L’art, encara, continua sent un món d’homes. Encara ens trobem com el contingut artístic femení és ridiculitzat pels principals “creadors de contingut” i d’opinió dels mitjans de comunicació. El darrer cas ha estat el de la Taylor Swift – i com no! Tenint en compte que al llarg de la seva carrera artística ha hagut de patir nombroses crítiques misògines per la seva música.
El darrer divendres 12 de novembre va sortir l’àlbum Red, regravat, a través de Republic Records. Red és el quart àlbum de la cantant estatunidenca, i el segon en ser regravat, després de Fearless. Qui no estigui al corrent de la situació potser es pregunta: i per què l’ha tornat a treure? Podríem dir que és una qüestió senzilla, però és més complicat del que pot semblar.
El juny de 2019, Scooter Braun va comprar la companyia discogràfica de Taylor Swift, Big Machine Records. Amb la compra de la discogràfica, Braun va aconseguir la propietat dels màsters dels primers sis àlbums d’estudi de Swift – que havia intentat comprar durant anys, però no li havia estat possible perquè li condicionava haver de signar un altre contracte amb la discogràfica, quelcom que no estava disposada a fer-. La compra dels màsters implicava tenir la propietat intel·lectual de les cançons i de l’ús que se’n feia d’elles.
És aquí quan va començar el conflicte, ja que Big Machine va prohibir a Swift utilitzar el seu material als Premis American Music de 2019 i al seu documental, Miss Americana. Se li havia robat el fruit del seu treball, passant tot a mans de Braun i Big Machine. Va ser en aquest moment quan Taylor Swift va anunciar que tornaria a gravar els seus primers sis àlbums d’estudi com a mitjà per recuperar la propietat del seu catàleg anterior. L’abril de 2021 va sortir Fearless (Taylor’s version) i, aquest novembre, ha sortit Red (Taylor’s version).
Primer punt del debat mediàtic: davant de l’èxit de Red, part dels mitjans de comunicació ja han arribat a retreure a Taylor Swift haver publicat de nou el seu àlbum. Al País es publicava l’article d’opinió “Taylor Swift: más kilocalorías (aún) para el drama del desamor” on s’afirma que no era necessari tornar a treure-ho. No era necessari quan la propietat intel·lectual del seu treball havia estat usurpada i se li havia prohibit poder tocar les seves cançons o els beneficis econòmics derivats d’elles? L’article, a més, incorpora tot el discurs misogin que les dones al món de la música hem hagut de patir: diva rubia, menyspreu cap al seu treball – pot no agradar-te la seva música, però una mica esbojarrat dedicar tot un article d’opinió a dir que el seu disc era interminable, no?-, postadolescente, i un llarg etcètera.
I darrere d’aquests arguments contra la música de Swift no hi ha absolutament cap que vagi dirigit a la qualitat musical de les seves obres, sinó que estan enfocats en un àmbit: Taylor expressa els seus sentiments, normalment cap a exparelles, a les seves cançons. Parla d’amor i desamor, d’experiències que totes hem viscut en aquest món de frustracions, esperances, traïcions, il·lusions, patiment, culpa. Ho fa a partir de la seva experiència personal i normalment les seves cançons tenen noms i cognoms: Jake Gyllenhaal, Taylor Lautner, Joe Jonas, Harry Styles, Cory Monteith, John Mayer… No oblidem, però, que un altre dels atacs masclistes que ha rebut pels mitjans ha estat per la varietat de nois que ha sortit, acusant-la de noia fàcil o d’acumular parelles.
Quina diferència hi ha entre això i el que fa absolutament tota la resta d’artistes amb els seus productes literaris, musicals o audiovisuals? Es troba el nostre contingut artístic aliè a la nostra realitat o és, en general, experiencial? Sembla delicte que una noia pugui parlar de les seves emocions sense ser acusada de despitada, revengista o voler cridar l’atenció. No ens posarem a comparar, però no he vist ni la meitat de crítiques a C. Tangana per cantar “Tú me dejaste de querer cuando te necesitaba, cuando más falta hacía” o a Joaquín Sabina pel seu “Tanto la quería que tardé en aprender a olvidarla diecinueve días y quinientas noches”. Ells poden tenir el corazón partío, las lágrimas desordenadas i no querer que nadie más les hable de amor. Nosaltres hem d’anar amb compte cada cop que volem dir com ens fan sentir, y demanar perdó si ho fem. Recordem que donem a l’amor un nom dolent, els tractem com a joguines brutes i abandonades i els hi arrenquem la pell, tot i no tenir edat per fer l’amor! L’art continua enfocat per homes i cap a homes, i sortir-se d’això implica crítica.
