La guerra no va començar el 24 de febrer, la guerra intermitent a Ucraïna va començar fa temps.
Allà per 1991 el grup musical Os Resentidos cantaven allò de “estamos en guerra… hai que reflexionar” [1], i crec que no és necessària una nova guerra perquè reflexionem sobre cap a on es dirigeix el món; però comprovo amb profunda preocupació que la guerra a Ucraïna porta a moltes persones a fer tot el contrari a reflexionar. En els últims dies he rebut fortes crítiques, i també algun insult, per mantenir una posició sobre el conflicte diametralment oposada al que la propaganda mediàtica imposa. Suposo que és el cost que ha d’assumir un quan s’obstina a reflexionar per a trobar una explicació als fets, i l’assumeixo perquè sempre vaig tenir clar que no és bo ser ramat. Però veure com moltes persones, a les quals se’ls suposa capacitat per a construir un pensament crític, funcionen a partir de simples eslògans fa por.
Antecedents
Putin va prendre la decisió d’atacar Ucraïna, fet condemnable, perquè significa sofriment, mort i destrucció. Però l’actual guerra d’Ucraïna no va començar el 24 de febrer; aquesta guerra intermitent va començar fa molt temps. En cas de ser necessari posar una data, diria que va començar en 2013, quan el president Viktor Yanukovich prenia la decisió de posposar la signatura de l’acord d’associació comercial entre Ucraïna i la Unió Europea. Aquella decisió de Yanukovich va suposar una frenada en sec en el reeixit avanç dels EUA cap a l’est d’Europa. Un avanç seguit amb entusiasme per la pràctica totalitat dels seus aliats de la UE; uns aliats que van aplaudir pocs mesos després, el cop d’estat contra el legítim president ucraïnès en aquella revolució de colors anomenada Euromaidan. Qui avui parla de govern democràtic a Ucraïna, és evident que no li ho pregunten a les persones cremades a la Casa dels Sindicats d’Odessa, ni a l’il·legalitzat Partit Comunista Ucraïnès.
Si anomeno a Yulia Marushevska poca gent sabrà d’entrada de qui estic parlant, però buscant a internet aquest nom apareixerà un vídeo en anglès sota el títol “I Am a Ukrainian”, que recordarem perfectament per l’impacte que va tenir. Vídeo amb una edició molt professional, en el qual la protagonista era una bella dona ucraïnesa, aparentment desesperada per la situació del seu país; tot plegat amb una posada en escena tan estudiada que ens admiràvem de com en circumstàncies tan dures era capaç de mantenir la bona presència davant la càmera. Yulia Marushevska en aquell vídeo feia una crida al món per a defensar Ucraïna enfront del perill de caure en una dictadura com la de la Unió Soviètica. Era febrer de 2014, era l’Euromaidan, era propaganda emprada en la guerra psicològica, amb molts mitjans darrere i , per tant, molt costosa; propaganda que buscava aconseguir una marea de suports a escala internacional, per a una suposada revolució popular que en realitat no era més que un nou cop d’estat propiciat per occident.
Setmanes després van venir Crimea i el Donbass, amb la proclamació de les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk; i després el Protocol de Minsk, un protocol incomplert per Kíev, que des de 2015 ha bombardejat en múltiples ocasions la zona, davant les protestes de Rússia i la passivitat de la resta del món.
Han passat set anys, set anys regats amb sang de més de 14.000 persones; 14.000 cadàvers, amb noms i cognoms. La majoria d’aquestes morts han estat provocades per l’exèrcit ucraïnès i les unitats paramilitars d’ideologia nazi que actuen a plena llum del dia; i totes aquestes morts s’han produït abans del 24 de febrer de 2022. Eren morts com les de Iemen fa sis dies, com les del Sàhara el novembre passat, o com les que reguen Palestina cada mes. Però ja sabem que, en el capitalisme, el mercat posa la llei, hi ha morts que cotitzen a l’alça i morts que cotitzen a la baixa, o ni tan sols cotitzen. I el mercat ha decidit que les morts a Ucraïna cotitzin a l’alça des d’ara, les d’abans no compten.
