Per a Walter Benjamin el món dominat per la tècnica va desvalorar l’experiència. La I Guerra Mundial, un xoc per a milers de joves, va produir un ésser incapaç de narrar el viscut. Les comunitats trencades eren ara “pobres en experiència”. Un segle després, habitem en la versió autoirònica del descrit per Benjamin.
El correlat de la crisi de l’experiència és l’omnipresència de la nostàlgia. La cerca de l’autèntic torna com a neotradicionalisme. També aquí imitem a Benjamin. Revisitem la tradició per a salvar-la de les urpes de l’Anticrist, això és, del feixisme, perquè sabem que aquest creix vampiritzant-la.
Però, què succeeix quan qui revisita la tradició amb retòrica redemptora és una de les majors fàbriques d’alienació? La pel·lícula Don’t look up (Adam McKay, 2021) reitera un lloc comú: al mainstream li costa menys imaginar la fi del món que el del capitalisme.
En la qüestió geopolítica, no hi ha alternativa als Estats Units d’Amèrica: la coalició de Rússia, l’Índia i la Xina fracassa en la neutralització del meteorit. En matèria política, la impotència individual dels protagonistes, conscients de la imminència de l’impacte, els condueix a recloure’s en l’àmbit domèstic. Amb l’espai públic lliurat a la crematística el millor és renunciar al protagonisme.
El científic, incapaç de convèncer amb la veritat objectiva i sense agència de l’heroi americà, recrea una comunitat de sentit a través de la imatgeria hegemònica: la celebració del Dia d’Acció de Gràcies. L’últim sopar bíblic com a retorn al moment autèntic. Aquest és el moll de la pel·lícula. Però el que fa d’ella un producte reaccionari és la falta de resignificació de la tradició. La comunitat secular delega la seva voluntat en Déu. De tant mirar cap amunt, els protagonistes es van perdre en el cel. Van oblidar a l’Aristòtil que, en el quadre de Rafael, indicava a Plató que feia falta mirar cap avall.
La pel·lícula omet tota crítica al sistema econòmic per a centrar-se en la decadència cultural. En el joc pseudoradical, el director s’acarnissa amb els rics que fugen criogenitzats de la Terra: quan es creien fora de perill en un nou Edèn són devorats per una sort de rèptil prehistòric. La serp acaba amb aquests forasters “Adams” i “Evas”. S’atalla d’arrel la refundació del Paradís sobre noves bases. La justícia poètica no és més que un ardit: en la Terra devastada, el més vulgar i materialista dels rics, el ventrut fill de la presidenta, sobreviu a l’altra part del món i es fa selfies lliurat a la pobresa d’experiència. El missatge implícit és clar: no importa el que succeeixi, l’ethos capitalista, com un circumspecte tardígrad, és immortal.
La versió en gallec de l’article es va publicar originalment a Nòs Diario el 7 de gener.
