Entre moltes de les mancances i dificultats de l’actual sistema educatiu català, la situació de precarietat laboral i temporalitat a la qual estan sotmesos una gran part dels treballadors i de les treballadores de l’àmbit educatiu a Catalunya brilla amb llum pròpia. Aquesta situació d’inestabilitat laboral i de retallada de drets va de la mà d’una inèrcia privatitzadora de tots els serveis públics del país, sotmesos de manera cada cop més ferotge a la pressió del lliure mercat capitalista: temporalitat laboral, retallades pressupostàries, externalització de serveis, bloqueig del sistema d’accés a la funció pública, retallada de drets…, una llista que s’amplia a mesura que avança la ineficàcia i la desídia dels legisladors públics. Mentrestant, l’opinió pública s’alimenta de discursos buits i de discussions mediatitzades, tan estèrils com esterilitzants, i el bé comú s’ofega, sense eines, en un mar ple de taurons i de vaixells pirata.
Els serveis públics i el treball públic estan en perill. La res publica, la idea il·lustrada del bé compartit, de la cosa que és de tots i totes i que cal respectar, de la utilitat pública com el fi de la política en si mateixa: tot això està en perill avui, davant dels nostres ulls. Ho veiem cada dia, potser sense adonar-nos, quan, per exemple, legitimem alguns prejudicis al voltant dels treballadors i de les treballadores de la funció pública. Quan ens importa més el titular que el contingut de la notícia.
Avui en dia, l’administració pública del país és un dels principals agents precaritzadors del món del treball. Podem pensar en la figura del funcionari/ària que ha de treballar poques hores, té un sou per sobre de la mitja, gaudeix de moltes vacances i es podrà prejubilar amb cinquanta i molts o amb seixanta i pocs anys. Si seguim pensant en aquesta figura idealitzada del treballador de l’administració, el següent pas obligat serà el de baixar-la a la realitat, per veure que, ni de bon tros, aquesta figura és representativa del treballador públic avui en dia.
Una figura molt més representativa adoptaria, segurament, el cos d’una dona jove, o d’un home jove, amb estudis, fins i tot un màster o un postgrau, que té dificultats per pagar el lloguer del seu pis i veu massa lluny la possibilitat d’estabilitzar la seva situació: potser això ja li agrada així, però què més dóna, si no té la possibilitat de provar-ho? Segurament treballa d’interina, de substituta, o en una empresa privada subcontractada per l’administració pública. En el millor dels casos (professores, metgesses) cobrarà, més o menys, el mateix que la resta dels seus companys, però en la majoria de situacions el salari serà inferior al dels seus iguals. És possible que aquesta persona, que dèiem per resumir que era una dona jove amb estudis, no senti el seu lloc de treball actual com una feina estable ni duradora; això afectarà negativament a la creació de vincles laborals, a la seva capacitat per cooperar i sindicar-se amb els altres. La jove treballadora no coneix o coneix molt poc el conveni laboral del seu sector, com molta altra gent, si és que en el seu cas hi ha conveni laboral. Tampoc coneix l’enllaç sindical, potser no existeix, tot i que ha sentit parlar del comitè d’empresa, però en el fons no veu la necessitat de preocupar-se’n: només li queden tres mesos de contracte (porta un any signant contractes cada quatre mesos). Amb una mica de sort, aviat es convocarà un concurs públic, una oposició, que li permetrà optar a un lloc de feina més estable. O no es convocarà mai, i tot seguirà igual.
Una altra figura prou representativa del treballador públic podria adoptar el cos d’una persona d’entre cinquanta i seixanta anys. Fa anys que treballa en les institucions públiques, de fet ha vist moltes coses: s’ha hagut de moure sovint i en conseqüència ha recorregut món dins l’administració. Ha passat temps esperant que la seva situació d’interinatge, o de treball en una empresa privada subcontractada per l’administració pública, millori: ha passat alguns processos de concurs per esdevenir funcionari, però ha estat molt difícil. S’han convocat pocs concursos i de molt poques places. Les promeses de més oposicions sempre hi han estat, d’això es recorda prou bé. Des de la seva dilatada experiència en el treball a l’administració pública, jutja perillosa aquesta inèrcia privatitzadora i de precarització lligada als llocs de treball públic i al món del treball en general. El seu fill, la seva filla, podrien ser els joves d’abans. Espera poder-se jubilar en bones condicions, però no les té totes: les darreres retallades auguren temps difícils i té la sensació que l’administració funciona a batzegades, sense una direcció clara.
