Si l’any passat començàvem el gener amb l’assalt al capitoli dels EUA, copant totes les notícies internacionals, en aquest ens trobem amb una situació ben atípica, i és que el focus mediàtic s’ha posat al Kazakhstan. Un país que molts tindríem dificultats per situar en el mapa (fent gala del nostre eurocentrisme) i que és més conegut per la pel·lícula Borat, que pel coneixement del país que en tenim en si mateix. Una pel·lícula que valgui a dir, és poc més que un insult als kazakhs, a tota l’Europa de l’est i que ni tan sols va ser rodada en aquest país.
Què ha passat doncs al Kazakhstan? La primera setmana de l’any ha esclatat una revolta que ha escalat ràpidament en revolta violenta. I aquesta és deguda a un augment del preu del gas liquat. Finalment, la situació s’ha estabilitzat gràcies a la intervenció de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, amb Rússia al capdavant.
Com sol passar sempre en política internacional, de vegades per desconeixement, de vegades de manera intencionada, s’intenta fer passar pel broc gros fenòmens complexos. El periodisme atlantista de casa nostra s’ha afanyat a assenyalar la revolta com un nou Maidan prodemocràtic i prooccidental. Des de certs sectors de l’esquerra antiimperialista, com que precisament es tracta d’un Maidan, aquesta és una revolta orquestrada des de l’imperialisme nord-americà. I per acabar una altra part de l’esquerra ho ha volgut caracteritzar com una autèntica revolució popular. La modesta intenció d’aquest article és posar llum i context en totes aquestes qüestions i intentar explicar quins són els fets i quina és la seva importància geoestratègica.
Una mica de perspectiva històrica
El Kazakhstan ha estat històricament poblat pels kazakhs, un poble nòmada de llengua túrquica, culturalment i històrica proper als mongols. Val a dir, que la definició nacional dels kazakhs ve donada pels soviètics. Ja que durant l’època de l’imperi rus eren coneguts com a kirguisos. Això ens pot donar una idea que la construcció nacional kazakha és molt moderna.
Així, les estepes del que actualment és el Kazakhstan són envaïdes i colonitzades per l’imperi rus durant el segle XIX. El seu objectiu fou deturar l’avenç de l’imperi britànic, que ja es trobava colonitzant els actuals Pakistan i Afganistan. En un primer moment, aquestes terres seran l’últim racó de l’imperi on s’enviarà a revolucionaris a l’exili forçós, entre ells el mateix Trotski. Serà a partir de la Unió Soviètica que es “crearà” la nacionalitat kazakha, així com s’abandonarà la vida nòmada. Creixerà exponencialment l’esperança de vida dels kazakhs i en pocs anys s’aconseguirà un 100% de l’alfabetització. Per altra banda, russos i altres pobles soviètics s’instal·laran en el Kazakhstan -alguns de manera forçada-. També serà el Kazakhstan el lloc des d’on es llançaran els cohets que emprendran l’exploració soviètica del cosmos.
Això explica que el Kazakhstan fos definida com la més soviètica de totes les repúbliques, tan per composició ètnica com per sentiment. Tant és així, que amb la dissolució de l’URSS, el Kazakhstan és l’última república a separar-se de la Unió Soviètica, fins i tot després de Rússia. És a dir, durant unes hores, la Unió Soviètica va estar composta únicament pel Kazakhstan.
Amb la caiguda de l’URSS, Nursultan Nazerbayev ha governat amb mà de ferro el país, empalmant la secretaria general del Partit Comunista l’any 1989, i sent el primer president del Kazakhstan independent fins l’any 2019. Durant el seu mandat, el Kazakhstan ha gaudit d’una forta estabilitat política i d’una coexistència pacífica entre les diferents nacionalitats i religions que conviuen al país, cosa que no es pot dir d’altres països de la regió com el Kirguizistan, el Tadjikistan o l’Afganistan.
