El Pazo de Meirás és un Pazo gallec [1] del segle XIX, situat a l’Ajuntament de Sada i edificat sobre les ruïnes d’una construcció destruïda durant la Guerra de la Independència. Es tracta d’un immoble que forma doblement part de la història de Galiza: per ser en el seu moment residència d’Emilia Pardo Bazán, i per convertir-se posteriorment en un bé espoliat al poble gallec mitjançant participacions “voluntàries” de centenars de gallegues i gallecs en diferents “subscripcions populars” promogudes pel Règim franquista. Així seria com es convertiria en patrimoni privat del dictador i de la seva família, que utilitzarien durant molts anys com la seva residència d’estiu.
La falta d’una ruptura democràtica amb la dictadura va imposar en l’estat espanyol una transició fraudulenta, que va permetre que les elits franquistes es poguessin convertir, d’un dia per a un altre, en “demòcrates de tota la vida” i consolidar un règim en el qual l’amnèsia col·lectiva obligada i el blanquejament de les estructures franquistes permetria un procés d’homologació amb les democràcies europees, tot mantenint els privilegis i la impunitat de determinades elits que seguirien després de la mort del dictador (moltes d’elles fins als nostres dies). Només així és comprensible que quatre dècades després de la mort del dictador un bé d’aquest tipus seguís en mans de la família Franco i només així és explicable que, una vegada que és declarat Bé de Interès Cultural (BIC) i els descendents del dictador tenen l’obligació d’obrir-lo parcialment al públic, se li encomanin les visites a la Fundación Nacional Francisco Franco, que feia gala de fer apologia del franquisme durant aquestes dècades.
Algú podria pensar que a Alemanya es permetés l’existència d’una Fundació Adolf Hitler? Algú s’imagina un habitatge de Mussolini robat al poble, en mans dels seus descendents i reconvertida en parc temàtic feixista? Evidentment: no. I, evidentment, una cosa així no podia quedar sense resposta.
Una lluita transversal
Poques lluites polítiques com la de recuperació del Pazo de Meirás són un exemple pràctic tan clar del que ha de ser una correcta intersecció entre el necessari associacionisme popular en favor de la recuperació de la memòria històrica i el seu treball moltes vegades silenciós (moltes altres silenciat); la mobilització social imaginativa, capaç de sumar suports socials, simpatia i solidaritat; una rigorosa tasca d’investigació, de recerca i de documentació històrica; i una actuació políticoinstitucional ben orientada, ben armada, desacomplexada i contundent.
La via de la recerca a través del llibre “Meiras: un Pazo, un Caudillo, un expolio” editat per la Fundació Galiza Sempre (centre d’estudis i anàlisi del Bloc Nacionalista Gallec) i del treball institucional es veurien completats amb un treball d’agitació que va permetre popularitzar el conflicte i treure’l de l’àmbit exclusivament acadèmic, institucional o judicial. En aquest sentit, va tenir especial rellevància l’acció duta a terme el 30 d’agost de 2017 per les i els, coneguts popularment com, “19 de Meirás” que van oferir una foto inèdita: la reclamació del Pazo de Meirás des del mateix Pazo de Meirás. Una imatge avui ja icònica, que va donar la volta al món, va remoure consciències i va aguditzar l’absurd de la situació: activistes demòcrates que reivindiquem -simbòlicament i pacífica- la devolució d’un bé espoliat per una dictadura feixista, quatre dècades després de la mort del dictador, ens hem d’enfrontar a un judici per causa d’una denúncia (per la qual ens demanen penes de 13 anys de presó per a cadascun dels activistes i una multa col·lectiva de més de mig milió d’euros) d’una fundació que honra al dictador i que fa apologia del feixisme.
Igual de crucial va ser la dedicació i l’empenta de l’alcalde nacionalista de Sada a l’altura, Abel López Soto, i absolutament determinant en aquesta fase final el rol de Goretti Sanmartin, des de la Vicepresidència de la Diputació La Corunya, que va crear la “Xunta Pro Devolución do Pazo” i va encarregar a l’equip jurídic coordinat per Xabier Ferreira i Emilio Grandío l’informe que seria clau perquè es pogués produir una sentència com la que el 2 de setembre de 2020 va emetre el Jutjat n. 1 de La Corunya i que va declarar nul·la la “donació” del Pazo de Meirás a Francisco Franco el 1938 i qualifica de “ficció” la compra de l’immoble el 1941. Una sentència que va ser fruit d’una demanda de l’Advocacia de l’Estat basada precisament en aquest llibre i els estudis històrics i jurídics de la Diputació de La Corunya i la Xunta de Galícia.
Un exemple de la importància de la constància i treball del nacionalisme gallec i el moviment popular per la recuperació de la memòria.
Ha estat una victòria important, però parcial. És només un punt i seguit, queda molt per fer. No tindrà sentit fins a que aquesta sentència sigui ferma i la propietat del Pazo es traspassi a la Xunta de Galícia; ni fins a que recuperem la Casa Cornide, les estàtues d’Isaac i Abraham de tot el Pórtico da Gloria i les piles baustismals de Moraime; ni fins a l’absolució dels “19 de Meirás” i dels “9 de Cornide” [2] i la resta de denunciats per la Fundación Nacional Francisco Franco.
Una lluita no conclosa
Meirás no és només un Pazo. És un símbol de la continuïtat del franquisme, d’un pacte de desmemòria i impunitat. Reconquerir-lo per al poble gallec no ha suposat només la recuperació d’un bé patrimonial. És la recuperació d’una cosa molt més important: la recuperació d’una part de la nostra memòria i dignitat arrabassades, que gairebé mig segle després de la mort del dictador segueixen sense haver-se rescabalat.
Precisament, si avui el sobiranisme gallec és avantguarda en la lluita a favor de la recuperació de la memòria és, entre altres coses, perquè no va ser copartícip del pacte de silenci que va suposar la Transició.
Notes
[1] El pazo és un tipus de casa pairal tradicional gallega, de caràcter senyorial, normalment situada al camp.
[2] Nou activistes han estat jutjats, després d’haver sigut denunciats per la família Franco, per l’acció protesta realitzada el 26 de setembre de 2017 a la Casa Cornide. En aquesta acció simbòlica, els nou activistes reclamaven la devolució del palauet del segle XVIII, ubicat en el casc històric de La Corunya, que es troba en mans dels hereus del dictador.
Rubén Cela Díaz és president de la Fundació Galiza Sempre, membre de l’Executiva Nacional del BNG i un dels “19 de Meirás” pendent de judici.