No és casualitat que el darrer 28 d’octubre tingués lloc una vaga i una exitosa mobilització a Barcelona en contra de l’anomenat “Icetazo” i de denúncia de la precarietat i la temporalitat en el sector públic. L’”Icetazo” és com es coneix el decret que pretén frenar l’abús en la temporalitat de la contractació dels professionals de l’administració pública. Acordat amb les principals centrals sindicals del país, proposa una regulació exprés mitjançant la convocatòria massiva d’oposicions i el pagament d’una indemnització als treballadors que no conservin el seu lloc de treball. Un decret que arriba, com sempre, amb les presses de la urgència i en resposta al possible càstig per part de la Unió Europea. Res de proactiu, res de planificat, res de sostenible, res de nou sota el sol. Urgència i reaccionarisme legislatiu que posen de manifest el desinterès estructural dels diferents governs per la funció pública. I així seguirà sent fins que no aconseguim capgirar aquesta realitat.
Fa massa temps que passem el dia i empenyem l’any, i el problema de la precarietat no reverteix. Cal entomar la situació com el que és: una qüestió social de primer ordre. Deixar-la en les mans invisibles del mercat no és una alternativa viable en una societat democràtica. No podem seguir permetent que l’administració pública exerceixi la seva tasca sobre el frau en la contractació i l’abús de la temporalitat. L’administració pública ha d’arribar a ser la síntesi de tot allò que volem d’un instrument participat de democràcia social: la res publica ha de marcar el camí de la igualtat real, i no ser un contenidor d’experiències precàries i de camp de proves de les directrius neoliberals, on s’aboquen les misèries del capitalisme.
De què parlem quan parlem de temporalitat i precarietat en els treballs públics a Catalunya? Segons dades oficials el Banc de Dades d’Ocupació de la Generalitat de Catalunya, entre un 40-50% dels treballadors i les treballadores de la Generalitat no tenen un contracte fix. Una de cada dues persones que treballen per l’administració catalana ho fa en condicions de temporalitat i de precarietat. Aquesta xifra, devastadora per si mateixa, adopta matisos encara més preocupants si la posem en context i estudiem la seva evolució en el temps: des de 2004, només 6.368 treballadors s’han incorporat a la funció pública en qualitat de funcionari (la gran majoria en els cossos de seguretat i d’ordre públic), això és, un increment del 6,86% en disset anys. Per contra, el nombre de persones interines a la Generalitat ha augmentat un 152% amb relació al 2004 i el nombre de personal laboral temporal un 71,39% en comparació al mateix any. Anem més al detall: en tres anys de mandat del conseller Puigneró (2018-2021), s’ha reduït el nombre de treballadors fixos en 4.000, mentre el nombre de personal temporal ha augmentat en 10.000 persones treballadores. Les dades no enganyen, i de pas dibuixen una realitat contaminada.
El decret per frenar l’abús en la temporalitat al qual ens hem referit es va publicar el passat juliol sobre la base d’un “Acord sobre el Pla de xoc per reduir la temporalitat a les administracions públiques” negociat amb les principals centrals sindicals del país. Altres sindicats han mostrat el seu profund desacord amb el decret, d’aquí la convocatòria de vaga i les importants mobilitzacions del passat 28 d’octubre. L’acord ha evidenciat una realitat pel que fa al món sindical del país: no existeix unitat d’acció i qualsevol decisió o acció queda supeditada al tacticisme i al posicionament mediàtic, a la supervivència orgànica. I això passa, malgrat una constatació: tots els sindicats han manifestat que la situació de temporalitat i precarietat en el treball de l’administració pública és inadmissible i que cal revertir-la. És a dir, tots els sindicats comparteixen diagnòstic i demanda de canvi. Necessitem una organització sindical forta dels treballadors i de les treballadores que ens permeti articular lluites i aconseguir victòries sobre la base del que ens uneix: la defensa dels drets i de les institucions que han de vetllar pel seu compliment.
Bona part dels i les assistents a les mobilitzacions del passat 28 d’octubre exerceixen la seva tasca en l’àmbit educatiu. El sector educatiu català és expert en temporalitat i precarietat. L’escola catalana ha malviscut a base de borses de substitució, de personal interí no fix i de l’existència d’una doble via públicoprivada: això ha generat dificultats importants a l’hora de dissenyar equips de treball estables i durables, que puguin entomar projectes a mitjà i llarg termini atenent a les seves realitats professionals. Qui dubte que una de les claus de volta de la qualitat educativa està en la qualitat laboral de les seves professionals? Una societat que es considera democràtica, ha de permetre l’existència d’una doble via educativa que segrega en tots els seus àmbits, a les aules però també a les sales del professorat?