A nivell econòmic s’ha col·locat com la principal economia de la regió, basant-se en l’explotació de les reserves naturals tals com el gas i l’urani. Fins i tot, Kazakhstan té un IDH superior al de països de la Unió Europea com Bulgària, per no parlar d’altres països de la regió. Tot i aquesta bonança econòmica, el país és profundament desigual i el poder econòmic i polític està concentrat en molt poques mans, principalment de la família i amics del president. Aquesta bonança econòmica la podem veure sobretot a les principals ciutats, però no ha arribat altres zones del país, sobretot a la costa del mar Caspi, principal zona d’explotació gasística i també on han començat les revoltes de 2011 i 2022.
L’any 2019, Nazarbayev es retira oficialment de la política i col·loca a un president afí a ell, Tokayev, i pel qual li reserva un paper de titella. Es manté la seva extensa xarxa clientelar i, fent un exercici de megalomania, la capital es rebateja amb el seu nom de pila, Nursultan. Tokayev durant aquests dos anys ha fet una política de seguidisme del seu predecessor, també en política internacional. I és que a pesar del que digui el periodisme atlantista, el Kazakhstan estava duent una política de progressiu allunyament de Rússia. S’estava produint un acostament polític i comercial cap a la a Xina, Turquia i, també, cap a occident, com ho demostra el fet que es proposés que la llengua kazakha canviés l’alfabet ciríl·lic pel llatí.
I aquesta és la situació en què ens trobem a principis d’aquest 2022.
La dimensió local dels fets
Recentment, Tokayev va prendre la decisió de liberalitzar el gas. Com és sabut, els preus del gas aquest any han augmentat exponencialment i tot apunta que serà una problemàtica que anirà creixent amb els anys, per la qüestió d’esgotament de recursos naturals al planeta. Per tant, aquest tipus de revoltes podem preveure fàcilment que aniran in crescendo, tot i que aquest podria ser tema per un altre article. La qüestió és que el gas liquat és emprat al Kazakhstan per als cotxes i un augment exponencial d’aquests preus ha suposat una forta batacada en les economies familiars dels kazakhs. A més, hem de tenir en compte la forta contradicció que això passi precisament en un país que és productor de gas.
Com tot, la qüestió del preu del gas ha sigut la guspira que ha fet saltar la revolta. La població kazakha estava cansada de la situació del país, amb unes fortes desigualtats, una corrupció galopant i uns oligarques que s’embutxaquen tota la riquesa del país. Així doncs, la revolta que comença a la costa del Caspi, ràpidament s’estén per tot el país. Les demandes, no només es limiten a la qüestió dels preus del gas, sinó que s’exigeix també la dimissió de Tokayev i de tot el govern, així com apartar Nazerbayev de qualsevol responsabilitat de govern, entre altres reivindicacions.
Davant el massiu suport que tenen les protestes, Tokayev entona el mea culpa i recula en la liberalització del gas, així com aparta a Nazerbayev i el seu cercle més proper de tot poder en el país. A pesar d’això, la revolta no s’atura i entre els manifestants la violència augmenta exponencialment, assaltant armeries, atacant i cremant edificis oficials. Es produeixen també saquejos, violacions, així com s’assassinen policies fins a l’extrem de decapitar-ne dos, estil fonamentalisme islàmic. Amb l’augment de la violència, la revolta perd també les simpaties que tenia per part de la població.
El govern respon enviant l’ordre de disparar a matar i comença una cacera dels manifestants casa a casa, porta a porta i el nombre de detinguts, desapareguts i torturats es compta per desenes. Tokayev acusa els manifestants de terroristes i de treballar per l’estranger, i demana l’ajut militar de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva.
Fins a quin punt les afirmacions de Tokayev són certes? Si bé cap organització islamista ha reivindicat cap de les accions de la revolta, existeix una quantitat no menyspreable de kazakhs que van lluitar per l’Estat Islàmic que haurien retornat al país. El que podria ser un explicatiu en part de la violència exercida. També s’apunta a una altra explicació. I és que la revolta ha sigut aprofitada pels diferents clans oligàrquics del país per passar comptes entre ells i canviar els equilibris de poder existents. Així, el clan de Nursultan quedaria clarament com a perdedor d’aquesta història i Tokayev com a clar guanyador després de la intervenció russa.
