Realment ens podem quedar amb aquesta idea d’Angela Merkel?
Després de setze anys presidint el gobern alemany i tenint l’última paraula a les decisions importants de la Unió Europea, s’anuncia que Angela Merkel abandona les nostres vides. La seva retirada ve acompanyada de grans panegírics, presentant-la com aquella “mutti” (mare en alemany) que tots i totes voldriem tenir, una mare bona, comprensiva, preocupada de que els seus fills i filles tinguin un futur pròsper, enemiga d’estridències i espectacles, però firme i dura quan ho deu ser.
Realment podem quedar-nos amb aquesta imatge d’Angela Merkel? Aquesta persona cabal, sensible i preocupada era només una imatge?
Qui tingui en compte exclusivament els indicadors macroeconòmics d’Alemanya valorarà com a molt positiva la seva gestió, doncs va mantenir Alemanya com a primera economia i motor de la Unió Europea; una valoració que augmenta si tenim en compte que va superar importants crisis econòmiques en el seu llarg període de gobern.
Si atenem les comparatives que es fan amb algún altre líder mundial amb qui va compartir funcions, com Berlusconi, Trump o Putin, caldria dir que no hi ha color, doncs ella sempre va ser on debia de ser.
En aquestes setmanes prèvies a la seva retirada hi ha pràcticament unanimitat en destacar, entre les moltes decisions que va adoptar, sobretot dues que demostraren el seu inmens humanitarisme. La primera, quan davant de la crisi de refuxiats de 2015 va dir que es debien obrir les fronteres d’Europa; la segona, quan al 2020 va decidir eliminar la política econòmica basada en l’equilibri pressupostari i l’anomenada “austeritat”.
En base a aquestes dues mesures, és comprensible que la figura d’Angela Merkel tingui un nivell d’acceptació àmplament positiu entre la població del seu país i del conjunt de la Unió Europea. Però la figura i l’etapa gubernamental de Merkel, sortint-nos del rentat d’imatge i de les dades macroeconòmiques, suposa un important avenç de les polítiques neoliberals, la imposició a foc de les retalladas a la UE, en base a la llei del més fort, i una important degradació de les condicions de vida a la pròpia Alemanya, sense que s’avançara en la convergència entre els territoris procedents de la RDA i els de la RFA.
De les seves decisions va fer co-partícep a l’altra pota fonamental del sistema polític alemany, doncs dels seus quatre mandats com a cap de gobern tres varen ser presidint executius de l’anomenada gran coalició, entre el seu partit, la dretana CDU i la socialdemòcrata SPD.
A l’Alemanya post-Merkel els baixos nivells oficials de desocupació conviuen amb una cada cop major precarietat laboral, amb l’augment exponencial dels falsos autònoms, amb contractes escombraria e amb la necessitat de comptar amb diverses ocupacions per a poder tenir uns ingressos dignes a final de mes. Segons dades de 2019, més del 16% de la població alemanya viu per sota del llindar de la pobresa, les infraestructures estàn deteriorades per falta d’inversió, i les diverses modificacions al sistema de pensions han provocat una reducció molt important del seu valor.
La seva política d’obrir fronteres als refugiats que venien de Síria, Afganistán i altres zones de conflicte d’Àsia i Àfrica no tenia cap altre objectiu que afavorir l’augment de beneficis empresarials. L’entrada d’aquells centenars de milers de persones al mercat laboral alemany va fer que en conjunt actuesin com l’exèrcit industrial de reserva del que parlava Marx, acceptant ocupacions a canvi de salaris molt baixos, i fent presió de forma involuntària en sectors laborals que tenen vist en tot aquest període com es van degradar les seves condicions de treball i es van reduïr els salaris reals.
Si parlem de la seva política europea hi ha aparentment decisions contradictòries com ara imposar fa una dècada a alguns estats, destacant Grècia i Portugal, mesures de retallades que agravaren situacions de misèria, i ara aprobar la creació d’un fons de recuperació per atallar les conseqüències de la COVID. Cosa que se’ns presenta com a mèrit de Merkel, que finalment va ser capaç d’entrar en raó, però una i altra decisió responen exclusivament a dos moments diferents i un objectiu comú, l’objectiu de mantenir els nivells de ganàncies de les grans corporacions empresarials i de la banca.
La decisió de ser inflexible i ofegar per mitjà de la troika a pobles com el grec o el portuguès es debia fonamentalment a l’exigència de que la banca i els inversors en deuda alemanys no perdesin els seus diners. La decisió d’adoptar totes les mesures precises per a rescatar la banca, sense tenir en compte els sofriments del poble, es va convertir en norma a tota la Unió Europea.
Davant de la situació provocada per la pandèmia era molt complex mantenir la política del dèficit cero, doncs podía portar al colapse a alguns països, afavorir l’estratègia xinesa i provocar revoltes socials. Tres escenaris que de donarse, tant de forma conjunta com per separat, tindrien repercusions negatives per a les altes finances, i una Merkel inflexible perdría prestigi i capacitat de comandament. Aquestes son les raons que la van portar a canviar la seva posició, amb l’aplaudiment de tots els gobernants europeus.
El Fons de Recuperació, conegut popularment com Next Generation, a penes es diferencia de la famosa “austeritat”, però incorpora vaselina. Com diu Yanis Varoufakis el “...Fons de Recuperació es, intencionadament, insignificant en termes macroeconòmics, és a dir, és massa petit com per a defensar als pobles i les comunitats més dèbils de la UE de l’austeritat que inevitablement arribarà, un cop que Berlin doni llum verda a la “consolidació fiscal” per controlar l’expansió de les deudes nacionals…” La vaselina ve incorporada per a que les condicions que deuen complir els estats (reforma laboral, reducció de la despesa pública, modificació del sistema de jubilació avançant els mecanismes privatitzadors, augmentant l’edat i els anys de còmput…) siguin assolides per la població com a mal menor, enfront la perspectiva d’una hecatombe en cas de no rebre’s aquest fons.
Angela Merkel marxa, i aquells per a qui treballaba li son agraïts, doncs va garantir que siguin fent caixa, sense importar que sigui a costa del dolor i sacrifici del poble alemany i de la resta de pobles de la Unió Europea. A més, va deixar per a la posteritat un concepte de democràcia que pot semblar aberrant però que és central a la UE i a tot el món capitalista; aquell concepte utilitzat per ella en repetides ocasions a les seves intervencions al propi Bundestag, és el de “Marktkonforme Demokratie“, que traduït al nostre idioma significa “Democràcia en funció del mercat”. És a dir, per a ella els interessos del mercat son fonamentals, essent la democràcia un apèndix que ha de funcionar i organitzar-se en base a les necessitats de qui controla l’economia.
