Durant els primers dies de novembre ha tingut lloc a Glasgow la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, denominada COP26 perquè és la vint-i-sisena conferència celebrada sobre aquesta matèria, després d’un any de retard a causa dels efectes de la pandèmia. No hi ha dubte que el repte que hi ha sobre la taula és d’una importància transcendental, ja que afecta ni més ni menys que a les condicions del futur de la nostra civilització en el Planeta.
Recentment l’Organització Meteorològica Mundial publicava un estudi sobre la freqüència, la mortalitat i les pèrdues econòmiques causades pels fenòmens meteorològics extrems entre 1970 i 2019. En conjunt, s’han registrat més d’11.000 desastres, amb més de dos milions de morts. D’aquests, el 91% ha tingut lloc als països en vies de desenvolupament. Les sequeres i les tempestes s’han causat més de la meitat dels morts. En conseqüència, no es tracta solament d’alertar sobre hipotètiques catàstrofes futures sinó de reconèixer que els efectes del canvi climàtic ja s’estan produint des de fa dècades.
El principal objectiu de la cimera consisteix a limitar l’augment de la temperatura mitjana mundial en 1.5 graus de cara a la fi d’aquest segle. Si es complís aquest supòsit, denominat ‘escenari optimista’, els dies definits com a tòrrids tindran temperatures dos graus superiors als actuals, les sequeres es multiplicaran per 2,4 i augmentaran en un 10% els ciclons intensos. Si s’arribés als dos graus d’increment, els dies més càlids sumaran 2,6 graus de calor extra, les sequeres es triplicaran i les tempestes torrencials es duplicaran..
Tenint en compte aquests paràmetres, la cimera de Glasgow comença amb molt mal peu, ja que les mesures governamentals que s’han plantejat suposaran un augment de la temperatura global de gairebé tres graus, segons ha denunciat la comunitat científica agrupada entorn del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC en les seves sigles en anglès, l’organisme dependent de les Nacions Unides que s’encarrega d’emetre informes sobre aquest tema des de 1988). A més, l’efecte de l’escalfament global varia per zones geogràfiques. En l’àrea del Mediterrani, segons les dades proporcionades pels models plantejats per l’IPCC, el pitjor dels escenaris possibles suposaria un augment mitjà de la temperatura d’entre 4 i 5 graus, amb efectes encara més devastadors per a aquesta zona que els exposats anteriorment amb caràcter global.
Més enllà d’aquestes dades, el que ara resulta més interessant és l’anàlisi de les mesures proposades per l’IPCC per a aconseguir l’objectiu de no superar l’increment dels 1,5 graus, que són en resum les següents:
- Reducció radical de les emissions (del 55% el 2030 respecte al 2020).
- Transformació global a energies renovables.
- Reducció del gran consum.
- Economia centrada en la proximitat i el teletreball.
Des del meu punt de vista, aquestes mesures són d’un calat molt profund, i desgraciadament disten molt d’estar presents de manera rigorosa en les agendes dels nostres mandataris. Quan parlem d’una reducció d’emissions com aquesta o de la transformació a energies renovables, és necessària una governança global (actualment inexistent) que defineixi plans urgents per a aconseguir aquests objectius en tots els països del món. Aquesta planificació mundial no sembla massa compatible amb una economia regulada pels interessos actuals dels mercats internacionals.
Però els dos últims punts de la proposta tenen una càrrega de profunditat tan intensa com els anteriors, si no superior. Com emprenem la reducció del gran consum? Parlem de decreixement en uns certs sectors econòmics i de la consegüent reestructuració que això comporta? Com modifiquem el model global de mobilitat si avancem cap a una economia centrada en la proximitat? Quines lleis concretes tenim a la taula sobre el teletreball?
No pretenc ser pessimista sinó simplement realista. Si des de Glasgow ens estiguessin arribant tots aquests debats podríem pensar que com a mínim s’estan plantejant les preguntes correctes. Però tot sembla indicar que no hem arribat a aquest punt, per la qual cosa és bastant complicat que les respostes siguin les adequades. La via per a avançar en la direcció adequada la veig més en la conscienciació ciutadana. En aquest sentit, amb la comunitat científica no és suficient i és necessària una mobilització a gran escala que situï la problemàtica en les coordenades adequades, és a dir, com hem de transformar radicalment un model econòmic obsolet, la continuïtat del qual en condicions d’una certa dignitat humana i planetària és ja una quimera de cara al futur.
La versió en castellà de l’article va ser publicada el 4 de novembre a Debate Callejero.
