14 dies són suficients perquè el 2022 ens demostri que no quedarà enrere respecte de tot el que ens han anat portant els anys anteriors. Moviments en l’àmbit institucional i polític, però també en el laboral i sindical o en l’internacional, ens fan pensar que tindrem un any carregat de novetats i molta, molta lluita.
Acabàvem l’any a La Realitat amb un monogràfic sobre les accions (i inaccions) del govern de l’Estat espanyol en el seu equador de legislatura. Dos anys del primer govern de coalició han donat per molt (i per massa poc), tal com analitzàvem fa només unes setmanes, i el mateix Gobierno n’és conscient. Per això, just abans de les vacances de Nadal, es va anunciar un esprint legislatiu que tindrà dues clares protagonistes, tot i que n’hi haurà moltes més: la reforma laboral, presentada el mateix 23 de desembre, i la reforma de la llei de seguretat ciutadana, coneguda popularment com a Llei Mordassa i ja en procés de ponència al Congreso de los Diputados.
S’avança en proporció a la lluita
Des de fa dècades la classe treballadora a Espanya perdia un llençol en cada bugada, o el que és el mateix, un bon grapat de drets en cada reforma laboral. Aquest és un procés que ve de lluny, però les forces progressistes d’arreu de l’Estat es presentaven en el darrer cicle polític amb el compromís electoral de derogar (de forma completa) la reforma laboral de Rajoy. Malgrat comptar amb la majoria política per fer-ho, aquest objectiu s’ha complert només de forma parcial. A hores d’ara, el Gobierno ha tirat endavant una reforma laboral en el marc del diàleg social que recupera drets per a les treballadores i els treballadors i situa els sindicats en una millor posició de força; això és una notícia positiva, ja que després de molt temps es fan passes endavant i no endarrere, tot avançant en l’eliminació del frau en la temporalitat, limitant la subcontractació o donant més pes a la negociació col·lectiva. Per contra, no es pot obviar que la reforma no aconsegueix aspectes essencials com l’increment dels dies d’indemnització i que això és un problema important.
En un moment caracteritzat per gairebé dos anys de pandèmia i per la desmobilització, en el qual els sindicats no negocien des d’una dinàmica d’ofensiva, és difícil arrancar a un resultat millor. L’acord sobre la reforma laboral es dona en aquest precís moment i això es fa evident en tot allò que ha quedat al calaix, en tots aquells aspectes que impedeixen parlar de la derogació de la reforma de Rajoy. En el marc de la lògica de govern es fa molt difícil, per no dir impossible, anar més enllà del que ha assolit el Ministeri de Treball, més encara quan es cau en un discurs triomfalista.
Per continuar avançant, cal més i millor capacitat organitzativa de la classe treballadora, enfortir les files del sindicalisme i situar les lluites a l’ofensiva, en el terreny de la conquesta de drets, per repensar de cap a peus el model laboral. És imprescindible seguir reforçant la lluita en els centres de treball, per aconseguir que els conflictes existents (com la vaga a FCC a Salt, a SCRL Consenur a Sant Quirze, a Avidel a Lleida, a Hapag-Lloyd AG o al Barcelona Bus Turístic, així com les mobilitzacions a Mahle, Correus o a Petcare, entre d’altres) es repliquin i passin a qüestionar el model laboral i econòmic en el seu conjunt.
L’altra gran reforma a adoptar, com no podia ser d’altra manera, és la de la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda popularment com a Llei Mordassa. Tot i que el govern progressista va molt tard, està havent d’esquivar les crítiques i l’oposició de l’extrema dreta i la dreta més extrema que, posant-se al costat de sindicats policials com Jusapol, difonen mentides contra la norma com el fet que desprotegeix els policies. Si bé és cert que la llei encara ha de ser polida a les Corts, i no és prou ambiciosa, suposarà una passa endavant en el dret legítim a la protesta, entre d’altres, sempre que abordi temàtiques que ha procurat deixar de banda, com la de les migrants en situació irregular.
Noves variants pels problemes de sempre
Però qui continua protagonitzant minuts televisius i les nostres vides en general no és altre que la pandèmia de la COVID-19. Amb l’arribada de la variant Òmicron, amb molta més capacitat de contagi, però amb menys risc per la salut, van tornar també les mesures més restrictives pels drets fonamentals, com són el toc de queda, la limitació d’aforaments o el tancament de l’oci nocturn. I mentre els antivacunes continuen marcant el debat sobre la restricció de drets i l’autoritarisme dels governs que apliquen aquestes mesures, el que de veritat hauria de ser el centre queda desdibuixat: de nou, els governs han tingut massa por (o massa incapacitat) per aplicar mesures estructurals, que veritablement vagin a l’arrel, i s’han quedat en les mesures estètiques, més retòriques, però amb infinit menys impacte.
