Quan contemplem els nostres projectes de vida i volem que, aquesta vida, hagi de ser guiada rectament, conformes a la raó i al coneixement, ens trobem necessàriament amb la pregunta de; per a què? Per què optem per aquest camí que ens hem donat? Tot assumpte rellevant pel nostre projecte existencial es veu necessitat de la seva justificació racional des de la consciència pròpia i davant els altres. Sempre trobem en el camí a Tebes; l’esfinx que, com a Èdip, ens llança la pregunta… El què està en joc, si no és la vida del viatger, almenys si ho és la racionalitat deliberada. La vida sense deliberació no val la pena viure-la. Efectivament, l’esfinx ens retira la vida no solament quan no responem sinó també quan no la posem interrogant-nos.
Entre les persones comunistes se’ns afegeix una exigència suplementària. A aquest “per què sóc [comunista]” no li basta apel·lar únicament a la consciència i al fur intern sinó que necessita d’una altra més àmplia formulació. Per què som? Als i les comunistes no ens pot satisfer ni l’interrogant dirigit a la consciència individual ni la resposta de l’arbitri personal o d’una Raó transcendent, sinó les raons que ens donem i ens comuniquem unes persones a unes altres. Atenem així el món comú que amb elles, les raons que es donen i es reben, ens construïm a nosaltres mateixos i al món humà que compartim. Un món fet de llenguatge que vol ser una llar comuna. No poden donar-se raons en solitud i el coneixement privat no és cap classe de coneixement, de la mateixa manera no es pot ser lliure sol o sola. Les persones comunistes sempre hem de ser un, nosaltres. El que realment ens fa ser és la relació. Només s’és humà en la mesura en què som humans amb els altres. La nostra llibertat no és una sobirania únicament limitada per la llibertat de les altres i els altres sinó que la nostra llibertat comença quan comença la dels altres. No hi ha manera de plantejar-se “per què sóc” sense dir-ho, això és, sense participar-ho a les altres persones, de manera que sempre desemboca en un “per què som”. Un “cogito” plural ens diu un “faktum”, no de “La Raó”, sinó de raons, de parles, i d’espais comuns on aquest parla es dóna com a proposició amb la finalitat de ser escoltada i apel·lant a l’assentiment i l’adhesió perquè resulti un comú. No és únicament per als comunistes el kantià “cel estrellat sobre el meu cap” i “la consciència moral dins de la meva”. Totes dues coses, la moralitat i el coneixement, estan en el nosaltres/nosaltres.
Aquesta llarga justificació de l’ús del plural en el titulo mateix d’aquest article no ha estat ociosa ja que ens situa en el context de reflexió del qual partim les persones comunistes. Aquesta primera reflexió ens condueix al que és l’antropologia comunista i que al mateix temps ho va ser de l’antiguitat il·lustrada clàssica: només en la polis es fa l’ésser humà bo i feliç. Som comunistes perquè creiem que només esdevenim humans quan estem amb altres persones construint un món comú.
En assumptes de reflexió, la filologia, com a amant del logos, és a dir de la paraula comunicada, ens ensenya l’etimologia del terme comunisme. El terme procedeix de l’arrel llatina “munus” que es refereix alhora a obligació, càrrega i a do, regal. El “munus” és un deure, una tasca. D’altra banda, significa un lliurament, un servei. Les seves derivacions continuen enriquint aquests significats puix que “munere”, és remunerar, premiar, retribuir i “muneratio”, generositat. La “communio”, ja molt prop de la pròpia noció de comunista, és el fet de compartir aquests deures, dons i serveis mutus. Comunista és el que pertany a tots i es construeix compartint el deure amb el lliurament i labor de tots. No gaire lluny d’aquesta construcció originada en el do està el mateix fonema de “moena”: els murs, la muralla, la qual cosa defineix la ciutat i la protegeix. Tot això evoca el significat d’una aliança entre les institucions morals del do i de la cooperació en el deure que és propi d’una universalitat del comú sense exclusions ni exclusivitats.
Les persones comunistes som d’aquest món moral i social. La nostra societat no procedeix de competència, lucre i prerrogativa sinó de mutu compromís i obligació compartida i acordada. No és la llei del més fort sinó la llei de tot el món. Això no vol dir pacífic consens, doncs, en efecte, el ressò de la muralla, la moena, ens recorda que a vegades no és pacíficament com es construeixen les ciutats i els llocs on ha d’habitar la comunitat han de tenir en compte als enemics del comú, els privilegiats.
