Ens trobem a l’equador de la legislatura, i un dels aspectes que han pres una centralitat molt forta respecte a altres legislatures és la qüestió del preu de l’energia i la política energètica.
Aquesta novetat es deu a molts factors: primerament la qüestió climàtica, el fet de l’esgotament dels combustibles fòssils, més la situació d’emergència climàtica són temes que tenen un gran consens en la societat, el que obliga el govern a descarbonitzar l’economia, així com per fer una forta aposta per les energies renovables, i més concretament per l’energia elèctrica.
El creixement sostingut dels preus de l’energia està motivat, entre d’altres, per l’escassetat de recursos vinculada també a la sobreexplotació del planeta, i ha sigut un autèntic drama aquest estiu, podent reproduir-se de nou aquest hivern tant a Espanya com al conjunt d’Europa.
Per tal de fer un anàlisi mínimament rigorós estructurarem l’article en els acords arribats al pacte de govern entre el PSOE i UP.
Protecció al 100% de les famílies vulnerables en situació de pobresa energètica.
El govern es va comprometre a protegir el 100% de les famílies en situació de precarietat energètica, evitant el tall de subministrament bàsics d’aigua, electricitat i gas a les primeres residències quan l’impagament sigui degut a motius aliens a la seva voluntat. La voluntat d’aquest acord és aconseguir un marc regulador similar al que aporta a Catalunya la Llei 24/2015, que cal recordar que va ser aprovada per unanimitat al Parlament de Catalunya i que va ser presentada a través d’una Iniciativa Legislativa Popular impulsada per organitzacions de la societat civil organitzada. Aquesta llei està basada en el principi de precaució, és a dir, evitar els talls que es realitzen sense verificar la condició de vulnerabilitat de la persona o la unitat familiar, de tal manera que la companyia ha de sol·licitar informació prèviament als serveis socials municipals i així evitar el tall de subministrament a persones o unitats familiars catalogades com a vulnerables.
Val a dir que encara que aquesta llei és de les més garantistes de la Unió Europea, no exonera del deute que s’acumula amb l’impagament de les factures a les famílies i fa necessària l’aplicació d’altres mecanismes, com és el cas del conveni firmat entre l’administració catalana i Endesa el març de l’any passat. Tot i que aquest conveni permet alliberar-se del deute a moltes famílies i és fruit de la lluita ciutadana, no ha arribat a assolir completament les demandes de la ciutadania, segons afirma l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE).
Aquest tipus de polítiques requereixen valentia política i, tot i que podria semblar que el Parlament i la Generalitat de Catalunya n’han tingut, cal destacar la pressió de la ciutadania en aconseguir aquests objectius, sobretot entitats que lluiten per un habitatge digne i per garantir l’accés als serveis bàsics.
Dit tot això, tot i l’aparent bona voluntat del Govern de l’Estat, les seves polítiques fins al moment en matèria de garantia dels subministraments a persones vulnerables s’ha limitat en fer-ho durant l’Estat d’alarma en un primer moment, i s’ha prolongat posteriorment fins al 28 de febrer de 2022, a través del Reial decret-Llei 37/2020 i el Reial decret-Llei 21/2021, que prohibeixen el tall de subministrament únicament, a aquelles persones beneficiàries del bo social, mecanisme totalment insuficient i del qual en parlem més endavant.
Posada en marxa d’un Pla Estatal per a la Rehabilitació d’habitatges
Un dels factors generadors de precarietat energètica és el mal estat dels habitatges, mal aïllament, mal tancament de portes i finestres, etc., la qual cosa genera una gestió ineficient de l’energia en les llars i, per tant, un sobrecost en l’energia. Aquest és un problema de dimensions colossals en altres parts d’Europa, però també té afectacions importants en l’àmbit rural i en barris i ciutats de classe treballadora a Espanya.
El Pla Estatal per la Rehabilitació d’habitatges preveu una inversió de 6.820 milions d’€. Aquesta mesura ha sigut rebuda amb optimisme pel sector, com per exemple el Green Building Council España, els quals asseguren que aquesta mesura podria modernitzar energèticament fins a 10 milions d’habitatges construïts abans del 2001.
