A Almudena Grandes, per la seva valuosíssima militància literària i d’investigació per desenterrar i difondre la memòria de la lluita republicana i comunista. Homes i dones que lluitaren en la guerra per defensar la República, contra la dictadura feixista de Franco i contra l’avenç del feixisme a Europa. Sempre per la llibertat, la fraternitat, la igualtat i per la democràcia republicana.
L’Arxiu Josep Serradell – Roman volem retre homenatge a aquelles i aquells lluitadors, les vides i epopeies dels quals omplen les pàgines dels llibres de l’Almudena Grandes, i també als qui treballen per desenterrar i documentar les històries que formen La Història, la nostra, la que ens han ocultat i manipulat.
El 5 de novembre d’enguany, es va inaugurar un nou tram de la ruta del Maquis, la de Camprodon – La Vall de Bianya. Entitats de militants per la recuperació de la Memòria Democràtica Antifeixista i Republicana com l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya [1], organitzen des de fa anys actes per treure a la llum aquestes històries ocultades i silenciades de lluita heroica imprescindible per entendre el passat més recent de la nostra classe. El 5 de novembre, en un acte institucional, es va inaugurar el plafó memòria de la ruta dels maquis que senyalitza el tram entre Camprodon i la Vall de Bianya.
Posteriorment, l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya i l’Associació Catalana d’Ex-Presos Polítics van organitzar un l’acte, i van convidar a en Juan Medina, qui va fer un homenatge a la figura històrica de Francisco Pradal González, Paco Pradal, un de tants militants comunistes amb els i les qui tenim un deute històric impagable. Paco Pradal va ser uns dels atletes que van participar en l’Olimpíada Popular de Barcelona el 1936, va lluitar en la guerra per la defensa de la República, va lluitar a la Resistència contra el nazisme a França i va continuar lluitant en la clandestinitat contra la dictadura feixista a Espanya, per recuperar la legalitat republicana. La policia franquista el va detenir i va ser condemnat a cadena perpètua i empresonat .
En Juan Medina, nascut a Melilla com en Francisco Pradal, va fer una intervenció per recordar en Pradal, a qui va conèixer en la seva infantesa a Melilla, perquè Pradal era amic dels seus pares. A continuació transcrivim part de les paraules d’en Juan Medina sobre Paco Pradal.
Intervenció de Juan Medina sobre Paco Pradal
En la dècada dels seixanta jo era un nen en un país de silencis i en una ciutat que presumia de ser cap i casal del feixisme colpista. En aquelles circumstàncies, vaig conèixer en Francisco Pradal González.
Recordo a un home robust, de calba prominent i d’aspecte bonàs. Era corpulent i tenia un somriure tímid. Tots els diumenges a la tarda, apareixia a l’hora del cafè a petar la xerrada amb els meus pares. De vegades també em portava al futbol, a veure jugar al Melilla C.F.
Poca gent podia sospitar que aquell bon home, parc en les paraules, havia passat pel Quinto Regimiento durant la guerra, per la resistència a la França ocupada i per la lluita guerrillera a l’interior del país, convertint-se en el millor guia de passos del Partit Comunista d’Espanya (PCE) , responsable dels desplaçaments entre Toulouse i Madrid.
Pradal operava en aquesta ruta que avui inaugurem. De Perpinyà a Camprodon, travessant el riu Bianya, la comarca de la Garrotxa fins a agafar el tren a Manlleu amb destí a Barcelona, i en altres ocasions fins a Madrid. L’objectiu i missió d’aquests viatges era portar motxilles plenes de propaganda, passar militats clandestins que havien d’entrar o sortir d’Espanya, portar armes, documents o companys del Maquis ferits.
Segons testimonis de l’arxiu històric del PCE, i sobretot dels llibres sobre la guerrilla escrits per José Gros, condecorat com a guerriller i medalla del valor per la defensa de Moscou, a on podem conèixer més les vivències del seu camarada Paco Pradal, a qui considerava el seu mestre.