Els i les comunistes considerem, per experiència mil·lenària, que hi ha institucions, com la propietat, l’exercici de la qual pot aconseguir formes i graus que comporten domini d’uns éssers humans sobre uns altres i que funcionen com a explotació i aprofitament dels quals uns pocs es lucren a costa de la servitud dels altres. Sent l’única subordinació legitima sense submissió aquella als quals tots ens sotmetem a nosaltres mateixos, aquestes formes de propietat no poden quedar en mans privades sinó en les de tots perquè es tracta en realitat d’un govern i comandament sobre les voluntats, obligació que només és tal si prové de la voluntat general generada en associació republicana del comú. Aquesta propietat, susceptible de ser arma de dominació, no pot ser privada sinó sempre pública, de tots, sigui com sigui la forma que hagi adoptat i adoptarà circumstancial i històricament: la terra, els recursos naturals, l’energia, els mitjans de producció, els diners i el deute, el crèdit i la finança, etc. Aquest criteri ha estat causa del terror que el comunisme ha despertat en els propietaris explotadors fins al punt que se’ns identifica amb intenció reductiva com a enemics de la propietat privada lliure. Propietat i llibertat estan relacionades, en efecte, però ha de ser la llibertat la que ordena la propietat i no al revés. En matèria d’ordre, com en tot on està en joc les relacions normatives, en nostra Grándola comunista, és “el poble el que mes ordena”. Som comunistes perquè recuperem per a la propietat la seva condició d’exercici en llibertat i no el seu estatus d’instrument de dominació.
Com a comunistes jutgem que el capitalisme no és una altra cosa sinó una descomunal organització de l’egoisme que pren com a criteri de rang la capacitat per a fer diners i enriquir-se costi el que costi incloent l’explotació i aprofitament dels i les semblants i reduint les aspiracions humanes a un homo economicus solo atent a les més baixes passions del lucre i aprofitament de tot i de tots. Precisament la nostra experiència de sofriment de la necessitat ens ha fet saber amb orgull altiu, la dignitat de la nostra humanitat en la construcció autònoma d’un món ètic que dicta fins i tot des del que hagi de ser o no ser necessari i productiu fins al que hagi de ser just i bo, en la cultura del suport mutu i el do. Aquesta vivència ens ensenya que la nostra identitat com a actors col·lectius de la nostra emancipació no s’esgota en la nostra posició en les relacions de producció ni en una única o última instància de la necessitat ni de la producció ni de la reproducció, sinó en el sentit i significat que donem a les nostres vides i de la pròpia creació del nostre món comú que es construeix com a força simbòlica, cultural, moral i amb el llenguatge. Amb aquestes armes, les persones comunistes hem posat la font de la moralitat no en la necessitat sinó en la llibertat. Amb aquestes armes els i les comunistes sabem que només les persones desposseïdes ens alliberem a nosaltres mateixes de totes les necessitats i dominacions imposades per cels, déus, reis, o tribuns salvadors. Compartim amb la Il·lustració el principi que la humanitat només pot servir-se de si mateixa i que depèn res més que de si… i ni més ni menys.
En la pròpia emancipació i la consciència generada en l’obstinació per aconseguir-la ens construïm com a comunitat activa i política sent aquesta labor constant i inacabada. Sabem que no és una labor de compliment d’un ideal a portar a aquesta terra sinó a anar definint en la pròpia lluita d’emancipació. Per això, les persones comunistes no tenim cap anticipació doctrinària o fantasiosa del que hagi de fer-se. No perquè hi hagi un sentit necessari que hagi de complir la història sinó perquè el que hagi de fer-se a cada moment és el que el poble acordi. El govern que proposem és el que la voluntat popular sigui govern. El comunisme ha estat presentat per les oligarquies dominants com l’oposat a democràcia. Al contrari, volem la radicalització de la democràcia. Només tenim per voluntat popular l’emancipada de tota dominació i intermediació prèvia a la seva expressió. Aquesta voluntat comuna ha estat anomenat “terror” per les oligarquies. No ens basta l’urna electoral que assenyali als qui ens governin, volem més, volem governar-nos. A l’anticomunisme li aterreix la democràcia perquè té la potencialitat d’emancipar al mateix temps que es practica.
Creiem, també per haver-se’ns donat en l’experiència, que tal obstino no consisteix en piadosos desitjos de transformació de les ànimes, sinó que ha de resoldre’s en un conflicte sempre existent entre dominadors i dominats, entre pobres i rics, aquests volent dominar, aquells no ser dominats. La multitud deslliga la seva violència legítimament per a deslliurar-se d’aquells que mantenen una violència tenaç i persistent contra els molts, i contra el bé comú. Bona part de la identitat de les classes subordinades s’ha construït amb la consciència i experiència que s’il·lustra en la sentència espontània que tot ric és un lladre o hereu de lladre i que tot ric és un veí perillós per a cadascun i per a la república.