Tot i això, aquesta mesura presenta un seguit de problemes. Primerament, es tracta d’una forta inversió pública que va directament a mans privades; és a dir, fa que els propietaris estalviïn una part molt rellevant del cost de renovar els habitatges, passant el problema i la responsabilitat de l’àmbit privat al públic.
Això és, res no impedirà que es revenguin o es lloguin els habitatges modernitzats amb diners públic, a un preu més alt.
A més la llei contempla que les subvencions es distribueixin equitativament entre barris, però no en funció de si són grans o petits tenidors.
És a dir, és una bona mesura per petits tenidors de renda baixa o per parcs d’habitatge públic, però res impedirà que els grans tenidors renovin el seu parc d’habitatge i se n’enriqueixin, quan la responsabilitat de modernitzar el seu parc d’habitatge hauria de ser exclusivament seva i no pas de tot el col·lectiu. En resum, que tota la intervenció es fa sota el prisma de garantir el dret a la propietat privada de l’habitatge, no en el dret a un habitatge digne, sigui de propietat privada o no.
Un darrer problema és que en els càlculs només es compta l’estalvi i el benefici energètic que es generarà després de la intervenció. Per altra banda, no es conta el conjunt de la petjada ecològica que suposaran totes aquestes obres de reforma, que és el varem que realment caldria tenir en compte si en volem fer un anàlisi rigorós de la idoneïtat de la mesura.
Aprovació de la Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica
Aquesta llei era un aspecte fonamental per tal d’assolir el 100% de generació d’electricitat renovable pel 2050. I aquesta ha sigut aprovada el 21 de maig d’enguany.
Segons la Xarxa per la Justícia Climàtica, entitat que agrupa a desenes d’entitats ecologistes de Catalunya, aquesta es tracta d’una oportunitat perduda i d’una llei completament insuficient.
Mentre tota la comunitat científica apunta que per tal de poder complir els Acords de París i evitar que les temperatures pugin per sobre dels 1,5 °C, caldria reduir les emissions fins a un 55% pel 2030, aquesta llei només contempla reduir-les fins a un 23% per aquestes dates.
Aquesta llei tampoc contempla deixar de subvencionar els combustibles fòssils, entrant en flagrant contradicció amb el que la llei suposadament persegueix que és precisament la transició energètica d’una mix energètic basat en el fòssil a un basat en les renovables.
A més la llei, peca de tecnooptimisme, o en altres paraules, posa tota l’esperança de la transició ecològica en una futura hipotètica millora tecnològica, sense tenir en compte el necessari decreixement per a poder assolir les fites de descarbonitzar l’economia i fer una transició energètica que tingui l’electricitat com energia principal
Aprovació del Pla Nacional Integrat d’energia i clima, reforma del mercat elèctric i baixada de la factura
No se li escapa a ningú, quan podem afirmar que aquesta mesura és la que ha quedat més coixa amb diferència de la política energètica del govern.
No només no s’ha abaixat el preu de la factura, sinó que ha pujat exponencialment, augmentant fins a 7 vegades més que el salari interprofessional, es baten rècords diaris, i s’espera que aquest desembre torni a ser el més car de la història.
Que els preus siguin tan desorbitats ho vam explicar en un anterior article del Realitat, i en resum els factors que explicàvem per l’encariment de la factura eren:
- Preu del gas
- Els costos regulats en la nostra factura, que són fins a un 47%
- Un model de mercat elèctric majorista
- L’actuació d’algunes empreses com Iberdrola, que inflaven artificialment els preus a través del buidatge d’embassaments
- L’estructura de la propietat del sistema elèctric
El govern ha pres algunes mesures per tal de pal·liar els efectes; l’ampliació del bo social que expliquem en aquest mateix article n’és una primera.
