La discussió sobre el tema de la vacunació s’està situant com un important centre d’atenció durant les últimes setmanes. La pandèmia torna a avançar amb força en tota Europa, i ho fa sobretot en aquells llocs amb menors taxes d’immunització. Per fortuna, Espanya es troba entre els països amb índexs d’incidència més baixos, però està produint-se una nova onada del virus en tota la regla. Els governs occidentals comencen a pensar en mesures per a incentivar més la vacunació, que van des de la lògica de la recompensa (cervesa gratis) fins a la del càstig (no poder anar a treballar), passant pel famós passaport covid, que no permet la realització d’unes certes activitats sense disposar de la pauta completa. La confusió campa de nou lliurement, amb governants que expressen el seu malestar per la insolidaritat d’algunes persones, i amb col·lectius que surten al carrer a protestar contra la retallada a les seves llibertats individuals.
Europa es troba ideològicament confusa. El debat sobre la vacunació sempre m’ha semblat molt senzill de solucionar. Si ens trobem davant una pandèmia (i subratllo el prefix per a destacar el seu significat com ‘tot’ o ‘íntegrament’), la immunització ha de ser un deure col·lectiu, no un dret individual. Quan la suposada llibertat personal és contrària a la salut pública, no estem entenent bé el concepte de ‘llibertat’. Creia que el tema estava resolt des del moment en què, per exemple, el pagament d’impostos és obligatori o els límits de velocitat han de respectar-se, sense que pràcticament ningú apel·li a la llibertat individual de no pagar al fisc o de circular a 200 quilòmetres per hora. Si ja hi ha precedents notables sobre la prevalença del benestar comú, la reticència a fer obligatòries les vacunes posa de manifest la crisi ètica que patim i la incapacitat de les autoritats per a fer entendre el que hauria de ser de sentit comú.
Encara que hagi posat exemples en els quals predomina el col·lectiu, de manera gairebé unànime, també hem viscut (i estem vivint) situacions en les quals la discussió es fa bizantina. El tema mediambiental és el principal i més lamentable exemple sobre la matèria. És bastant incomprensible que, donada l’evidència científica acumulada, prossegueixin les resistències dels contaminadors individuals sobre el dret col·lectiu a gaudir d’una atmosfera mínimament respirable. Aquí es combinen factors com l’estretor de mires i la covardia dels nostres mandataris, el curtterminisme en la presa de decisions o un economicisme estúpid que precisament ens porta a greus impactes econòmics a llarg termini. Si observem la incapacitat dels estats occidentals per a afrontar aquest problema, podem entendre millor que naveguin en la confusió sobre l’estratègia de vacunació.
El bé comú s’està llençant a poc a poc al femer de la història, encara que mai havia estat precisament molt pròsper. Però la paradoxa es torna més aterridora quan tampoc es té clar quan i com ha d’exercir-se la llibertat individual o el dret individual a la presa de decisions. He vist que a vegades ens felicitem davant el fet que es convoqui un referèndum sobre si les parelles del mateix sexe poden casar-se, però al meu entendre em sembla aberrant que una decisió estrictament individual (o de parella), que no té cap afectació sobre el col·lectiu, hagi de votar-se en les urnes. Aquest és un altre moment en el qual es posa en relleu la tremenda deriva de valors que ens ha tocat patir.
Mentre milers de persones troben murs i concertines per a accedir a Europa, el capital campa lliurement i totalment desregulat sense fronteres que el limitin. Constatem una vegada més que els drets d’uns pocs posseïdors de grans fortunes prevalen sobre la llibertat de moviment de la immensa majoria. Però no existeix un debat col·lectiu seriós i rigorós sobre aquesta i les altres matèries esmentades, la majoria de partits polítics contribueixen a sumir les discussions ètiques en la cerimònia de les confusions, i el sistema educatiu no contempla que aquests assumptes arribin a la ment de l’alumnat, no sigui que ens posem a pensar en les greus contradiccions del sistema i ens entrin ganes de transformar-lo. Vivim en una crisi civilizatòria de conseqüències imprevisibles.
Davant d’una conjuntura com aquesta, els jutges i els magistrats han decidit prendre cartes en l’assumpte i transcendir les seves funcions per a posar-se a legislar. Ho fan de manera diferent i contradictòria, en funció del territori, les variables meteorològiques i altres indicadors de molt complexa índole. Com si fossin exegetes de la Bíblia, s’erigeixen en intèrprets de la Carta Magna i trien sense cap complex entre llibertinatge individual i drets col·lectius. Davant l’absència de missatges clars per part dels altres poders, hem d’entendre que sigui el judicial el que resolgui l’assumpte.
En definitiva, hi ha debats que no es poden realitzar en veu massa alta, no sigui que posin al descobert les monumentals contradiccions del món contemporani. Jo no puc tenir raó en tot el que escric i probablement m’equivoqui en moltes de les meves anàlisis, simplement em conformo que hi hagi una certa discussió pública mínimament seriosa sobre els temes que ens afecten. De moment, sembla que tinc unes aspiracions difícils de veure complertes.
Versió en castellà de l’article publicada originalment al web Debate Callejero el passat 26 de novembre.
