L’impacte provocat per l’alta votació del candidat de l’extrema dreta, Kast, i el bon resultat del Partit Comunista de Xile són elements que mereixen ser analitzats, ja que trenquen esquemes i generen inquietuds en la societat xilena. Per a uns, les forces democràtiques i del canvi social que eren majoria després del plebiscit d’octubre 2020 (amb un resultat del 78% per l’Apruebo) i les eleccions de maig 2021, el resultat de Kast és un xoc, que produeix reaccions diverses enfront d’aquest fet inesperat, una sacsejada. Per als altres, la dreta i els seus aliats, l’avanç dels comunistes xilens alimenta les seves teories anticomunistes, segons algunes d’elles Boric estaria disposat a instal·lar una “dictadura del proletariat” a Xile, que serà la fi de la democràcia, que Xile seria una altra Cuba, o Veneçuela i, per què no, una altra Nicaragua.
El Partit Comunista de Xile obté el millor resultat electoral des de 1973, la qual cosa constitueix un contundent triomf: 2 senadors, 12 diputats i 21 consellers regionals. La diputada Karol Cariola va ser reelegida amb la votació més alta en tot Xile, la qual cosa va permetre que la llista d’Apruebo Dignidad obtingués 3 diputats més: un del Partit Comunista i dos de Revolución Democrática. Si a aquest balanç hi agreguem els 7 alcaldes de comunes estratègiques i els 126 regidors municipals triats el maig 2021, estem davant del fet que a la regió metropolitana els comunistes som el partit que té més regidors i som el partit majoritari de la coalició Apruebo Dignidad. Això i les projeccions possibles expliquen la campanya anticomunista ferotge duta a terme per la dreta i els seus socis de la ultra dreta.
Però aquest triomf fa encara més amarg el moment, la realitat dels resultats és categòrica, vam perdre la primera volta presidencial, i en les eleccions parlamentàries la dreta va aconseguir sortir de la cantonada. Veiem com es distribueixen els 50 senadors.
De la mateixa manera, els 155 diputats queden distribuïts així:
La participació de 7.115.590 persones, el 47,34% del cens electoral ens mostra el gran desafiament que tenim en aquest nou escenari electoral. ¿Com comprendre que a només 6 mesos de les dues darreres eleccions (Convenció Constitucional i Municipals), amb els resultats coneguts per tots, ens trobem amb el fet que tenim un feixista a les portes del govern i l’enfortiment dels partits de la dreta?
S’apunta a la gran abstenció, originada per l’apatia d’una part de la població manipulada pel discurs de la por, gràcies a l’abandonament policial dels barris populars que van aprofundir la sensació d’inseguretat i també a l’hàbil propaganda dels mitjans, com les televisions i els diaris, fent titulars de robatoris, assalts, atacs incendiaris a l’Araucanía i de la crisi a Veneçuela, a Cuba o a Nicaragua. També hi ha influït, per una banda, el sentiment d’alguns que pensaven que l’elecció ja estava guanyada, que era un tràmit ja que les forces progressistes havien vençut en les dues darreres eleccions i, per l’altra banda, d’altres que van considerar que Boric és una mica groc, que és pesat, que si és d’aquesta manera i que per què no fa això altre…
El resultat final de tot això és que els que van guanyar el plebiscit no van anar tots a votar. Si ens fixem en el resultats del plebiscit, els que van votar per l’Apruebo van ser 5.892.832 persones (78,28%), davant dels 1.635.164 votants que van apostar pel Rechazo (21,72%). Els candidats Boric, Provoste, Artes i MEO sumats representen 3.268.033 vots, aquí hi falta gent, molta gent.
Aquestes mateixes xifres que ens interpel·len, també ens obren una via, l’única possible, que és la unitat de tots els demòcrates i antifeixistes, fins ara la gairebé totalitat d’aquests conglomerats estan demanant votar per Gabriel Boric i a barrar el pas al feixisme. Tot i així, les xifres no són suficients, hem de redoblar els esforços per mobilitzar aquests xilens que no van anar a votar, aquells que pensen que els partits polítics actuals no els representen. I per a aquells que pensen que només és un problema entre xilens, lamento dir-los que s’equivoquen, la CIA, l’extrema dreta internacional amb Vox com a cap a Europa estiren els fils, utilitzant l’integrisme religiós cristià, les esglésies evangèliques trucant a votar contra els comunistes.
Avui dia l’obligació de fer pinya al voltant de Gabriel Boric és imperativa. Hem de protegir la Convenció Constitucional que ens obrirà les portes d’un Xile més democràtic, més just, no lliurem el nostre futur i el dels nostres fills al feixisme.