I és aquí on entra la següent part d’aquest article
La dimensió geopolítica dels fets
Sota la demanda de Tokayev, les tropes de l’OTSC han intervingut al país i, després d’una setmana, s’han retirat havent sufocat la revolta. Cal tenir en compte que teòricament l’OTSC és un acord militar defensiu, com teòricament ho és l’OTAN. Hi ha hagut precedents, com el cas de la guerra del Nagorno Karabakh, on no va actuar enfront la invasió d’Azerbaidjan. Les justificacions són que el Nagorno Karabakh no forma part de iure d’Armènia, per tant, no entra dins el paraigües l’OTSC. En canvi el Kazakhstan estava sota una amenaça terrorista. En tot cas és ben significatiu en quins casos s’intervé i en quins no.
A tall d’anècdota, cal destacar que el primer país de l’OTSC en proposar-se per enviar tropes fou l’Armènia de Nikol Paixinian. Paixinian que va arribar al poder el 2018 després d’una revolta en contra de la subordinació dels anteriors presidents a potències estrangeres. Dos anys després seria Rússia qui salvaria armènia d’una invasió azerí. Sembla que ara Paixinian els torna el favor als russos.
Hem de recordar que el Kazakhstan abans de les revoltes s’estava allunyant cada cop més de Rússia. El que és fàcil suposar, després d’aquesta intervenció, que no continiuarà passant. Recapitulant doncs ens trobem amb un reforç del poder de Rússia en els anys que portem d’aquesta dècada. Bielorrússia, Armènia i Kazakhstan, són països que tornen a l’òrbita russa i abandonen el seu acostament a Occident.
Pel que fa als EUA i els seus subordinats europeus, tot sembla apuntar que la revolta els ha agafat a contrapeu. Els primers dies dels fets la resposta va ser absolut silenci i prudència per part de les administracions; no ha sigut fins a la intervenció de l’OTSC que la premsa ha començat a desfermar tota la retòrica antirussa. Aquest silenci inicial contrasta fortament amb el soroll de la premsa en les denominades Revolucions de Colors, com els casos més recents d’Ucraïna i Bielorrússia, on des del primer minut es va donar complet suport i cobertura mediàtica i de relat en aquestes protestes, de clar signe pro-occidental, i clarament instigades i finançades per EUA i la UE.
En el taulell internacional, els EUA han sigut clarament els perdedors d’aquesta situació. Cal sumar aquesta pèrdua d’influència al Kazakhstan, la retirada de tropes de l’Afganistan aquest estiu, o la retirada de les bases nord-americanes del Kirguizistan (2015) i l’Uzbekistan (2005). Potser aquesta pèrdua de poder enfront Rússia podria explicar aquest augment de l’agressivitat per part de l’OTAN, en seguir la seva expansió cap a Ucraïna i provocar unes tensions mai vistes des de la Guerra Freda.
Pel que fa a Xina, ha seguit la seva tradicional política exterior d’orientar-se exclusivament en els negocis. És a dir, s’ha posat absolutament de perfil, i només ha fet declaracions expressant el desig del retorn a l’estabilitat del país. Finalment, Turquia ha pres també una postura reservada i s’ha mirat el conflicte des de la graderia. En el seu moment va oferir ple suport a Tokayev, però aquest va preferir el suport rus. Aquest conflicte deixa tocat però el turanisme (expansió de la influència de Turquia en els països de parla túrquica, mongola o hongaresa, entre d’altres) d’Erdogan. O més aviat, és tracta d’un xoc de realitat per al president turc. És a dir, l’Àsia Central pot coquetejar amb Turquia, però segueix sent una àrea d’influència eminentment russa.
El paper dels comunistes
Al Kazakhstan existeixen tres partits de nou tipus marxista-leninista. El Partit Comunista del Kazakhstan, el Partit Popular del Kazakhstan i el Moviment Socialista del Kazakhstan.