La segona, són mesures fiscals per tal de reduir l’IVA en la factura. És a dir, no es toquen el grans privilegis ni els beneficis de les grans empreses, però amb aquesta mesura es redueix poc la factura i, a més, fa que l’estat recapti menys impostos. És a dir, menys diners per sanitat, educació, etc
La tercera és una modificació del sistema del mercat elèctric majorista. D’una banda, les empreses amb els denominats “beneficis caiguts del cel” hauran de contribuir a retornar una part d’aquests beneficis mentre duri la situació d’excepcionalitat fins a març de 2022. D’altra banda, també es modifica el sistema de subhastes que en teoria, amb el nou mètode, hauria de fixar un nou preu generalment més a la baixa.
Cal veure, doncs, com funcionarà aquest nou sistema de subhastes i si tindrà un impacte real sobre la factura de llars i empreses, perquè en cap cas no es toca el sistema majorista, que és precisament un dels principals factors que fa que la factura s’encareixi tant.
La quarta és que es modificarà la Llei d’Aigües perquè es fixi un règim mínim i màxim dels cabals mensuals que puguin turbinar les companyies hidroelèctriques. Aquesta és una bona notícia, la qual hauria d’impedir que es tornin a produir episodis com els d’aquest estiu, on es van buidar embassaments per tal d’incrementar artificialment el preu de l’electricitat.
Finalment, no es toca en absolut la qüestió de la propietat i la gestió pública de l’energia, qüestió que el PSOE s’hi nega en rodó. D’altra banda, també obvi pels estrets vincles d’aquest partit amb les empreses de l’oligopoli energètic, amb els seus consells d’administració farcits d’expolítics d’aquest partit, del PP i de l’extinta CiU.
La gestió pública del conjunt del sistema elèctric tindria un profund impacte sobre la població: es podria tenir una gestió més transparent i orientada al ciutadans, i no als accionistes com fins ara. Es podria garantir que l’energia és un dret. I finalment es podrien reinvertir socialment els beneficis produïts per l’activitat.
Regulació i foment de l’autoconsum
L’autoconsum, entès aquest com la generació d’electricitat per fer-ne un ús propi, com per exemple la instal·lació de plaques solars en la teulada de casa, fins ara es trobava en un situació d’irregularitat.
Tal com funcionava, si es generaven excedents de producció i es volien vendre a la xarxa de distribució general, aquesta passava a ser immediatament propietat de l’empresa distribuïdora.
Aquesta mesura es troba actualment en tramitació, ja que està inclosa en l’Estratègia Nacional d’Autoconsum, i ha sigut ben rebuda pels sectors que aposten per les energies renovables, sobretot per les empreses que es dediquen a la instal·lació de plaques solars.
També es considera que fomentar l’autoconsum és un pilar fonamental per a poder desenvolupar les comunitats energètiques locals, i aquestes a la vegada juguen un paper clau perquè es produeixi la transició energètica.
Ara bé, situar l’autoconsum com un pilar bàsic per a la transició energètica sense qüestionar el context en què es troba és problemàtic. Veiem per què:
Primerament, no existeix un pla d’instal·lació de plaques o petits molins de vent de manera pública. Aquestes instal·lacions d’autoconsum han de venir de la iniciativa privada en tot moment, fet que fa que en l’àmbit de llars només un ínfim percentatge d’aquestes apostin per l’autoconsum.
Fer-se una instal·lació d’aquest tipus té moltes implicacions: queden a efectes pràctics fora totes les persones que viuen de lloguer i, en el cas dels edificis en les urbs, implica que tots els membres d’aquest es posin d’acord per crear una comunitat energètica local.
A més, la instal·lació inicial d’aquestes plaques té un cost relativament elevat i es triga temps a recuperar la inversió. Què vol dir això? Que a efectes pràctics, el perfil de les llars que aposten per l’autoconsum són pertanyents a les classes mitjanes i altes, ja que no només és necessari tenir un cert capital econòmic per fer aquestes inversions, sinó sobretot un capital cultural i social per fer-ho.
Segon, aquesta llei segueix sense apuntar al moll de l’os del sistema elèctric. En cas que finalment es pugui vendre l’excedent elèctric d’aquests petits productors, les empreses distribuïdores, les quals són de l’oligopoli energètic, faran d’intermediàries entre aquests i els consumidors finals, seguint tenint la clau de pas del sistema i el control sobre aquest.
