A la primera part de l’article, publicada a l’última edició de la Realitat, parlàvem de factors que tenen gran importància per l’educació, com el nombre d’hores totals que realitzen tant l’alumnat com el professorat, o el tipus de jornada que es du a terme als centres educatius. En la segona part de l’article repassem alguns indicadors relacionats amb el rendiment educatiu, i que van molt més enllà del calendari escolar, com són els resultats de l’informe PISA, l’abandonament escolar, les ràtios a les aules, la despesa pública educativa o la desigualtat en la distribució de la riquesa. És en el conjunt de tots aquests elements (i no només en la data de començament del curs) on haurem de centrar el debat si volem millorar la qualitat del nostre sistema educatiu.
Altres indicadors de qualitat educativa
Després d’analitzar el calendari i els horaris escolars i laborals catalans, espanyols i europeus, és el moment d’aprofundir en un conjunt d’indicadors que posen de relleu altres deficiències del nostre sistema educatiu, i que no poden ser obviats en un moment de debat públic com el que estem vivint. Parlarem dels resultats PISA, de l’abandonament escolar, de la despesa pública educativa i de la ràtio d’alumnes per aula.
Els resultats de PISA
L’informe PISA (Programme for International Student Assessment) és un estudi realitzat per l’OCDE a nivell mundial que mesura el rendiment escolar en matemàtiques, ciència i comprensió lectora. La darrera edició va tenir lloc l’any 2018, i posa de manifest que Espanya es troba per sota de la mitjana de l’OCDE en dues competències, la matemàtrica i la científica, mentre que per la comprensió lectora no es van publicar les dades del nostre país. Els principals resultats s’adjunten a la gràfica següent [1]:
Si analitzem la situació per Comunitats Autònomes (gràfica 6):
- En matemàtiques, Catalunya perd 10 punts respecte a l’any 2015, i es col·loca pràcticament a la mitjana de l’OCDE, i 18 punts per sobre de la mitjana espanyola.
- En ciència, Catalunya perd 15 punts respecte a l’any 2015, i es situa justament a la mitjana de l’OCDE, i 6 punts per sobre de la mitjana espanyola.
- En comprensió lectora, les dades de l’any 2015 ubiquen a Catalunya en el setè lloc d’entre totes les Comunitats Autònomes.
En resum, Espanya es troba per sota de la mitjana de l’OCDE en tots els indicadors. Catalunya, tot i estar per sobre de la mitjana estatal, retrocedeix respecte al 2015 i està justament a la mitjana dels països de l’OCDE. Aquesta disminució en els punts obtinguts a matemàtiques i ciències hauria de ser una preocupació per a les nostres autoritats educatives.
L’abandonament escolar prematur
Pel que fa referència a les dades d’abandonament escolar prematur, aquest indicador medeix la proporció d’alumnes d’entre 18 i 24 anys que no segueixen els estudis més enllà de l’ESO. En aquest camp, Espanya està en primera posició del rànquing europeu, dada més que preocupant que persisteix des de fa temps en el nostre sistema educatiu. La taxa d’abandonament arriba al 17,9%, substancialment per sobre de la mitjana de la UE, on és del 10,6%.
A la gràfica 7 podem veure, a més de la situació capdavantera d’Espanya, com es situa cada país en funció dels objectius declarats per a l’any 2020. Podem observar com Espanya es troba lluny de l’objectiu del 15%, col·locant-se pràcticament tres punts per sobre.
A la gràfica 8 podem constatar quina és la situació de Catalunya respecte a la resta de Comunitats Autònomes per a l’any 2020 [2]. La diferència respecte al 2018 en el cas de la mitjana espanyola encara no està consolidada a nivell de l’OCDE.
Si la situació d’Espanya dintre d’Europa ja és alarmant, la posició de Catalunya és encara pitjor, ja que es troba lleugerament per sobre de la mitjana espanyola en aquest indicador. Això representa una altra xacra recorrent del nostre model educatiu.