El primer es troba il·legalitzat per motius burocràtics, i no ha fet declaracions públiques al respecte com a tal. La seva il·legalització cal que la situem en el conjunt d’il·legalitzacions de sindicats que s’han produït en els darrers deu anys, després de les protestes de 2011.
El Partit Popular, escissió del Partit Comunista, és tercera força del país i té una important presència, tan a escala parlamentària com municipal. L’aposta del Partit Popular és la d’“oposició responsable” al govern de Tokayev. Això s’ha traduït en un reconeixement i suport a les protestes en una primera instància, denunciant la corrupció i desigualtats de l’estat kazakh. Però en la segona fase del conflicte, quan les protestes han escalat violentament, han donat ple suport al govern. És a dir, en assenyalar als manifestants com a terroristes finançats per agents estrangers, i en demanar la intervenció militar de l’OTSC.
Finalment, el Moviment Socialista del Kazakhstan, extraparlamentari, ha donat complet suport a les protestes. Així com ha acusat Tokayev de mentir quan acusava els alborotadors d’agents estrangers, i ha acusat els homes de Tokayev d’estar darrere els disturbis violents, per a aconseguir amb el poder per sobre Nazerbayev. També ha condemnat la intervenció de l’OTSC, acusant-la d’intervenció estrangera imperialista, al servei de la burgesia.
Conclusions
Com hem dit al principi, no es tracta d’una situació simple, i les explicacions simplistes no ajuden a aclarir els fets. Així, podem afirmar rotundament que no es tracta d’una revolució esclafada per Rússia, tal com s’assenyala des d’algunes organitzacions trotskistes, anarquistes i fins i tot marxista-leninistes. I és encara menys cert que aquesta era una revolta prodemocràtica i prooccidental esclafada per un tirà titella de Moscou, com vol pintar la nostrada premsa atlantista.
Tampoc és encertat l’anàlisi d’alguna esquerra antiimperialista, que traça un paral·lelisme absolut entre les diferents Revolucions de Colors que hi ha hagut a l’espai exsoviètic, amb la revolta al Kazakhstan. Segons aquest anàlisi, la revolta hauria sigut instigada per occident i la coherent postura antiimperialista seria recolzar el govern kazakh i la intervenció de l’OTSC. De fet, hi ha autors, com Rafael Poch, gens sospitós de ser russòfob, que afirmen que es tracta precisament d’una Revolució de Colors a la inversa. És a dir, instigada per Rússia per enderrocar un govern bastant prooccidental.
En definitiva, la tesi que vull defensar en aquest article és la següent. Davant d’un encariment dels preus del gas liquat, la gent es va tirar al carrer contra un estat corrupte i plutocràtic. Davant aquesta situació de caos, els diferents clans oligàrquics del país, que funcionen com autèntics clans mafiosos, han aprofitat la situació per passar-se comptes pendents. Aquesta situació ha sigut també aprofitada per Rússia per lligar curt al Kazakhstan i evitar que seguís amb els seus flirtejos amb occident. No hem d’oblidar que Rússia comparteix amb el Kazakhstan 6.846 km de frontera (és la frontera terrestre contigua més llarga del món) i que a més, el 20% de la població del Kazakhstan, uns 4 milions de persones són russos ètnics. La intervenció hauria sigut mútuament beneficiosa pel Kremlin i Tokayev. A canvi de la lleialtat a Rússia, Tokayev surt com el líder indiscutible del país i es desfà de la llarga ombra del seu predecessor.
Una segona tesi que no voldria que passés desapercebuda és la qüestió del gas. Cal situar aquest conflicte en el marc de la situació d’emergència climàtica, i de peak everything en què ens anirem trobant. Si bé és cert, que la qüestió del gas ha sigut només l’espurna que ha encès el conflicte, no hi ha cap societat, per democràtica que aquesta sigui, que pugui aguantar un augment sostingut del preu dels seus béns més bàsics. Que això ens serveixi d’avís.
