Només un 36% dels usuaris adults d’internet a l’Estat espanyol confien en les notícies que hi llegeixen. Els mitjans espanyols apareixen en la banda baixa del rànquing de l’informe Digital News Report España 2021 [1] que encapçala Finlàndia, amb un 65% de confiança i que tanca els Estats Units amb un 29%. Segons dades de 2016 del mateix informe [2], Espanya és el quart país de 24 on l’audiència de notícies online més opina que els mitjans estan sotmesos a influències polítiques i governamentals indegudes, i el cinquè on més s’identifiquen influències econòmiques i comercials.
I la professió, què diu? Doncs la majoria de periodistes afirma que ha rebut pressions per modificar elements importants de les seves informacions. Segons es recull en l’Informe anual de la profesión periodística 2021 [3], que elabora l’Asociación de la Prensa de Madrid a partir de l’enquesta a 1.212 professionals del periodisme, un 48% de periodistes contractats i el 51% dels autònoms diu que els ha passat alguna vegada, un de cada cinc diverses vegades i el 15% dels contractats i el 9% d’autònoms ho han patit en múltiples ocasions. Un 65% dels enquestats consideren que ara tenen menys llibertat que en el passat per elaborar les seves informacions. Els percentatges, a més, van en augment, un any rere l’altre.
No he sabut trobar informes similars recents i prou representatius en l’àmbit català. M’he de remetre a l’Enquesta sobre l’estat d’ànim del Periodisme a Catalunya [4] que va publicar el 2015 el Col·legi de Periodistes de Catalunya. L’informe diu, entre altres coses, que més de la meitat dels periodistes se senten explotats i un 25% fracassats, que un 63,6% tan sols treballa de periodista i un 36,4% ho combina amb feines alienes a la professió, i que un 76,4% admet que no exerceixen el tipus de periodisme que els agrada. La nota mitjana que se li dona a la situació de la professió és d’un 3,99, i a la credibilitat dels mitjans, d’un 4,52%. Això els mateixos professionals que elaboren diàriament aquestes informacions!
Indústria de la comunicació, que no periodisme
Les dades no deixen de ser fredes i no són més que això, dades, un reflex d’una enquesta en un moment i unes circumstàncies determinades. Però sí que són un símptoma que permet fer un diagnòstic poc optimista respecte el periodisme als Països Catalans i l’Estat espanyol en general. Perquè de fa anys es parla de la crisi del periodisme, quan en realitat s’estan referint a la crisi de la indústria periodística, o de la indústria de la comunicació o de l’entreteniment. I és que al final el periodisme en els països d’economia capitalista ha acabat essent això, una indústria més, on la productivitat i els balanços econòmics han acabat primant per sobre de qualsevol altre factor.
I no, crisi de mitjans i crisi del periodisme caldria analitzar-les per separat. Però sense oblidar que la crisi econòmica del sector ha afectat i molt a les maneres de fer periodisme en les redaccions dels mitjans. La dependència cada vegada més gran de la publicitat i les subvencions colla de valent la llibertat amb què treballen els periodistes. Com ho fa la precarietat laboral, també cada vegada més present, ja no només en mitjans petits, sinó també, i de fet majoritàriament, en la majoria dels grans. Crisi econòmica quan parlem de mitjans no només fruit de la crisi global de 2007, que en el sector tampoc ha acabat, sinó també del sector general, fruit de l’aparició de nous actors en el mercat arran de la digitalització.
Buscar, trobar, verificar i explicar
Que el periodisme en general doni l’aparença que està tocat de mort no vol dir que no tingui remei. No, si estem d’acord en la detecció dels símptomes i del diagnòstic. Bàsicament, la creixent pèrdua de la llibertat d’informació i dels objectius primigenis del periodisme, tan senzills com saber buscar, trobar, contrastar i explicar. Explicar, sobretot, allò que els que tenen la paella pel mànec no voldrien que s’expliqués. En això tan senzill consisteix ja no només el periodisme d’investigació, sinó el periodisme en general. I aquests quatre simples processos -buscar, trobar, contrastar i explicar, bé- és el que en un o altra s’ha anat fallant, perquè no es vol o perquè no es pot, arran de la creixent mercantilització de la informació.