En molts casos aquestes propostes del comú s’han aconseguit i formen part del millor del nostre patrimoni polític actual que sense aquelles no existiria avui. Són incomptables les institucions socials i polítiques de les quals ens sentim orgullosos i gaudim avui que han estat inevitablement qualificades en el seu moment no sols d’utopies sinó d’ignorants i menyspreables reclamacions del vulgo comú, impossibles i pròpies de gents de baixa condició. A ells havien d’afegir-se altres perversos productes i marges d’aquests: agitadors i gents sense Déu, sense llei ni llei. Tots ells compartien el mateix qualificatiu central d’igualtat i de sola possessió d’un baix ofici però rics en comunitat i germanor, en totes les seves declinacions: els ciompi, diggers i levellers, remensas i jacqueries, irmandiños, comuners, agermanados, comunitats de la mar, sansculottes, communards, comunistes,…
En altres casos, si no van aconseguir l’objectiu, van aconseguir la dignitat d’obstinar-se a buscar-lo. Perquè en efecte, no sols es rebel·len els pobles que esperen aconseguir alguna cosa, sinó que la mateixa dignitat de la lluita de la rebel·lió per aconseguir-la és també un èxit. En altres casos, l’herència de la rebel·lió frustrada ens parla que la justícia no es remet al món celestial més enllà sinó al judici posterior de la memòria que farà perdurar en una immortalitat en aquest món entre els records que el comú té públicament per nobles. Uns altres reclamaran en permanència una redempció sent les generacions posteriors a les que ens incumbeix la recuperació messiànica de les causes justes que es van perdre, com assenyala Walter Benjamin, restablint la justícia que se’ls va arrabassar.
Èxits, memòries i propostes, són patrimoni d’un patrimoni real, institucional i moral que en part heretem i d’altra banda proposem. Tot això són els costums en comú populars, el suport moral i ideològic que servirà permanentment per a aspirar a la construcció d’una societat comunista. Som els hereus dels moviments ancestrals que han construït tota l’articulació ideològica i moral que reclama la manera de conviure en llibertat. Aquesta herència és el veritable comunisme real puix que existeix i ha existit sempre.
Els i les comunistes tenim una tradició que no hem deixat en mans de tradicionalistes. No és la tradició d’aquests últims, la dels vencedors, sinó la tradició del que històricament ha estat viscut com a institució justa però oblidada. És aquest el comunisme real que constituïa la possessió dels recursos bàsics. La terra mateixa pertanyia a la comunitat, sent la polis la que tenia la facultat de donar, llevar i repartir des que es fundava com a ciutat i no era de justícia sinó de barbàrie el principi d’acaparament pel més fort. Les fonts, pous, llacs, rius i aigües, mars, boscos, pastures, deveses, muntanyes, llenyes, caça, pesca, sempre van anar ancestralment en la pràctica béns comunals de tot el món, no apropiables privadament sinó amb injustícia. Els tancaments, tancats i privatitzacions d’aquests béns pels senyors contra aquell comú d’aprofitaments són una pràctica recent en termes històrics contra el que era just i contra la institució econòmica habitualment comunista. Privatització bàrbara no practicada a més en altres cultures no occidentals ni anteriors, diverses vegades més mil·lenàries que l’actual i provisional capitalisme. El comunisme no és una idea platònica, no som comunistes perquè hagi de fer descendir del cel de les Idees a la terra en un terreny utòpic de l’horitzó mai existent. Sempre en la història a Europa i més enllà d’ella hi ha hagut, en el que a organització social i pràctica econòmica es refereix, propietats i béns, zones majoritàries de propietat comunal o comunista. L’accés lliure a aquests béns ha estat el fonament de la independència material dels i les plebees i la seva forma de vida habitual. Precisament, la defensa d’aquests béns enfront de les ambicions dels poderosos per clausurar aquest règim ancestral civilizatori ha travessat les lluites de classes en l’Edat Mitjana i Moderna. La reivindicació expressada en el segle XIII, la mateixa Carta magna, en tant que al mateix temps Carta del Bosc del Comú i la reivindicació de l’economia política popular de Robespierre en el XVIII, o la demandada Reforma Agrària i ocupació de terres pels extremenys en la II República espanyola són altres tantes mostres de la lluita per aquestes institucions reals i morals en les quals ha viscut la plebs. Aquella plebs d’expulsats de la seva economia comunal, i aquella forma institucional comunista d’organització econòmica, va ser expropiada per a la realització forçada i violenta de l’aberrant utopia capitalista del laissez faire. Al costat d’ella, l’absolutisme sobirà de la propietat privada és l’origen de la barbàrie de desigualtat en què vivim.
