Ha sigut tot un viatge arribar a aquest punt de la meva vida, però no podria estar més feliç amb la meva decisió de sortir de l’armari. He lluitat amb la meva sexualitat durant més de sis anys i estic content d’aparcar, per fi, tot aquest dilema interior.
Joshua Cavallo, futbolista australià de 21 anys de l’Adelaide United, va fer recentment un pas de gegant en la batalla per posar fi a la discriminació en l’esport: va revelar la seva homosexualitat.
La qüestió LGBTI s’obre pas molt lentament en el terreny del futbol. A diferència d’altres àmbits socials i, fins i tot, d’altres esports, la dissidència respecte a l’heteronormativitat constitueix un tabú. Es compten amb els dits de la mà els casos de futbolistes que han declarat una orientació sexual diferent i, la immensa majoria, després d’haver-se retirat de les pistes. Es perpetua així un estigma associat a l’homosexualitat, el lesbianisme o la bisexualitat, que contrasten amb un esport encara plagat de masclisme, testosterona i virilitat tant en el terreny de joc com en les graderies. Encara tenim recents els càntics de “Guti, maricón” que les aficions rivals dedicaven a Guti, jugador del Reial Madrid, per vestir d’una forma determinada. O, més pròxims en el temps, els insults que va rebre en xarxes socials el jugador del Betis, Borja Iglesias, per pujar a Twitter una foto amb les ungles pintades de negre. Abans de la sortida de l’armari de Cavallo, el lateral de l’Arsenal, Héctor Bellerín, havia revelat que li havien cridat lesbiana (entre altres insults homòfobs) només per portar els cabells llargs: “és impossible que algú sigui obertament gai en el futbol“, va declarar. “El problema és que els aficionats tenen una idea de com un futbolista ha de vestir-se, com ha de comportar-se i com ha de parlar”.
El fet és que per a un jugador homosexual, sortir de l’armari suposa llançar-se al buit, amb possibles conseqüències perjudicials tant per a la seva carrera com, fins i tot, per a la seva vida. Tot plegat per violar aquest pacte de silenci no escrit pel qual si surts de la norma en la teva sexualitat, has d’evitar que es faci visible. I això genera formes d’opressió i ocultació, perquè evidentment, el nombre de futbolistes LGTBI ha de ser molt major que el dels jugadors que s’han atrevit a significar-se, si donem una ullada als percentatges que existeixen en la societat.
Parlem d’una repressió a nivell internacional que dura dècades. Un dels primers casos públics de sortida de l’armari va provocar una cadena de conseqüències que encara continuen pesant com una llosa, com un exemple del que podria passar si reveles la teva autèntica identitat sexual. Va ser el 1990 quan el futbolista anglès Justin Fashanu va decidir fer pública la seva homosexualitat. La reacció per part de la premsa groga i d’una gran part de la societat va ser tan hostil que ell mateix va reconèixer no estar preparat per al que havia suposat. Els càntics des de la graderia, els insults de companys i entrenadors, la incomprensió de les estructures futbolistes, van accelerar la seva retirada, després d’haver estat el jugador de raça negra amb el traspàs més car del futbol anglès (traspassat al Nottingham Forest per 1 milió de lliures). Acusat d’haver agredit sexualment a un jove de 17 anys, Fashanu es va suïcidar, desbordat per la pressió, a pesar que s’haguessin desestimat els càrrecs.
Les reaccions a l’anunci de Josh Cavallo han estat bastant millors, senyal que la societat ha avançat en aquests últims 30 anys. Va rebre el suport i la solidaritat de l’entrenador del Liverpool, Jurgen Klopp, i de jugadors com Gérard Piqué i Antoine Griezmann. Potser pot ser un indici que és possible obrir una bretxa en aquest mur de silenci i que el cas de Josh Cavallo impliqui un punt d’inflexió en l’acceptació de la realitat LGBTI en el món del futbol. De fet, el seu exemple ha animat a algun jugador a revelar la seva bisexualitat, com és el cas d’un jugador del Múrcia, que encara que de forma anònima, va voler explicar el seu cas mitjançant una carta a la Cadena Ser, assenyalant que actualment viu amb la seva parella, un home. Posteriorment, en una entrevista, va denunciar que un equip no va voler contractar-lo per la seva condició sexual.
