Aquest divendres passat, coincidint amb els 149 anys de la proclamació de la Primera República, ha tingut lloc un debat cabdal entre algunes de les principals forces sobiranistes de l’Estat espanyol per a respondre a la crisi d’un règim que fa aigües per tots costats. Tanmateix, ni el govern progressista mostra la voluntat d’una resposta transformadora ni, al mateix temps, les forces independentistes i d’esquerres tampoc compten amb prou força per a capgirar la situació.
Anem cas per cas: per un cantó, ens trobem que el govern de Pedro Sánchez ha tancat un conjunt de temes fins al punt que sembla un tabú parlar-ne. El militarisme com a estructura d’Estat és el primer d’ells: els Pressupostos Generals de l’Estat del 2022 han augmentat un 124% la despesa militar real, fins als quasi 23.000 milions d’euros, sense que la presència d’Unidas Podemos al govern servís de res per retallar, en aquest cas sí, aquesta partida [1]. Però és que, a més a més, el govern practica un «keynesianisme militar» promovent l’exportació d’armes, i és que en un sol trimestre del darrer any la venda d’armes ha augmentat més d’un 37%, com constatava el Centre Delàs. El 69% d’aquesta exportació va a parar als països membres de l’OTAN arran dels projectes industrials comuns en la producció d’armament. La cirereta del pastís n’és el bel·licisme del PSOE en defensar els interessos del complex industrial militar de l’OTAN: l’enviament de tropes a Ucraïna o l’associació estratègica amb dictadures com Turquia, mostren una política exterior que de cap de les maneres pot ser acceptada per la majoria d’esquerres al Congrés, ni per Podemos al govern. Però segurament serà cert allò que va assenyalar E. P. Thompson a l’hora de desafiar l’oligarquia industrial-militar: “Només podrem desestabilitzar els sistemes d’armament des de baix. Els mitjans a utilitzar han d’incloure els propis de l’agitació i el discurs polític” [2]. Les majories d’esquerres, al Congrés o al carrer, han de ser majories pacifistes i neutralistes amb tal de revitalitzar les propostes de retirada europea de l’OTAN.
Un altre segon tema tabú rau en la Unió Europea i les seves imposicions visibles, per cert, en el terrabastall que ha trencat el bloc d’investidura. El pacte preferent amb la CEOE i amb les dretes de Ciutadans i UPN és una part del problema, l’altre ho és el fet que fos una condició per a desbloquejar els préstecs Next Generation de la Unió Europea. Segurament el PSOE no tingui cap problema en acceptar una política laboral basada en el xantatge financer però i Podemos? Per què els i les seves ministres no poden dir que la Troika ha tornat i que ens obliga a endeutar-nos a qualsevol preu? Perquè aquest és un dels grans perills en el present cicle econòmic; una crisi del deute per a Espanya tan devastadora com ho va ser per a Grècia el 2008, tal com estan avisant diverses economistes. No és un inconvenient que, actualment, ens trobem amb un deute que representa fins al 125% del PIB i que si tenim en compte el d’empreses públiques com AENA, ADIF o RENFE, i de proveïdors avalats per l’Estat, representi el 180% del PIB, com alerta Adolfo Rodríguez Gil? Per què Podemos no promou una comissió de la veritat sobre el deute públic? O bé una renegociació, i quita del deute en mans del Banc Central Europeu? Perquè, al cap i a la fi, si tenim en compte que el xantatge de la reforma laboral s’ha fet per desbloquejar 12.000 milions d’euros per als pròxims sis mesos, estem parlant d’un xifra que representa el 0,0006% del conjunt del deute públic. Aquest fons, en canvi, representa la meitat de la despesa militar per aquest any. En l’assignació de partides pressupostàries sí que seria ben útil practicar la geometria variable.