Quan la informació va deixar de ser un dret i va passar a ser una mercaderia, es va deixar de buscar i en conseqüència de trobar i, molt especialment, de contrastar. I els mitjans es van anar conformant amb el que els arribava dels omnipresents gabinets de comunicació d’empreses i institucions. I explicar, i explicar bé, cada vegada va acabar sent una excepció, afortunadament encara existent, amb grans reportatges encara presents, però cada vegada més això, més excepcionals.
I d’aquí a conformar-nos amb l’anomenat periodisme de declaracions hi va haver un pas. Aquell que es limita a donar grans espais a reproduir el que diu A i que li replica B, sense entrar a discernir, com fa el bon periodisme, en si la realitat és més propera a A o a B. Es confon el periodisme independent -cada vegada ho és menys, malgrat l’aparença que es vol donar- amb l’objectivitat, la neutralitat i -ai!- l’equidistància.
Periodisme de declaracions… i de tuits
L’objectivitat és impossible d’assolir, però és que la suposada neutralitat i equidistància el que fa és o bé pervertir el sentit del periodisme i convertir-lo en això, el simple periodisme de declaracions, o bé en acabar-lo decantant cap als plantejaments d’aquells que tenen més possibilitats -econòmiques, és clar- per posicionar el seu discurs. I això en situacions de conflicte i competència, que la vida en capitalisme no deixa de ser això, un estira-i-arronsa constant, és molt perillós. Com deia el recentment desaparegut Desmond Tutu, si som neutrals en situacions d’injustícia, acabem prenent part a favor de l’opressor.
I quan semblava que no podíem caure més baix que amb l’anomenat periodisme de declaracions, va aparèixer el periodisme de tuits. El que es basa a fer notícia d’una simple piulada de fulanito o fulanita i en les rèpliques que li fan altres fulanitos o fulanites. Tot això en el marc de la selva de Twitter, les fake news (ens atrevirem alguna hora a parlar també de la indústria de les fake news?) i la dissolució absoluta i total de gèneres i formats que porta a considerar periodista al xòuman que conversa -que no entrevista- amb Messi i que la setmana següent munta un multimilionari campionat mundial de globus al mòbil del personal. I alguns proclamaran la mort del periodisme davant tals gestes comunicatives.
No, el periodisme no només està tocat de mort perquè hi hagi qui prefereixi el Twitch dels globus i el hihihaha amb Messi i companyia. Ho està perquè la majoria de la professió, però també i molt especialment de la ciutadania que hauria de ser exigent amb la trista realitat que tenim al davant, està donant la situació per irreversible. És l’hora -de fet, ho és de fa temps, però cada vegada més- de reivindicar altre cop el periodisme compromès, el periodisme intencional que deia Kapuscinski: «El veritable periodisme és intencional: aquell que es fixa un objectiu i que intenta provocar algun tipus de canvi. No hi ha altre tipus de periodisme. Parlo, òbviament, del bon periodisme».
Periodisme intencional, que no neutral ni equidistant
Periodisme compromès i intencional que cal no confondre amb el periodisme pamfletari. Perquè si diem que no cal pretendre que el periodisme sigui ni objectiu, ni neutral ni molt menys equidistant, sí que ha de ser independent, i sobretot rigorós i honest. No donar res per bo i, per tant, saber buscar, saber trobar, saber contrastar -o verificar, digueu-li com vulgueu- i també saber explicar. Tot plegat des de la rigorositat i l’honestedat. No volent-nos presentar com el que no som, un periodisme per a tothom -que seria l’objectiu principal del periodisme mercantilitzat, com més clients millor- sinó per a aquelles persones que busquen en el periodisme l’essència del mateix, d’explicar el que els que tenen la paella pel mànec no voldrien que s’expliqués i de donar veu als que no tenen veu perquè no disposen dels recursos per pagar el preu que avui val portar la seva veu als mitjans.
I en això estem els mitjans que defugim la publicitat, les subvencions indiscriminades i arbitràries i els cops a l’esquena del poder a través de les nostres trinxeres periodístiques. Els resultats de l’Enquesta sobre l’estat d’ànim del Periodisme a Catalunya els he rescatat de l’article amb què el 30 d’octubre de 2015 m’acomiadava dels lectors d’El 9 Nou [5] després de 25 anys de treballar-hi. I sí, durant anys de fer-hi periodisme i bon periodisme, cada vegada menys, però hi havia hagut un temps que l’anomenada premsa comarcal o de proximitat havia estat considerada també «premsa alternativa», abans que el poder també hi posés les seves grapes al damunt.