Diu José Gros :
Pradal Como guía de montaña sabía un rato y, además de guía era enlace del Partido con el interior. Él tenía contacto con la organización del PSUC. Antes de salir ya conocía yo, por haberme informado en el Partido, las cualidades y defectos de Pradal. Él era un veterano con gran experiencia. Pasaba a gente por los Pirineos desde 1943 en plena ocupación alemana de Francia. Cargaba con el peso que hiciese falta aunque no hubiese comida y después, cuando la había, se daba un atracón.
Però, tornem a Melilla, on un jove Pradal practica l’esport i participa a la comissió d’unitat que fundarà la Joventut Socialista Unificada (JSU), el 1936, essent nomenat el seu vicepresident. També col·labora amb el Socorro Rojo Internacional (SRI). El 3 de juliol de 1936 surt de la ciutat per participar en l’Olimpíada Popular de Barcelona. Paco Pradal viatja amb la delegació del Club Deportivo Espanya.
El fet que el cop d’Estat l’agafés a Catalunya, el posa fora de perill de la repressió dels primers dies, que va deixar a Melilla més de 300 persones assassinades, i prop de 2.000 represaliades al camp de concentració de Zeluan (primer camp de concentració del franquisme situat al Protectorat Espanyol en el Marroc). Des de Barcelona torna en vaixell a Màlaga i s’apunta a les milícies. Posteriorment, ingressa a la brigada mixta del Quinto Regimiento, participant en la batalla de Brunete.El 1939, està ferit a Barcelona i travessa la frontera, com a centenars de refugiats, passa pels camps de concentració de la costa francesa. En 1940 s’instal·larà en Tolouse i comença la seva lluita a la resistència, primer contra l’ocupació nazi i després travessant els Pirineus. En una d’aquelles operacions, és detingut a Madrid en 1946, amb documentació falsa a nom de Rafael Avila Bulpe, un agent comercial de 35 anys cabell castany fosc, natural de Melilla i resident en una pensió del carrer Atocha.
El Consell de guerra per activitats comunistes té lloc en Ocaña, l’11 de març de 1949. És condemnat a 25 anys de presó. Li és commutada la pena i en 1952 surt en llibertat provisional del penal del Dueso.
Pradal s’instal·la en la part antiga de Melilla, a on viu amb la seva germana, i treballa de pintor. Amb altres veterans comunistes forma el nucli clandestí del PCE en Melilla. Poc després de jubilar-se, el setembre de 1977, va morir. El seu enterrament va ser un homenatge públic dels seus amics i camarades. El seu record està recollit en dos llibres de comunistes melillenses: “La memòria derrotada” de Lorenzo Lechuga” i “Memorias de mi juventud perdida” de Juan Medina Sánchez.
Honor i glòria als guerrillers espanyols.
Veritat, justícia i reparació
La memòria de la Garrotxa
A les terres de la Garrotxa hi ha un grup de companyes i companys que s’han conjurat per recuperar la memòria oculta, enterrada i amagada de les dones i homes que van mantenir la resistència activa contra la dictadura franquista. L’anomenada guerrilla dels Maquis. Des de fa uns anys, a la Garrotxa es van organitzar en l’anomenada Comissió Cisquet per recuperar la memòria d’un lluitador del maquis: Francesc Serrat i Pujolar, en “Cisquet”, un maquí olotí que morí molt jove, amb 24 anys, afusellat al Camp de la Bota. Era el 2017, i des de llavors no han parat. El 2019 constitueixen l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya, que continua treballant per desenterrar rutes, materials, històries de persones i fets històrics d’aquest, nostre, gloriós Maquis.
En un proper article, parlarem del llibre “Memorias de mi juventud perdida” de Juan Medina Sánchez, de Melilla com Paco Pradal, amb qui prenia el cafè cada dia a les tardes.
Notes
[1] https://maquis.cat/