Val la pena, aquí recordar de nou l’efemèride, ja que un Pi i Margall més radical que Varoufakis deixava ben clar la necessària oposició al deute, com aquell Marx que explicava el rol del deute en l’acumulació originària del capital:
“Quan no tingués d’altres proves de la immoralitat i inconseqüències dels governs, no hauria, de ben segur, més que anar seguint la història del nostre deute i la de tots els deutes estrangers, per a presentar-les de tal manera, que s’estremissin els pobles i s’encenguessin justament en ira.” [3]
Tercer tema tancat amb pany i clau: la monarquia. No sabem pràcticament res sobre la fortuna de la monarquia, de la seva relació amb la indústria militar o del grau d’intimitat dels reis amb les diferents dictadures que són sòcies de l’exportació d’armes; tampoc del volum del frau fiscal practicat pel rei emèrit o per l’actual. Fa uns mesos l’Albert Botran va fer el recompte de la quantitat de vegades que el PSOE ha votat en contra d’una comissió d’investigació [4]: set vegades, una xifra que des de llavors ha crescut fins a dotze ocasions en les quals el PSOE ha votat en contra d’investigar al rei emèrit Joan Carles o a la casa reial.
El laborisme republicà de Yolanda Díaz és conscient que en el referent anglès es traduí en que el diputat laborista Tony Benn va proposar, amb el suport de Corbyn, l’abolició de la monarquia britànica a la Cambra dels Comuns? Si el Congrés està bloquejat en aquest debat és obvi que només pels moviments en l’àmbit social i civil es podrà obrir.
El 14 de maig hi ha, justament, una consulta d’àmbit estatal per votar sobre la monarquia; encara millor que una comissió d’investigació al Congrés, al cap i a la fi, ja que la monarquia és culpable pel sol fet d’existir. Però que hi tenen a dir les esquerres independentistes i sobiranistes? Si ho mirem amb ulls catalans, no podem veure l’embrió d’un Òmnium espanyol? Si en l’any 2009 una consulta independentista a Arenys de Munt ha evolucionat fins a provocar una crisi de règim en 2017, què no podria fer una consulta a tot Espanya?
Arcadi Oliveres ho va deixar ben clar: no es pot ser d’esquerres i acceptar la monarquia perquè aquesta «És una institució fora dels drets humans (…) No es pot acceptar. La monarquia ha de caure» [5]. La conclusió lògica es decanta per si mateixa: cal aprofitar totes les oportunitats per a tombar la monarquia.
Darrer aspecte: centralisme i crisi energètica. Si la plurinacionalitat s’expressa amb claredat en algun aspecte, a més a més del social, aquest és en l’ecològic. Les Corts Valencianes i el Parlament de Catalunya han votat per tancar les centrals nuclears d’Ascó, Vandellòs i Cofrents: mentre el PSOE ajorna sistemàticament aquests tancaments, les centrals van renovant els seus contractes i els seus equipaments per a un període que excedeix, de lluny, la seva vida útil. Algú es pensa que el Green New Deal es podrà dur a terme sense qüestionar certs centralismes energètics i sense retornar el poder de decisió a les nacions, els pobles i els territoris que volen escometre les seves transicions eco-socials immediatament?
Josep Vicent Marqués va assenyalar d’una manera radical la necessitat de reformular la lluita per l’autodeterminació i l’alliberament nacional de tal manera que es qüestioni l’ecosistema de dominació:
“La lluita ecologista és, efectivament, un terreny on es manifesta la resposta a l’opressió nacional, ampliant el concepte d’alliberament nacional més enllà de la reivindicació lingüística i cultural i de l’aspiració a l’organització pròpia, que també pot ser opressora. La convergència política entre nacionalisme d’esquerra i ecologisme ha d’anar en aquesta direcció.” [6]
D’Argala al Pacte de Sant Sebastià. Camí d’anada i tornada
El fet que el govern progressista sostingut en un bloc d’investidura majoritàriament d’esquerres estigui tancant sistemàticament aquests debats en lloc d’obrir-los pas per a poder materialitzar-los en reformes explica els dilemes que tenim sobre la taula. El dretanisme del PSOE i el quietisme de Podemos resulten en una posició estàtica, si no regressiva, que garanteix l’èxit de la marxa triomfal de PP i Vox a Madrid, Andalusia, Castellà i Lleó i, eventualment, cap a la Moncloa.
