El pròxim 13 de gener farà dos anys de la conformació del segon govern de Pedro Sánchez després de l’acord amb Unidas Podemos. S’arriba, doncs, a l’equador de la legislatura, sempre que el primer govern de coalició que ha tingut Espanya des de la segona República aconsegueixi esgotar-la. Un bon moment per fer balanç del compliment de l’acord de govern.
Diferents companyes fan una anàlisi en profunditat d’elements centrals com l’àmbit laboral, el de l’energia i l’electricitat, el feminisme, la qualitat democràtica o les universitats; tots ells imprescindibles i de gran utilitat per poder fer una valoració acurada. Creiem que és útil i necessari, també, valorar-lo amb mirada llarga, des de les expectatives que va generar en el seu naixement fins al llegat que ens va deixant.
Recordem que Unidas Podemos arribava a la repetició electoral de novembre de 2019 en el seu moment més dèbil, ja amb nombroses evidències que el cicle del 15m es tancava, amb divisions internes i les forces exhaurides. La repetició electoral era un moviment arriscat, dels que tant agradaven a Pablo Iglesias, per esgotar les opcions de forçar al PSOE a incorporar UP al govern amb uns quants ministeris. Lluny quedava el “sorpasso”, el “no nos representan”, i la impugnació del bipartidisme des d’un projecte de ruptura amb el règim del ‘78.
En un moment molt complicat, UP va optar pel possibilisme; amortitzar el capital polític acumulat al llarg del cicle per aconseguir parcel·les de poder, o de gestió, al govern de l’estat. Acceptar les normes de joc del règim a canvi de poder introduir reformes, intentar revertir la sensació de derrota en el tancament de cicle i, per què no dir-ho, mantenir l’estructura generada quan es tenien 70 diputats. Es podria haver explicat així; sense dubte hauria estat decebedor per la base social d’UP, però hauria permès entendre millor el que ha passat després, i gestionar les expectatives.
En canvi, es va generar una enorme expectació, parlant fins i tot del “gobierno más progresista de la historia”, presentant un acord de govern amb grans titulars que després no s’han concretat. La llei mordassa només ha rebut alguns retocs; la llei de memòria és profundament decebedora; i aquesta setmana mateix hem vist com UP retirava la signatura a la proposta de llei d’habitatge, en un gest que tan sols es pot interpretar com a subordinació al PSOE. I és que la dinàmica de la legislatura ha anat canviant cap a aquesta subalternitat.
Els primers compassos de la legislatura van estar marcats per la confrontació, per una pugna entre els socis per la lectura que es feia de l’acord de govern. Algunes veus d’UP explicaven que l’acord no era més que mantenir la pugna amb el PSOE per altres camins, que la disputa pel lideratge de l’esquerra seguia oberta, que del que es tractava era d’explicitar els incompliments del PSOE per acabar trencant el govern i anar a unes noves eleccions des d’una posició de força. Però la disputa ha anat caient sempre del mateix costat, i les contínues renúncies s’han anat justificant amb la necessitat de preservar el govern davant l’amenaça de l’extrema dreta. De la mateixa manera, s’ha passat de proposar un procés constituent a assumir la protecció de Juan Carlos de Borbón i a defensar la constitució espanyola com a garant democràtica davant els riscos d’involució si arriba un govern de PP i VOX. De voler assaltar els cels, a autoubicar-se com a esquerra a l’esquerra del PSOE.
I és obvi que la presència d’UP al govern de l’Estat ha estirat les polítiques del PSOE cap a l’esquerra, o com a mínim ha moderat les polítiques neoliberals del PSOE. De la mateixa manera, una gestió de la pandèmia feta per un govern de PSOE amb Ciudadanos, per exemple, hauria estat sens dubte més lesiva pels interessos de la classe treballadora. I crec que hauria estat molt millor plantejar les coses així des de bon principi. Millor per a UP, però sobretot per al conjunt de l’esquerra de l’Estat, especialment per aquella que se situa en el camp de la transformació i la superació del règim del ‘78.
No es tracta només de la frustració, la decepció o desafecció que generen en una part important de la base social que es va sentir interpel·lada per l’espai del canvi el 2015. Hi ha quelcom que, al nostre entendre, és pitjor: el corporativisme i la manca d’autocrítica de les direccions polítiques de les diferents organitzacions que componen UP, que ha acabat traslladant-se també a la militància. Les dinàmiques pròpies del darrer cicle han afeblit molt les estructures organitzatives, i la manca d’autocrítica, l’adhesió acrítica al relat d’unes direccions cada cop més desplaçades cap a la institució, agreugen la situació.
Ens trobem en un moment de gran complexitat, en el que el debat honest i l’autocrítica dels molts errors comesos per part de tothom al llarg d’aquest cicle polític que acaba són imprescindibles per poder avançar, per aixecar un nou cicle de mobilitzacions, per obrir un nou cicle que situï de nou un horitzó de transformació social i de ruptura democràtica. I aquí tenim ja una greu discrepància si es considera que l’acord de govern de desembre de 2019 iniciava un nou cicle polític a Espanya que marcaria un abans i un després en la lluita per l’emancipació social.
Sense una anàlisi mínimament compartida de la realitat, del moment en el qual ens trobem i de quin és l’horitzó, serà molt difícil que es pugui recompondre l’anomenat espai del canvi.
