Com a contribució a l’anàlisi de la possibilitat d’una mutació de l’extrema dreta de VOX del nacional-ultracatolicisme-ultraespanyolista-ultraliberal a l’obrerisme lepenista, abordo des de l’historicisme l’anàlisi de les mutacions de l’extrema dreta.
Existeixen antecedents històrics en el període d’entreguerres, tant en l’extrema dreta alemanya com italiana. En el cas alemany, un exemple d’aquesta proposta rojiparda estaria inclosa sota el terme nacional-bolxevisme, el qual, a la vegada, pertany al camp més ampli de l’anomenada “revolució conservadora”.
El nacional-bolxevisme s’adreçava principalment a reivindicar una política exterior independent per a Alemanya durant la República de Weimar per contrarestar les limitacions imposades pel Tractat de Versalles i la tutela exercida per les potències victorioses sobre la sobirania alemanya; per això proposaven mantenir una relació de cooperació amb la Unió Soviètica la finalitat de trencar aquesta tutela sobre Alemanya. Aquesta recuperació de sobirania en política exterior implicava també la superació de les limitacions a la potència militar alemanya establertes per Versalles.
Però el nacional-bolxevisme no sostenia tesis socials i econòmiques equiparables a les dels partits comunistes. Des del camp de la revolució conservadora, podem considerar casos aïllats com el d’Ernst Niekisch, que sostenia posicions fortament nacionalistes i socialitzants malgrat la seva radical oposició tant als socialistes com als comunistes alemanys. Per a Niekisch, capitalisme i Versailles eren el mateix. Com Moeller van den Bruck (un dels principals teòrics de la revolució conservadora alemanya) i els feixistes italians, parlava d’Alemanya com a “nació proletària”.
Un altre propagandista d’aquests plantejaments va ser August Winnig, originalment socialdemòcrata fins que va donar suport al cop d’Estat de Wolfgang Kapp i el general Walter von Lüttwitz de març de 1920 (cop d’Estat que va ser derrotat per la vaga general convocada pels sindicats). Winnig va ser expulsat de l’SPD i va contribuir a constituir una nova organització anomenada ASPD (Alt Socialdemokatische Partei Deutschlands – SPD històric), fundada l’abril de 1926, i que va actuar en el landtag de Saxònia. La seva creació va ser una resposta de l’ala dretana de l’SPD a l’aliança entre l’ala esquerrana de l’SPD (majoritària) i el KPD de Saxònia, que va ser una materialització de la proposta de govern obrer, fins que va ser enderrocat pel govern del canceller Stresemann amb la intervenció de l’exèrcit el 1923. L’ASPD, del qual Ernst Niekisch i August Winnig es tornaran figures principals, va promoure una coalició anomenada “Gran Coalició” amb els partits liberals burgesos, i rebutjava les propostes de democràcia obrera i antiburgeses de la coalició socialdemòcrata-comunista que havia governat Saxònia fins a l’ofensiva militar del govern central alemany. L’ASPD defensava com a model social l’anomenat “esperit de 1914”, o sigui, la comunitat nacional organitzada al voltant de la conciliació de classes tal com s’havia pretès durant la Gran Guerra, amb la finalitat d’assegurar l’esforç bèl·lic i, per tant, rebutjant l’internacionalisme. Així mateix, defensaven la reconstrucció de la potència militar alemanya i s’oposaven al pacifisme dels partits d’esquerres.Finalment, els nazis van plantejar en el seu programa inicial algunes mesures ambiguament anticapitalistes. Cal tenir en compte que en la seva ideologia, molt influïda pels teòrics de la revolució conservadora, els nazis diferenciaven entre un schaffendes Kapitalismus i un raffendes Kapitalismus, o sigui, un capitalisme creatiu i productiu i un capitalisme especulatiu o depredador. La Krupp, la Siemens o la IG Farben eren exemples de capitalisme productiu i, per tant, de “bon capitalisme” al qual calia donar suport, mentre que la banca Rotschild era un exemple de capitalisme especulatiu i, en conseqüència, “capitalisme dolent”. A més, aquesta definició del raffendes Kapitalismus, d’acord amb el racisme nazi, tenia d’una connotació xenòfoba i antisemita. Van intentar guanyar terreny en la classe obrera, però en general van aconseguir adhesions solament de petites empreses de caràcter artesanal, mentre que la gran classe obrera industrial i urbana va ser refractària a les crides nazis. La majoria del vot als nazis durant la República de Weimar va procedir de la petita i mitjana burgesia i, al final del període republicà, i progressivament a partir de 1930, guanyaria el suport de la classe alta i dels grans empresaris de la indústria i la banca. En canvi, tal com mostra el gràfic de més avall, el vot obrer es va mantenir majoritàriament fidel a l’SPD i al KPD, fins i tot en les últimes eleccions ja sota el domini hitlerià el març de 1933. Com ja és sabut, quan Hitler va arribar al poder els ambigus plantejaments del programa inicial dels nazis van quedar arraconats en un calaix i la dictadura es va dedicar a consolidar un dur capitalisme de guerra per a complir el seu programa d’expansió imperialista i crear una àrea de domini polític i econòmic a expenses dels països conquerits i especialment de l’URSS, que seria el fonament del seu imperi racial. Cal afegir que el creixement del partit nazi en afiliacions i vots es dona a partir del 1930, quan s’imposa la política procíclica del govern de centredreta presidit per Brüning, com a resposta a l’esclat de la Gran Depressió, amb un augment brutal de l’atur i un retrocés de la protecció social de la classe treballadora i altres sectors populars. És aquesta crisi la que accelera la por i les angoixes de la petita burgesia, de petits propietaris, comerciants i artesans, ja experimentada durant la gran inflació de 1923, que considera que la República de Weimar li ha donat massa influència al moviment obrer organitzat, i les impulsa a nodrir les files del NSDAP o votar-lo.