Però per a tota esquerra sobiranista i independentista aquesta ha de ser una correlació de forces a evitar. I, de fet, el que planava en l’acte celebrat a la seu de Comissions Obreres a Via Laietana era l’aspiració a anul·lar l’estratègia de l’extrema dreta i alhora desbordar el conservadorisme progressista del PSOE.
Abordar aquests problemes amb una perspectiva històrica ens pot servir per a reactualitzar solucions. Existeix el perill de les reivindicacions folklòriques com les que recurrentment duu a terme el PSC per la Primera República, tot i que també és veritat que, per exemple, Jean-Luc Melenchon no ha dubtat mai a defensar Robespierre o que un dels projectes més ambiciosos d’integració política d’Amèrica Llatina, l’Aliança Bolivariana per als Pobles de la Nostra Amèrica – Tractat de Comerç dels Pobles (ALBA-TCP), surt de la genial estratègia geopolítica d’Hugo Chávez de modernitzar el projecte de Simón Bolívar. Potser per raons semblants Julio Anguita va defensar un programa estratègic que recuperés les idees socials de la Primera República aprofitant que els quatre presidents, dos catalans i dos andalusos, van:
“deixar les idees que volien aplicar; per exemple, reduir a nou les hores de treball, posar per primera vegada a Espanya un salari mínim, posar jurats mixtos entre treballadors i empresaris per a reduir els conflictes, que una cinquena part de les herències passés a l’Estat, l’expropiació de les terres que no es conreessin, que els arrendataris que haguessin pagat tot el que la terra valia passessin a la propietat de l’arrendament, fer hospitals i cases per a les viudes dels obrers i als obrers que haguessin patit un accident. Es notava en aquells homes [els presidents de la Primera República] una intenció social, estic parlant de 1873.”
No per casualitat, Oskar Matute recuperava Argala per a definir el procés basc cap a la seva pròpia República. Mertxe Aizpurua va escriure, per això, una extraordinària biografia sobre un dels autors intel·lectuals del «Front Popular Independentista» basc, i que defensava encendre tots els focs per alimentar el propi braser.
En Argala, la revolució democràtica basca havia de ser duta a terme pel conjunt de la classe treballadora, en tota la seva diversitat de sentiments de pertinença:
“Vers la tasca d’evitar enfrontaments i esborrar suspicàcies entre els treballadors bascos i els espanyols i francesos i iniciar un procés d’apropament i d’ajuda mútua, han de ser aquests darrers els qui deixin de pensar en termes d’imperi i comprenguin d’una vegada que els treballadors bascos no som espanyols ni francesos, sinó única i exclusivament bascos, i que el que ens uneix amb ells no és la pertinença a una mateixa nació, sinó a una mateixa classe.” [7]
I alhora, Argala plantejava que la revolució democràtica basca necessitava un mínim marc democràtic a Espanya, d’aquí que considerés incorrecte donar per «cremada la democràcia burgesa», de fet, considerava la necessitat d’un bloc polític ibèric, això sí, honestament compromès amb l’autodeterminació:
“Nosaltres renunciem a intentar determinar com ha d’estar configurat el procés revolucionari espanyol i molts estaríem disposats a ajudar-los en aquesta tasca. Però a canvi exigim que als treballadors bascos se’ns respecti el dret a decidir ja des d’avui com volem construir el futur, el nostre futur.” [8]
D’aquí que actes tan encertats com el de l’11 de febrer puguin ser presos com a actes de debat estratègic, l’únic que s’ha fet a Catalunya i més que probablement a tota Espanya, però sens dubte també d’agitació antimonàrquica, d’afirmació d’un republicanisme antineoliberal, i socialista, i de preludi de com ha de ser un futur Pacte de Sant Sebastià.