Sembla delicte que puguem parlar de com ens sentim i que, a més, agradi. No és casual que, sent una cantant que té un poble majoritàriament jove i femení, part de l’opinió pública la tingui en contra. Taylor Swift ha hagut d’aguantar insults, ridiculitzacions i fins i tot assetjament per ser qui és. El cas mediàtic del seu conflicte amb Kayne West i la Kim Kardashian, que va iniciar-se quan ella tenia poc més de divuit anys, és un exemple. A Shake it off (2014) ja va enviar un missatge cap a tots els haters que s’havien passat anys jutjant-la per qui era, com era i amb qui sortia.
Una de les cançons que més han fet tremolar les xarxes socials ha estat la versió de deu minuts d’All Too Well. La cançó explica part de la seva història amb Jake Gyllenhaal quan ella tenia 20 anys i ell 28 i van passar un Nadal a casa dels seus pares. Una història que se centra en un record agredolç d’una relació que va començar bé i va acabar de forma tràgica. Una experiència que, a més, amaga problemàtiques d’abús de poder dins de les relacions: des d’una gran diferència d’edat entre les dues persones fins a dinàmiques de maltractament emocional [1] com és el cas de la llum de gas [2] o el fet de sentir que la relació és un secret – i la vergonya que això comporta.
No és estrany, així, l’impacte mediàtic que ha tingut la cançó entre no només els fans de la cantant, sinó també cap a persones que s’han pogut sentir identificades amb l’experiència. Malauradament, aquestes experiències negatives no són gens individuals sinó que constitueixen regla habitual en les relacions que moltes dones hem tingut amb homes. Ensems, l’evolució que es produeix a mesura que avança la cançó, passant de la nostàlgia i la tristor fins a la ràbia i el saber que tu no eres el problema, és també una reproducció del procés de recuperació d’aquest tipus de relacions.
Allò personal és polític, com va afirmar Simone de Beauvoir. Així com ho és també els productes que consumim i que gaudim. Com a víctima d’una relació d’abús, em va ser impossible no sentir-me reflectida en aquella noia que intenta buscar raons per les quals la relació va començar a torçar-se i va haver de passar per tot un procés dolorós per tornar a viure, malgrat el record. I un cop va aconseguir-ho va voler parlar: no per venjança, no per despit, sinó perquè és una de les formes que tenim per acabar de tancar les ferides de relacions que ens drenen emocionalment i paralitzen durant molt de temps. Per què hem de demanar perdó per voler expressar-nos? Sigui als nostres espais íntims com a l’esfera pública: sigui mitjançant la paraula, la cançó o l’escriptura. Els homes demanen perdó cada cop que parlen de com se senten o el mal que li ha fet algú?
Com a víctima, també, em corroeix la ràbia quan veig la de noies i dones que tenim experiències compartides al voltant de la violència. Com de la falta de comunicació i responsabilitat emocional acaben derivant problemes més greus amb el temps que poden acabar en relacions tòxiques i amb conseqüències perjudicials per a la víctima en les seves futures relacions i en la seva pròpia autoestima. És per això que agraeixo a la Taylor Swift haver tret aquesta versió, expressar els seus sentiments i permetre’ns tenir una cançó més que posar en bucle quan sembla que la vida no ens permet avançar.
Notes
[1] A “All too well (The Short Film)”, el videoclip de la versió de deu minuts que Taylor Swift va publicar el passat divendres 12 de novembre hi ha una escena en què es reprodueix una discussió en aquests termes entre les dues persones.
[2] “Fer llum de gas” és una forma de manipulació psicològica que busca sembrar dubtes en l’altra persona amb l’objectiu de fer-los dubtar de la seva memòria, percepció i salut mental.
