Ara que Xile ha frenat al nou Pinochetisme és bon moment per recordar quan un futbolista va plantar cara a uns dels pitjors dictadors que ha vist Sud-amèrica i va ajudar a fer-lo caure. Carlos Caszely podria passar a la història per ser un dels millors futbolistes xilens, probablement fins i tot podria passar a la història per ser el millor de tots. Però Caszely és recordat per ser un dels futbolistes més compromesos, i no només de Xile, i és que Carlos Caszely ha estat un dels futbolistes més compromesos del futbol mundial.
Es va formar a les categories inferiors de Colo-Colo, el club més popular de Xile, i amb ells va aconseguir 5 Lligues, 3 Copes i un sots campionat de la Copa Libertadores. Va passar també per la Lliga Espanyola, jugant al Llevant i a l’Espanyol. Va jugar 49 partits amb la selecció xilena, marcant 29 gols i arribant a ser el seu capità. Curiosament, durant la seva estada a l’Espanyol va arribar a jugar amb la selecció catalana, l’any 1976, en un partit contra una Selecció de la URSS. En aquest partit, que va acabar 1-1, va formar una dupla de luxe en l’atac català, jugant al costat de Johan Cruyff.
Però el més interessant d’ell és la seva implicació política. Ja a principis dels 70 va mostrar una adhesió i una significació política fora del comú en el món del futbol. Entre el 1970 i el 1973 va recolzar públicament al govern d’Unidad Popular, una coalició política d’esquerres liderada per Salvador Allende. A més, a les eleccions de 1973 va arribar a ajudar a la campanya de diversos parlamentaris del Partit Comunista. Per desgràcia, el setembre de 1973 el govern democràtic de Salvador Allende va ser derrocat per un cop militar dirigit pel general Augusto Pinochet.
S’iniciava una de les dictadures més sanguinàries d’Amèrica del Sud i una de les etapes més fosques i tràgiques de la història de Xile, una dictadura amb més de 40.000 víctimes reconegudes. Caszely va ser assenyalat des del primer dia pel nou règim, fins i tot el seu posicionament polític va complicar el seu fitxatge per clubs estrangers. Les pressions contra ell començaven a aparèixer dins de la Federació xilena, i va perdre la capitania de la selecció.
L’any 1974 es va produir un dels fets que més ha marcat la llegenda de Caszely. Era any de mundial, el que es va jugar a Alemanya, i just abans de marxar cap a Europa, el govern de la Junta Militar, liderat per Augusto Pinochet, volia acomiadar-se d’ells i desitjar-los sort. El dictador va anar saludant als jugadors un a un, fins que va arribar a Caszely, però ell el va ignorar i Pinochet va continuar saludant a la resta de jugadors. Diu la llegenda que la mà de Pinochet va quedar estesa a l’aire mentre Caszely tancava els ulls. El desaire de Caszely va passar a la història com un acte de valentia impropi d’un futbolista, un simple futbolista que era capaç de jugar-se el seu brillant futur per mostrar la seva posició contrària a una dictadura militar.
Després d’aquell mundial Caszely va ser culpat del mal resultat de Xile, i apartat de la selecció per pressions externes, el millor jugador xilè del moment va estar 5 anys sense jugar amb la selecció nacional.
Després de marxar a la lliga espanyola i tornar a Colo-Colo en l’etapa final de la seva carrera, novament es va trobar amb Pinochet en un acte del dictador amb esportistes. Caszely es va presentar amb una corbata vermella, fet que Pinochet no va passar per alt. El dictador se li va acostar, li va preguntar pel color de la corbata i li va dir que ell mateix li tallaria totes les seves corbates vermelles. Caszely li va contestar que li podia tallar totes les corbates, però que el vermell sempre el portaria al cor.
La lluita de Caszely contra la dictadura va durar fins a l’últim moment. El 1988 la dictadura, assetjada des de l’exterior, es va veure forçada a realitzar un plebiscit per decidir si Pinochet continuava al govern o es convocaven eleccions. Caszely va fer campanya activament a favor de la no continuïtat del dictador. Un dels moments més impactats de la campanya del No va ser quan Caszely va aparèixer amb la seva mare a televisió i ella va denunciar davant tot el país les tortures físiques que havia patit a mans de la policia del govern de Pinochet. Caszely va explicar com aquests fets van marcar a la família, i com sentia que la seva mare havia patit la detenció i les tortures pel simple fet de ser la seva mare. Pinochet no va guanyar el plebiscit, la dictadura va finalitzar i Carlos Caszely es podia sentir orgullós d’haver participat en aquesta lluita des del primer moment.