On és el Madrid republicà?
Més encara quan tenim davant la citada consulta del 14 de maig o oportunitats com la que va desvetllar Joaquín Pérez Rey, secretari d’Estat d’Ocupació i Economia social, a La Base, consistent en un projecte de Nou Estatut dels Treballadors que podria ser, com la llei de lloguers catalana, una mesura de front comú per a derogar completament la reforma laboral del PP, tot incorporant nous drets com la Renda Bàsica o la reducció de la jornada laboral.
Victòries concretes que, com va dir Matute, il·lustrarien no un sentit d’Estat sinó un sentit comú que, a més a més, avançaria els continguts dels processos constituents que volem, com a Xile. Però com es preguntava l’Hector Sánchez, Secretari General de Comunistes, en la que probablement és una de les grans preguntes: «que fem amb Madrid?».
Perquè malgrat que Más País i Podemos hagin votat repetidament a favor d’investigar al rei, ni la principal oposició a l’Ajuntament, i a la Comunitat, de Madrid ni el soci del PSOE han fet cap campanya activa de mobilització social contra la monarquia. Tan sols molt recentment Pablo Iglesias ha passat d’un republicanisme folklòric a una posició d’estudi cultural i canvi social del qual podria representar prendre’s seriosament un projecte republicà. Malgrat això, en la campanya electoral de Castellà i Lleó no hi ha hagut cap afirmació republicana per part dels candidats de l’esquerra tot i la chuleria castiza monàrquica d’Ayuso i l’extrema dreta.
Evocar les Marxes de la Dignitat pot ser una manera de recordar la força republicana i sindical de les perifèries, a desgrat del quietisme militant de CCOO i UGT, però no hi ha prou. Com va reflexionar el gran tribú andalús de la fraternitat Diego Cañamero davant dos milions de persones; «això és una lliçó per a l’esquerra (…) fa falta un Front Popular per a derrotar a la dreta».
Les forces madrilenyes que voten al Congrés investigar a la monarquia han de traduir aquests vots en una voluntat activa i mobilitzadora, potser en el record dels Comuneros i d’Azaña trobin la inspiració per a despertar aquest lleó adormit que és el Madrid republicà i d’esquerres, però que, malgrat la seva potencialitat, adormit és completament inútil per a tothom.
Els reptes són enormes, però si volem seguir l’exemple xilè en lloc de la involució turca, cal seguir amb aquest debat. I també en el paper de les esquerres catalanes i del seu necessari Bildu propi. No ens ha d’estranyar que una tasca tan transcendental com aquesta hagués tingut per pròleg una presentació de Gabriel Alomar i la seva consigna carregada de futur: «Tingueu-ho ben present: sols la revolta salva» [9].
Referències
1. Només cal veure el darrer informe del Centre Delàs dedicat a la qüestió. A Bohigas, Xavier; Ortega, Pere i Sánchez, Quique, La despesa militar real de l’Estat espanyol per a 2022, Centre Delàs d’Estudis per la Pau, Barcelona, 2021.
2. Thompson, E. P., “Al final de la línea”, The Bulletin of the Atomic Scientists, vol. 37, N. 1 (gener de 1981).
3. Pi i Margall, Francesc, La reacción y la revolución, Barcelona, Publicacions de La Revista Blanca, (192? [1854]), p. 379.
4. Botran, Albert, “Que caigui la Monarquia borbònica!”, El Temps, Publicat 13 de juliol de 2020.
5. Oliveres, Arcadi, “Arcadi Oliveres: «independència i república vol dir fora capitalisme»”, Catarsi [entrevista], 15 de març de 2021.
6. Marqués, Josep Vicent, Ecología y lucha de clases, Madrid, Zero Zyx, 1978, pp. 159-160.
7. Argala, “Documento 1” a Mertxe Aizpurua, Argala. Pensamiento en acción. Vida y escritos, Baigorri Argitaletxea, Iruñea, 2019, p. 348.
8. Argala, Op. Cit., p. 347.