Propaganda per amagar els interessos reals
Els EUA, l’OTAN i la Unió Europea no defensen ni la democràcia ni el dret del poble ucraïnès enfront del sàtrapa rus. Aquest argument és un simple element decoratiu, perquè de defensar la democràcia no haurien executat uns i secundat uns altres a l’Euromaidan. No portarien anys tirant llenya a un foc encès i cada vegada més viu.
També són elements decoratius les referències de Putin en el seu discurs del 24 de febrer a la Gran Guerra Pàtria, o al fet que la seva acció militar és exclusivament una resposta a les peticions d’ajuda de les repúbliques populars del Donbass. Hi ha alguna cosa més.
Deia el teòric de ciència militar Carl Von Clausewitz que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans, però si creiem en la capacitat de l’ésser humà per al diàleg i en la capacitat dels pobles per a la convivència, no podem assumir això com a inevitable. Hem de mantenir el NO A la GUERRA, com a crit que vagi més enllà dels períodes en els quals els mitjans de comunicació ensenyen la sang i la destrucció; perquè aquesta sang i destrucció són només dues conseqüències de les guerres, i per a eliminar-les cal anar a les veritables causes.
Hi ha persones que portades per una fantasia infantil considera que buscar les causes és posar un però o una excusa; i pensen que amb una simple pastilla en forma d’acció en una xarxa social o de manifestació puntual als carrers, poden solucionar-se els problemes. Però en qualsevol malaltia tractar només els símptomes sense anar a les causes, és un alleujament temporal que no impedeix que el càncer s’estengui.
Des de fa trenta anys els EUA i l’OTAN, amb la complicitat de la UE, han actuat en diferents àrees del planeta, però especialment a l’est d’Europa, amb l’objectiu de garantir la seva superioritat i mantenir el món unipolar sorgit després de la caiguda de l’URSS. En aquest temps, i sobretot en l’actual segle, hi ha hagut diverses temptatives per a crear contrapesos a aquest domini, contrapesos que no buscaven una homogeneïtat quant a models polítics o econòmics, sinó una coincidència en criteris que haurien de definir les relacions internacionals: multipolaritat, absència d’hegemonies i cooperació entre països, destacant els BRICs [2] que van tenir un cert paper durant uns anys. Paral·lelament, s’han produït canvis molt importants en la definició de la política exterior de Rússia i de la Xina, i sobretot en el pes d’aquesta última en l’economia i en el comerç mundial.
Els esdeveniments a l’est d’Europa i la guerra d’Ucraïna, no podem veure’ls com un simple problema de veïnatge; i no estem tampoc davant una nova guerra freda, en la qual s’enfronten dos models polítics antagònics com ens vol fer veure la propaganda. Rússia és un estat capitalista i Putin un clar defensor d’aquest sistema, però per primera vegada en trenta anys un estat amb capacitat nuclear no acata les ordres i decideix enfrontar-se directament a l’OTAN i els EUA. Això ens porta a una situació de perill, però no oblidem que les autoritats russes venien avisant des de fa mesos que l’OTAN no podia continuar armant a Ucraïna, en considerar-ho un perill real per a la seva seguretat; i el 15 de desembre Rússia va lliurar als EUA una proposta de diàleg entre tots dos estats, però va rebre com a única resposta l’augment de la pressió militar i política i l’amenaça de sancions.
