conferència Nacional per conceptualitzar adequadament els fronts de masses, però també seguir aprofundint en la direcció col·lectiva. El procés de la Conferència Nacional es va iniciar fa unes setmanes i culminarà l’11 de desembre.
El mes de novembre ve marcat per l’agenda feminista, amb el 25N com a dia mundial de la lluita contra la violència masclista. Enguany, el feminicidi, les dones assassinades a mans dels seus agressors, no para de créixer i, a la vegada, nous casos de violacions, com el d’una menor fa uns dies a Igualada, demostren com és d’urgent un canvi cultural per deixar de normalitzar les relacions desiguals entre dones i homes, en tots els àmbits, i ser contundents davant de qualsevol actitud masclista, sigui en l’espai familiar, social, militant, laboral o institucional. Qualsevol política dissenyada sense una perspectiva feminista en la seva arrel, està condemnada al fracàs; tota organització o moviment popular que aspiri a canvis de fons ha d’adoptar el feminisme com a element clau i estratègic.
Una altra de les línies estratègiques centrals per al comunisme del segle XXI és la lluita contra l’emergència climàtica. Som conscients que cal un canvi radical en el model productiu, de distribució i de consum, i que només conjugant la lluita de classes amb una perspectiva ecologista es pot oferir una alternativa a la destrucció del medi on vivim. De no fer-ho, les treballadores i els treballadors veurem com el col·lapse medioambiental, econòmic i social que comporta seguir la lògica de creixement il·limitat del capitalisme serà gestionat amb les prioritats dels que més tenen, en lloc de fer una redistribució justa dels recursos disponibles. Per afrontar la crisi climàtica, fa dècades que l’agenda internacional es regeix per les COP, les Conferències de les Parts de l’òrgan de l’ONU sobre el Canvi Climàtic. Les successives COP han impulsat canvis en les polítiques que incideixen sobre el clima, però l’acció real dels estats en la matèria queda lluny d’estar a l’altura del repte colossal que implica la crisi climàtica. L’abast dels canvis que com a civilització hem d’emprendre per adaptar-nos i mitigar, en el que encara és possible, les conseqüències de l’alteració del clima, impliquen prendre decisions molt ambicioses sobre els principals temes a debat en aquesta COP26; el mercat global de les emissions de carboni, els plans climàtics dels estats o el finançament cap als països pobres perquè també puguin adoptar mesures.
La proposta política dels comunistes es caracteritza per una mirada global marcada per l’internacionalisme. Per tant, no podem deixar de parlar del cop d’Estat que s’ha produït al Sudan. Aquest ha sigut respost per la població que ha seguit la crida del Partit Comunista Sudanès i altres forces d’oposició de sortir al carrer a defensar les conquestes democràtiques assolides fa poc en la Revolució Sudanesa de 2019. A pesar que l’exèrcit ha disparat foc real contra les protestes, ferint a centeners i matant a desenes de persones, les protestes segueixen escalant i es troba en una situació de desobediència civil massiva i generalitzada a tot el país.
En l’àmbit nacional, ens trobem en uns temps marcats per l’augment de la conflictivitat laboral, després de molts anys d’aguantar com les condicions laborals empitjoren continuadament i veient com precarietat és la paraula que millor defineix les nostres vides. S’acabava l’estiu amb una vaga dels riders que s’ha convertit en un bri d’esperança per situar l’organització obrera com a punta de llança enfront de l’economia de plataforma. Però també hem vist com es produeixen la vaga de netejadores de SACYR a l’aeroport, les mobilitzacions de les treballadores de la llar i de cures, la vaga de la plantilla de Cespa GR en els centres de Zona Franca i Mollet del Vallès en l’àmbit de la construcció, les protestes en el sector del lleure o el pròxim inici de la vaga en les empreses càrniques. Són molts els exemples, també podríem parlar de la vaga de maquinistes de Rodalies per defensar recuperar llocs de treball i l’augment de la freqüència de trens o bé la vaga en el sector públic davant de l’abús indecent de la interinitat en les Administracions Públiques.
El model laboral a Espanya és fruit d’anys de polítiques neoliberals. El govern del PSOE de Felipe González va donar el tret de sortida el 1994 amb la legalització de les ETT i la institucionalització dels contractes porqueria. Aquest camí seguiria avançant amb el govern Aznar i també amb les reformes laborals de José Luis Rodríguez Zapatero, any 2010, i de Mariano Rajoy, any 2012. La derogació d’aquesta última és un dels elements clau del debat polític del país, més enllà que és extremadament urgent canviar-la per millorar les condicions laborals, sembla que la seva derogació és el tema més negociat de la història: es va acordar en el programa de PSOE-UP firmat el 30 de desembre de 2019, es va signar un nou compromís per derogar-la entre PSOE, UP i EH Bildu el 20 de maig de 2020 i, per últim, s’ha fet públic un nou acord entre PSOE i UP el passat dimarts.
Les reticències del PSOE i les jugades de les darreres setmanes per evitar derogar aquesta reforma laboral no només van lligades al seu model econòmic, sinó que cal llegir-les com un atac al lideratge de Yolanda Díaz, que requereix estabilitat del govern per seguir impulsant el seu projecte polític. L’operació de Díaz, malgrat el seu lideratge carismàtic i la bona feina davant del ministeri de treball, està lluny de comptar amb el consens necessari dins de l’espai d’Unidas Podemos i també a fora. Les esquerres i els seus lideratges faríem bé d’entendre la unitat com a mètode i no com una finalitat en si mateixa o una arma en contra d’altres, perquè de no fer-ho es corre el risc de restar en lloc de sumar.