En lloc de reforçar l’atenció primària, molt tensada de nou per l’allau de contagis, o de regular els preus d’uns productes tan bàsics en aquests moments com són els tests d’antígens, s’ha optat per amagar-se darrere de mesures tan inútils i insuficients com l’obligatorietat de portar mascareta a l’aire lliure en tot moment. Tot això no ha fet més que seguir donant ales als antivacunes, gràcies als quals, especialment a l’Europa Central, la pandèmia ha pogut continuar expandint-se i omplint llits a les UCI: tal com afirmen els experts, el 53% de les persones que actualment ocupen les UCI són persones no vacunades, i el fet de no comptar amb les vacunes fa augmentar el risc de contagi 9 vegades. L’únic que els queda als antivacunes, doncs, és seguir enaltint a personatges com Novak Djokovic, el tenista serbi número 1 del món, que es troba ara mateix en plena batalla legal contra Austràlia per no poder entrar al país per no estar vacunat: tot un revés pels seus interessos.
Mentrestant, ben a prop nostre, encara hi ha persones que viuen en situació de barraquisme, però la mirada pública sembla no posar-se mai sobre aquests temes, que ens toquen tan de prop. Ens ho ha recordat, malauradament, la mort de dues persones a Montcada i Reixac aquesta mateixa setmana. Vivien a una zona de barraques al costat del Riu Besòs i han mort per la mala combustió del seu sistema d’escalfament casolà, muntat per protegir-se de l’hivern. Si alguna cosa ens ha ensenyat la pandèmia i els seus confinaments, és que ara més que mai hem de continuar lluitant perquè tothom tingui un habitatge i a unes condicions de vida dignes, amb un accés assequible a la llum, l’aigua i la resta de drets bàsics que mereix tot ésser humà.
Retrocés general dels interessos dels EUA
Ens trobem en un context generalitzat de paulatina pèrdua de pes geopolític per part dels EUA al món. Concretament a Amèrica Llatina, cada cop hi ha més governs progressistes del Fòrum de Sao Paulo i existeixen possibilitats reals que aquest canvi s’estengui a Brasil i a Colòmbia. El canvi més recent s’ha produït de la mà de la victòria del Frente Amplio a Xile, que no només és important la victòria de Boric, amb un perfil que podríem definir de socialdemòcrata d’esquerres, sinó també l’entrada del Partit Comunista al govern, així com la confecció d’un executiu clarament escorat a l’esquerra que facilitarà el procés constituent a Xile, sorgit gràcies a les mobilitzacions socials massives del 2019.
A Uruguai també ens trobem en un gir cap a l’esquerra. No en el govern, sinó en el Frente Amplio, principal partit de l’oposició i partit governant al país entre 2005 i 2020, on el Partit Comunista de l’Uruguai n’ha guanyat les primàries. Aquesta victòria es deu que el Partit Comunista ha defensat la necessitat d’un Frente Amplio més orientat a les lluites del carrer i menys a la institució, i que precisament aquesta institucionalització ha sigut la causa de la derrota en les darreres eleccions. Postura que finalment ha esdevingut hegemònica en el si de la coalició i que ha permès la victòria comunista.
Un altre escenari on es produeix una pèrdua de poder dels EUA el trobem a l’Àsia Central, on la retirada de les tropes de l’Afganistan ve sumada a la retirada de les bases nord-americanes del Kirguizistan el 2014, o a l’Uzbekistan el 2005. En aquest context és pertinent analitzar la revolta al Kazakhstan. Les revoltes d’aquest país centreasiàtic, degudes a un augment de preus del gas liquat, han escalat ràpidament en una revolta violenta, que ha sigut utilitzada com a camp de batalla entre els diferents interessos de grups oligàrquics del país. En aquesta situació de caos, l’OTSC (integrada per països de l’ex-URSS) ha intervingut en el país a petició del president kazakh. Així ens trobem amb la situació que Rússia ha pogut aprofitar la situació per reforçar el seu pes a la regió, especialment si tenim en compte que el país centreasiàtic en els darrers anys, s’estava acostant tant a occident, com a Turquia o a la Xina. I és fàcil suposar que després d’aquesta intervenció tornarà a apropar-se a Rússia.