Lògicament, el sistema educatiu català està constantment sotmès a tensions que dificulten sobre manera el seu dia a dia. Avui volem parlar de la precarització laboral en l’àmbit públic, més específicament en l’àmbit educatiu, però no és l’únic angle pel qual es filtren els intents privatitzadors i mercanitlitzadors del capitalisme: deixem per més endavant parlar-vos de la precarització pedagògica i de la precarització en la gestió dels centres educatius públics.
En definitiva, posar contra les cordes l’educació pública és sinònim de debilitar-la, i debilitar l’educació pública és tensar el teixit social a uns nivells de nefastes conseqüències; de la mateixa manera que el fraudulent funcionament de l’administració pública en matèria laboral és un símptoma d’una societat en descomposició que cal recompondre des de la participació en els llocs de treball. Per molt que ens pensem lliures fóra del treball, és el treball i tot allò que s’hi relaciona el que ens ha de fer lliures.
Resumint: tenim feina, però també tenim idees de com fer les coses d’una altra manera. Necessitem analitzar la realitat amb la voluntat de transformar-la, sabent que aquest pas és només possible des d’un posicionament ferm en la defensa dels serveis públics, des de l’organització solidària en els llocs de treball, en les organitzacions polítiques i a peu de carrer. Les institucions públiques, garants del bé comú, no se salvaran per si mateixes.
En aquest sentit, des de l’Àrea d’Educació de Comunistes de Catalunya, volem expressar que:
- És inadmissible que l’administració pública jugui un paper precaritzador en el món del treball. Al contrari, considerem que aquesta ha de liderar els processos laborals, entre d’altres, des d’un posicionament clar en favor de la justícia social i de l’eliminació de les barreres socioeconòmiques que pateix la major part de la població.
- Calen acordar i imposar mesures d’abast global i de caràcter estructural per acabar amb la temporalitat i la precarietat en el treball, tant en el sector públic com en el privat. Mesures que han de prendre especial èmfasi en els sectors socials clau, com ara l’Educació o la Sanitat.
- En el procés d’aplicar aquestes mesures que han de propiciar un canvi en les estructures institucionals dels serveis públics, cal trobar solucions coherents i justes per als treballadors i les treballadores del sector públic que fa molts anys que ocupen una plaça vacant en règim de temporalitat.
- Les oposicions d’educació i l’accés a la professió pública en general han de ser repensades, per tal que puguin donar resposta a les necessitats específiques i particulars dels llocs de treball que s’han de dur a terme en l’àmbit dels serveis públics. La mesura excepcional de regulació massiva a través d’oposicions exprés ha de ser això: una mesura excepcional i conjuntural, que doni pas a un nou plantejament en l’accés a la funció pública, allunyada de la precarietat i la temporalitat.
- No ens podem permetre que l’administració pública substitueixi el personal laboral fix per subcontractacions i externalitzacions que vénen de la mà d’una rebaixa considerable en les condicions laborals dels i les treballadores, donant peu a situacions injustes en el mateix lloc de treball.
- En els casos particulars de l’Educació i la Sanitat, hem d’acabar amb l’existència de les dobles xarxes publicoprivada, ja que aquestes generen unes condicions automàtiques de precarietat laboral i de temporalitat. Aquesta situació provoca que treballadors i treballadores d’un mateix sector, exercint una mateixa feina d’un alt valor social, gaudeixin de condicions laborals diferents i injustes. La doble xarxa en els serveis públics com l’Educació i la Sanitat reforça la segregació social, perquè aquesta no només es dóna en la recepció del servei (alumnes, pacients) sinó també en el seu exercici per part dels i les professionals que l’han de fer possible.
Aquesta situació ens planta davant d’una cruïlla històrica: o bé cosim amb cura i visió estratègica el teixit social a través del respecte màxim pel treball assalariat i els serveis públics, o bé ens aboquem a un divorci de conseqüències nefastes entre la societat i els seus servidors públics. Hem d’exigir a l’administració pública allò que esperem d’ella, sense tall ni censura: solidaritat, corresponsabilitat i justícia social.