M’acomiadava d’El 9 Nou per formar part del petit equipet que formàvem amb la Sara Blázquez per constituir la cooperativa Dies d’agost, que des de novembre de 2016 editem el digital Setembre [6]. No amb poques penúries (afortunadament, tantes com satisfaccions), fruit de les dificultats amb què et vas trobant si vols traçar un camí de periodisme lliure, rigorós i honest. Algunes les explicava aquesta setmana la mateixa Sara Blázquez en un article a Mèdia.cat [7] donant resposta -i plantejant altres interrogants- a la pregunta de si dependre només de les persones permet al periodisme ser independent.
Premsa alternativa ho és La Vanguardia
A Setembre defugim de ser qualificat de «premsa alternativa». El bon amic i bon periodista Roger Palà -gràcies per ser dels socis fundadors de Dies d’agost!- ho deia, recollint l’esperit d’unes paraules anteriors de Ramon Barnils, en una entrevista quan van crear el diari digital Crític [8]: «Nosaltres no som un mitjà alternatiu, mitjà alternatiu és La Vanguardia. Nosaltres fem periodisme, els alternatius són els que no ho fan tan bé com ho podrien fer». El que estàvem dient: els que tindrien recursos per fer bon periodisme, no ho fan, I, ai!, els que el podem fer, perquè estem lliures de lligams amb el poder econòmic i polític, que ja hem dit que són el mateix poder, hem d’esquivar mil-i-un obstacles.
Un dels obstacles que ens toca esquivar és encara la falta de costum de les persones, que no són poques, crítiques amb el sistema de mitjans actual. Pagar ni que sigui una quota simbòlica per a moltes persones perquè es faci un periodisme diferent no és encara un costum poc arrelat en la nostra societat. I és que, al cap i a la fi, hi ha tantes causes justes on col·laborar que el periodisme segurament no és vist ni com la prioritària ni més urgent.
Tan antic com les cooperatives de treball i consum
Però malgrat tot, estic convençut que el periodisme, malgrat poder pensar que està tocat de mort, el que ho està és la indústria de la comunicació, per les circumstàncies diverses que ja he apuntat. El periodisme té futur si els periodistes que creiem en el bon periodisme que amb més o menys fortuna he intentat definir, ens organitzem i creem els nostres propis mitjans, prescindint de la indústria que mercantilitza la informació i fins i tot la converteix en espectacle. Però no tindrem la festa completa si no tenim al nostre costat un gruix de persones que consumeixin aquest periodisme i que hi posin de la seva part apostant definitivament per aquest tipus de periodisme.
El format està inventat des de fa dècades, i de fet, segles, Són les cooperatives de treball i de consum, on persones treballadores i consumidores s’organitzen per bastir un sistema diferent del que ens han volgut presentar com a únic i tocat d’una malaltia irreversible que només té com a possible pal·liatiu mantenir-lo estable en el llit de mort, intubat per les vies de respiració que li insuflen aire a través de les encara avui ingents subvencions dels governs de torn -també el català, també- i la publicitat d’Endesa, la Caixa, El Corte Inglés o… el Bon Preu.
Notes
[1] Font: https://www.digitalnewsreport.es/2021/a-pesar-de-la-debil-confianza-en-las-noticias-las-marcas-periodisticas-y-locales-conservan-credibilidad/
[2] Font: https://www.digitalnewsreport.es/2016/la-mayoria-de-usuarios-cree-que-los-medios-espanoles-reciben-influencias-indebidas-de-los-ambitos-politicos-y-economicos/
[3] Font: https://www.apmadrid.es/publicaciones/informe-anual-de-la-profesion/
[4] Font: https://www.report.cat/els-periodistes-suspenen-la-professio-i-se-senten-explotats/
[5] Font: https://jcomajoan.blogspot.com/2015/10/ens-veiem-en-el-futur.html
[6] Font: https://www.elsetembre.cat/
[7] Font: https://www.media.cat/2022/01/25/dependre-de-les-persones-permet-ser-independent/
[8] Font: https://elcritic.cat/