Potser l’autoconsum és un bon pas endavant en la transició energètica, però mentre no s’enfronti el tema de la propietat i la gestió de les xarxes de distribució, seguirem mantenint el mateix problema.
De fet, algunes organitzacions van més enllà, tals com Trade Unions for Energy Democracy, que asseguren que la forta aposta per l’autoconsum a escala europea, i la creença que tota la transició energètica passa per aquí, poden desviar el debat principal, que no és altre que el debat sobre la propietat i la gestió de l’energia i la concepció d’aquesta com a dret fonamental.
Bo social
Respecte del bo social elèctric, el pacte de govern prometia una reforma profunda d’aquest, a la vegada que se’n crearia un de general que també inclogués el gas. Cal mencionar que el bo social actual és una mesura totalment ineficient per protegir a les persones vulnerables i per reduir les càrregues de despeses destinades al pagament de subministraments d’aquestes famílies. Principalment, perquè els barems de renda que permeten accedir al bo social són molt restrictius i deixen a moltes persones vulnerables fora (per exemple, es poden comparar amb els índex que fixa la Llei 24/2015 per accedir als informes de risc d’exclusió residencial). A més, els descompte són molt poc significatius: 25% o 40%, tot contemplant topalls de consum als quals s’apliquen el descompte, deixant la resta de kWh a preu de mercat.
Dit això, el govern no ha reformat profundament aquest mecanisme, així que segueix sent un mecanisme ineficient, però n’ha fet algunes reformes superficials. El primer que va fer durant la pandèmia és que més persones hi poguessin accedir interpretant que la seva situació, principalment laboral, havia canviat, amb menys hores de treball i menys ingressos, adaptant-se a algunes de les mesures que havia pres el govern, com és el cas dels Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO). D’aquesta manera hi van poder accedir famílies que en la seva llar hi hagués almenys una persona en situació d’atur, inclòs l’ERTO o autònoms i autònomes que haguessin vist reduïts els seus ingressos per motius de cures.
Recentment, ha augmentat el tant per cent de descompte per a les persones beneficiàries del 25% al 60%, i de les que tenien un 40%, s’ha incrementat fins al 70%. Aquesta mesura es mantindrà fins al 31 de març de 2022.
Amb aquestes mesures, el bo social segueix sent ineficient, i més quan els preus de l’electricitat han augmentat en gran quantitat, ja que encara que els tants per cent de descompte augmenten, si la gent es passa del consum límit, la resta es paga a preu de mercat i, per tant, molt elevat.
El Tractat de la Carta de l’Energia
Finalment, un altre aspecte fonamental a l’hora d’analitzar la política energètica del govern, és del poc que s’està parlant d’aquest tractat. Aquest es tracta d’un tractat que protegeix les inversions de fons internacionals, i en la qual Espanya està adherida.
Pel fet d’estar en aquest tractat, Espanya ja ha hagut de pagar multes milionàries, en aquest cas per les seves accions en contra les renovables. Però és que accions com les de nacionalitzar l’energia seran virtualment impossibles mentre seguim en aquest tractat. Per més inri, pel fet d’estar en aquest tractat, fins i tot es podrien condemnar a Espanya a multes milionàries per l’”escut social” en temes energètics durant els mesos de confinament.
Ja són diversos els moviments socials que estan batallant perquè Espanya se surti del TCE, i ajuntaments com el de Cadis han fet també la petició formal perquè es produeixi aquesta sortida.
Conclusions
A tall de conclusions, podem afirmar que les polítiques del govern en matèria energètica són relativament positives. És a dir, no ens trobem en una situació d’atac contra els drets de la gent treballadora, sinó en una situació d’avenç.
Ara bé, es tracta en tot moment d’avenços que podrien ser molt més valents, fins i tot en el marc de la socialdemocràcia, i que en molts casos es queda en petits pedaços, precisament perquè no es vol tocar ni un mil·límetre dels privilegis de les classes dominants espanyoles i de l’oligopoli energètic.