En el futbol femení trobem molts més casos de jugadores lesbianes que ho reconeixen obertament i fan bandera d’això per a lluitar pels drets LGTBI. Megan Rapinoe, capitana de la selecció dels EUA i corcó contra Donald Trump, no deixa d’animar que els seus col·legues homes denunciïn l’opressió que sofreixen els gais en l’esport rei. Potser la diferència és que les estructures de poder patriarcals no siguin tan forts en el futbol femení, encara que històricament les dones que juguen al futbol han estat estereotipades com a lesbianes i marimachos per irrompre en un territori de normes i valors masculins.
Per desgràcia, al costat d’aquestes accions individuals, les grans estructures de poder del futbol continuen mostrant el seu rebuig a acceptar allò que és obvi. Un exemple ha estat la decisió de la UEFA de prohibir la il·luminació amb els colors de la bandera LGTBI l’estadi de l’Allianz Arena a Munic mentre es jugava l’Alemanya-Hongria. Al mateix temps, obria un expedient al porter alemany Emmanuel Neuer per jugar diversos partits amb un braçalet amb la mateixa bandera. Vergonyós que a hores d’ara es discrimini un dret democràtic bàsic mentre es lliura l’organització del pròxim mundial a un Estat que persegueix per Llei l’orientació LGTBI. Qatar condemna a mort a homosexuals i lesbianes musulmans i reserva penes de 7 anys de presó als no musulmans. Les declaracions del president del Comitè organitzador del Mundial han encès la polèmica, en dir que convidava als aficionats homosexuals a que acudissin a Qatar (inclòs el mateix Josh Cavallo) però que “evitessin mostres d’afecte en públic“. Convé recordar les paraules jocoses pronunciades per l’ex president de la FIFA, Joseph Blatter, el 2010, després de la concessió de l’organització del Mundial 2022 a la satrapia del Golf, dient que “els gais i lesbianes de tot el món que visitin Qatar aquests dies hauran d’abstenir-se de tota activitat sexual.“
Aquesta és una altra raó més per a boicotejar un Mundial concedit a cop de corrupció, sobre la sang de milers de treballadors migrants morts durant les obres de construcció dels estadis. A la FIFA i a la UEFA i a les seves jerarques heteropatriarcals, corruptes i servils amb les dictadures (comparteixen valors morals i accions en borsa amb els xeics dels Estats del Golf) els importa molt més el negoci que el respecte dels drets humans.
Aquestes institucions realitzen campanyes conscienciant contra el racisme (la qual cosa està bé, encara que una gran part sigui rentat de cara), però trobem a faltar una campanya contra els valors masclistes i heteropatriarcals predominants en el món del futbol, que es trenquin prejudicis i estereotips que s’imposen sobre milions de nens i nenes que a tot el món practiquen el seu esport favorit. Davant aquest buit en el futbol mercantilitzat, són els Clubs de futbol popular, autogestionats pels seus socis, els que estan fent un treball de conscienciació de base que actua sobre el terreny per a combatre l’homofòbia. Per exemple, l’Unión Club Ceares, club d’un barri de Xixón, va ser premiat pel col·lectiu LGTBI local Xega pel seu compromís amb la visibilització i les reivindicacions LGTBI, amb iniciatives com lluir els colors LGBTI en els cordons de les botes dels jugadors, en el braçalet de capità o en la bandera que presideix el seu estadi, així com crear una escola de futbol mixt que promou la igualtat.
Cal plantar cara en el terreny dels símbols, per descomptat, però no és suficient, cal actuar sobre la materialitat de les relacions humanes, destruir relacions de poder que justifiquen discriminacions i opressions. Més enllà dels discursos, cal posar els mitjans per a transformar la realitat, i el futbol és un camp de batalla, un baluard de l’heteropatriarcat que, en aliança amb el capitalisme, teixeix estructures de dominació que afecten les nostres vides. Rebel·lar-se contra aquestes xarxes d’opressió, alliberar espais en l’esport i en la vida, és una batalla constant per un ple alliberament humà, convertir l’esport i la vida en aquest “regne de la llibertat” que Gramsci veia en el futbol. I en aquest camí, queda molt per fer, hi ha molts armaris dels quals sortir i moltes trinxeres per conquistar.