Al mateix temps que aquestes exclusions expropiatòries s’han dut a terme, una altra expropiació comuna d’allò popular s’ha activat sempre per part de les classes poderoses encara que amb dificultats per la resistència mateixa que els comunistes oposem. Aquesta expropiació consisteix en l’expulsió de la vida política d’una reivindicació que ha estat identificada amb diversos noms: economia política popular, economia moral de la multitud. Es tracta de la convicció comuna ancestral que és l’equitat, el criteri del just i el bo, la qual cosa ha de regular les relacions de treball, de subsistència, d’intercanvi, l’economia íntegrament. L’economia, de la mateixa manera que tot l’humà, és una activitat relacional, i ha d’estar subjecta a normes que formen part de totes aquelles que deliberadament ens donem a nosaltres i nosaltres mateixes per a poder anomenar-nos lliures i no deixades a la brutalitat de la força i la traïció de l’astúcia. L’economia és cosa de tots i totes, assumpte de la república i ha d’estar subjecta a normes polítiques i morals.
Aquestes dues institucions, la de l’economia moral de la multitud i les formes comunals han estat la vivència social, cultural real i permanent del comú i no un somni de sectes obreres, mil·lenarismes o torbes primitives a les quals ha volgut reduir-se la reflexió, judici i determinació dels aixecaments comunistes. Les persones comunistes, com a socialistes genuïnes, no veiem això com a utopia sinó com a saviesa de l’experiència. No ho considerem pretensiosament com a ciència sinó com a consciència.
La convergència dels fins comunistes de radicalitat democràtica, igualitària, dicta la naturalesa dels mitjans per a la seva consecució. Tal com és la dignitat dels fins així ha de ser la dels mitjans, i no que aquests abandonin aquestes exigències morals en nom d’una suposada eficàcia que dictaria suspendre’ls en la pràctica política. L’emancipació de les classes subalternes ha de ser obra d’elles mateixes i la definició de la llibertat com a compromís actiu amb el comú impedeix que pugui delegar-se aquest exercici en altres persones que s’ocupin d’ella en el nostre nom. L’emancipació per nosaltres i nosaltres mateixes impedeix que el nosaltres/nosaltres decisivament comunista siguin ells/elles, representants que ens substitueixen en el govern i en el lloc de les decisions i la seva execució. Lamentablement, això no es té en compte en la pràctica política dels nostres dies perquè ha estat interessadament abolit pels poders fàctics que han creat una cultura de renúncia i de cessió del nostre autogovern en intermediaris que s’estima amb una capacitat que la plebs no té. És una nova expropiació que sofreixen les classes subalternes, la de la dignitat que se’ls nega de poder realitzar els seus propis fins que han de ser sempre confiats a uns altres. Triar a les persones que han de manar-nos no és manar-nos a nosaltres i nosaltres mateixes. Les persones comunistes no som l’Estat -congregació de representants selectes en tant que electes- sinó la Res publica: la totalitat immediata i no discriminadora dels quals deliberen, acorden i decideixen.
En aquest marc conceptual comunista, les eleccions no són mai una solució sinó que són part del problema. La insistència en l’urna i el vot, en la delegació, és una persistència suïcida a cavar amb entusiasme per a soscavar el principi mateix comunista que és “el poble el que més ordena”. Aquest cavar i soscavar la perdició pròpia és la font de les pitjors frustracions, cada vegada més profundes –com un forat cavat sense parar– i més freqüents. L’ordre popular –exercici de la seva capacitat pròpia– no ens diu trieu als nostres reis sinó que no n’hi hagi. Els i les comunistes no operem amb representants sinó amb mandataris i mandatàries, amb càrrecs revocables, girats, agrupats en consells col·lectius, de curt mandat, rendint comptes polítics permanents sobre el mandat rebut, sortejats, amb incompatibilitat de repetició o acumulació de càrrecs i compartint vivencialment la condició material de la plebs que els mana.
El comunisme, tant amb la seva proposta com en la pràctica històrica i les seves raons, és el lloc dels “pàries de la terra”. El comunisme és el reconeixement d’una legió “famèlica” la fam de vida de la qual digna mai ha estat satisfeta excepte en excepcionals moments de la història. Famèlica legió en la seva literalitat material és gairebé la meitat de la humanitat, famèlica de dignitat per apartament de l’autogovern i les decisions públiques de gairebé l’altra meitat per via d’una paròdia de democràcia, mai realment desitjada com a govern del comú plebeu, limitant-la a vot i urna, representant i tribú. Dignitat expropiada en ser substituïda la consciència i voluntat popular per una voluntat i suposada ciència dels electes i alienada en un cos aliè al poble i absolut rei: l’Estat.
Miguel Ángel Domenech és politòleg, col·laborador en diferents mitjans i promotor del blog La Cabanya de Babeuf. Article publicat en originalment en castellà a Viento Sur el 8/7/2021.