En aquest gràfic es pot veure que l’increment de vots al partit nazi (NSDAP) es fa principalment a expenses dels partits de dretes (DDP/DVP, DNVP, BVP i altres).
En el cas del feixisme italià, aquest fa un ràpid recorregut des de la constitució dels fasci di combatimento (brigades de combat) en l’acte celebrat a Milà el 23 de març de 1919 a la plaça de San Sepolcro, essent una organització centrada en excombatents de la Gran Guerra, exsocialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la Gran Guerra (com el mateix Benito Mussolini), sindicalistes nacionalistes i futuristes, amb uns plantejaments que anaven en el sentit de lluitar contra el bolxevisme i el socialisme, de menysprear del parlamentarisme i de reivindicar territorialment Itàlia fins a la constitució de Partit Nacional Feixista al novembre de 1921. En el seu recorregut des de l’inicial moviment squadrista fins a la seva constitució com a partit, el feixisme es constituirà com un maximalisme de classes mitjanes, tal com ho defineix l’historiador italià Emilio Gentile, que s’organitzen per a combatre el “perill bolxevic”, adquirint un creixement progressiu després del final del Bienni Roig en el qual, entre els anys 1919 i 1920, s’havia produït un enorme moviment d’ocupació de fàbriques en el nord d’Itàlia amb la constitució de consells de fàbrica que reproduïen el model dels soviets.
Per a Gentile, el feixisme que creixerà a partir del final de 1920 i especialment durant el 1921, i que culminarà amb la “marxa sobre Roma” l’octubre del 1922, serà en gran part una expressió de la mobilització de les classes mitjanes, especialment d’aquelles que eren unes nouvingudes a la participació política, i rebrà el suport de la burgesia agrària, especialment la de la vall del Po i de la Toscana, que s’enfrontaven als jornalers i als parcers, en primer terme i després dels industrials. Com deia l’Angelo Tasca, el feixisme era una “contrarevolució preventiva” que va créixer i desenvolupar-se després del fracàs del socialisme i la desfeta de la classe obrera post Bienni Roig. Serà una contrarevolució preventiva que es dedicarà, mitjançant l’esquadrisme, a arrasar a sang i foc les organitzacions obreres per impedir que es torni a repetir un Bienni Roig. Però no era tan sols l’acció de les bandes feixistes l’única contra la classe i el moviment obrer, ja que s’havia conformat un bloc social i polític sota el patrocini del primer ministre Giolitti que insinuava la constitució d’un govern de concentració que inclogués els feixistes, als quals pensava utilitzar contra els socialistes. Tot això amb el rerefons de la crisi social i econòmica de la postguerra.
Però el feixisme italià, malgrat les condicions del seu enfortiment, no es va limitar a ser un instrument de la reacció contra el moviment obrer, sinó que el seu caràcter de moviment de masses de les classes mitjanes, més a dalt assenyalat, li atorgarà objectius i ambicions per a una remodelació de la societat italiana que pugui superar la crisi de l’Estat liberal.
Aquesta remodelació apuntà, en la mesura en què es consolidà la dictadura feixista a la defensa de l’ordre social i econòmic capitalista en el marc d’un projecte totalitari, cap a una societat organitzada jeràrquicament en la qual es defensava la propietat privada i s’exaltava el paper dirigent de la burgesia productiva (tal com establia la Carta del Lavoro, i ja ho escrivia Mussolini en 1918). I és que la funció històrica del capitalisme no és altra que la col·laboració de classes mitjançant el corporativisme, tot amb la finalitat d’intensificació i modernització de la producció -el feixisme ja en el poder va ser un propulsor de l’aplicació del taylorisme a la indústria- amb la finalitat de recuperar per a Itàlia, com al cas alemany, el paper de gran potència i l’expansionisme colonial.