Estem davant un intent de redefinir les relacions entre estats i zones d’influència i aquí trobem interessos geopolítics enfrontats, els EUA que mantenen encara l’hegemonia mundial no accepten cap canvi, i porten temps tibant la corda, amb la idea que només hi ha dos possibles desenllaços, tots dos positius per als seus interessos. En el cas que Rússia faci marxa enrere, la figura de Putin surt afeblida en amenaçar però no actuar; i en el cas de produir-se una guerra localitzada i controlada, la inestabilitat en la zona a més d’empantanar a Rússia tindrà conseqüències negatives per al seu aliat estratègic, la Xina. Tant en un cas com en un altre els EUA millorarien la seva posició enfront de la UE, recuperant-se del fossat provocat pels quatre anys de Trump. A més, un context d’inestabilitat permanent en l’est d’Europa suposaria un augment de negoci directe per al complex militar-industrial dels EUA, i també indirecte en permetre l’administració nord-americana avançar en el seu objectiu, que la resta d’estats de l’OTAN augmentin de manera considerable les seves despeses en armament.
En el conflicte existeix un altre element central del qual poc es parla; en cas de mantenir-se els actuals nivells d’enfrontament, es paralitzaria la construcció del NordStream2, gasoducte que d’estar acabat permetria a Rússia proveir de gas als països de la UE sense haver de continuar pagant milions de dòlars per usar territori ucraïnès en el transport. No acabar el nou gasoducte o reduir les vendes és problemàtic tant per a Rússia com per a la Unió Europea, perquè la UE importa de Rússia el 40% del gas que consumeix i es calcula que aquestes importacions suposen més del 70% del gas que ven Rússia. De donar-se aquesta situació estaríem davant un nou benefici per als EUA, que en els últims anys ha avançat importants posicions en el comerç del gas liquat, perquè passaria a tenir a la Unió Europea el seu major mercat.
La pressió russa
Rússia va decidir que havia arribat el moment de forçar perquè el món canviï, i canviï l’arquitectura que sustenta les actuals relacions internacionals, podent així assumir un dels papers protagonistes i garantir la seva pròpia seguretat. Putin mai va amagar que aquest és un dels seus objectius, i ho considera l’única forma possible d’impedir un avanç de l’OTAN que està a punt de completar el cercle. Amb l’atac a Ucraïna busca donar un cop de mà, amb una operació ràpida que obligui a negociar i obtenir el compromís de no ampliació de l’OTAN cap a l’est i per tant de no entrada d’Ucraïna. A l’hora d’executar aquesta mesura de força és clar que Putin té molt presents els incompliments que va haver-hi amb Gorvachov.
Desconeixem com evolucionarà el conflicte i, en el diumenge que acabo aquest article, sembla que la cosa serà més llarga i complexa del que calculava Putin; però reduir tot a un enfrontament entre bons i dolents sobre la base d’anàlisis simplistes, només serveix per a amagar els interessos que hi ha darrere. Uns interessos que una vegada més tenen com a camp de joc i com a pilota en el qual colpejar al poble, ja sigui l’ucraïnès, el de les repúbliques populars del Dombás o el rus.
Avui més que mai, hem de continuar cridant NO A la GUERRA, exigint la fi dels combats i de tota ingerència externa, apostant per la resolució pacífica de qualsevol conflicte, no sols en l’est d’Europa, sinó en el conjunt del planeta. Una resolució pacífica dels conflictes, que ha de partir del respecte a la sobirania de tots els pobles i de la defensa de la pau; i en el cas que ens ocupa ha de partir d’allò definit a Minsk, per a buscar una sortida al conflicte entre Rússia, Ucraïna i les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk.
La versió en gallec de l’article va ser publicada originalment a la revista digital Terra e Tempo, el 2 de marzo de 2022.
Notes
[1] Os Resentidos fou un grup gallec de pop y rock fundat por Antón Reixa i Alberto Torrado. El 1992 van publicar l’àlbum Delikatessen, en el que s’hi podia trobar la cançó “Estamos en guerra (Himno da Republica de Sitio Distinto)”: https://www.youtube.com/watch?v=-RlldklhFNY
[2] BRIC: Brasil, Rússia, l’Índia, la República Popular de la Xina (en anglès, China)