La despesa pública educativa
A la taula 2, elaborada a partir de les dades del Banc Mundial [3], presentem quin és el valor més recent de la despesa pública educativa respecte al PIB als països de la UE22. La mitjana és del 4,6% i Espanya està quatre dècimes per sota. La capdavantera la porten els països escandinaus, amb Dinamarca, Suècia i Finlàndia ocupant tres de les quatre primeres posicions. Els països centreeuropeus també es troben per sobre de la mitjana, passant del 5% a Bèlgica, França, Països Baixos, Àustria i Alemanya.
A l’altre extrem de la balança trobem a la majoria dels països mediterranis, tots per sota de la mitjana de la UE22. També detectem la presència de la majoria dels països de l’Est d’Europa, Luxemburg i Irlanda. Espanya ocupa la dissetena plaça del rànquing, molt allunyada dels països que considerem referents sobre la qualitat del seu sistema educatiu.
Si volem realitzar una comparació per Comunitats Autònomes, agafem l’indicador de despesa pública per alumne als centres públics, informació obtinguda a partir del ‘sistema estatal d’indicadors’ [4] que publica cada any el Ministeri d’Educació i Formació Professional.
A la gràfica 9 veiem que Catalunya es col·loca a la posició número 13 de 17, amb una despesa pública per alumne de 5.798 euros, per sota de la mitjana espanyola de 5.958 euros. En conseqüència, si Catalunya està endarrerida respecte a Espanya, i aquesta ho està respecte a la UE, podem concloure que el finançament català és totalment insuficient.
Finalment, a la taula 3 podem analitzar la proporció respecte del total de despesa pública que es destina a centres de titularitat privada.
Un dels motius que normalment s’esgrimeix per explicar la baixa despesa pública educativa de Catalunya en centres públics és que bona part del pressupost es destina a subvencionar els concerts educatius. Efectivament, Catalunya es troba per sobre de la mitjana espanyola en quant a proporció del pressupost destinada a aquestes institucions. Però no passa el mateix amb Comunitats com el País Basc i Navarra, que encapçalaven la taula de despesa pública per alumne i també són les primeres en proporció de transferències a centres concertats. Per tant, la raó última de la baixa inversió catalana en educació s’ha de buscar en el conjunt de tot el seu pressupost.
La ràtio d’alumne per aula
Un indicador fonamental de la bona qualitat d’un sistema educatiu és el nombre mitjà d’estudiants per classe en institucions públiques. Aquesta dada la proporciona el document (ja esmentat) ‘panorama de la Educación 2021. Indicadores de la OCDE. Informe español’ i la podem trobar a la gràfica següent:
Observem com Espanya torna a estar pitjor que la mitjana, tant de l’OCDE com de la UE22. En aquest cas, aquest indicador està per sobre tant en educació primària (amb 21 alumnes per grup respecte a 20 de la UE22) com sobretot a la secundària (25 respecte a 21).
Si volem comparar entre Comunitats Autònomes, agafem les dades del ‘sistema estatal d’indicadors’, que queden recollits a la taula que s’adjunta a continuació.
Novament, si Espanya ja estava malament en relació amb la UE22, Catalunya també ho està respecte a la resta de Comunitats Autònomes. La ràtio a l’educació infantil és de 18.1, sis dècimes per sobre de la mitjana espanyola. En primària és de 23.2, superant en 1.4 punts a la mitjana. A l’ESO és de 28.5, i la diferència es dispara a 3.2 punts. Al Batxillerat també ens trobem 2,4 punts per sobre, i la distància augmenta en els cicles formatius de grau mitjà, amb 5.4 punts. Als cicles formatius de grau superior també estem 2.4 punts per dalt de la mitjana, a altres programes formatius 3.2 punts i a educació especial 0.3 (tot i que aquí els nombres absoluts també són més petits).
Per tant, tornem a trobar un indicador on la situació d’Espanya, i especialment la de Catalunya, és substancialment pitjor que als països del nostre entorn pel que fa a la qualitat del nostre sistema educatiu.
Les desigualtats socials
Un indicador que no surt normalment en els estudis sobre els sistemes educatius comparats és el coeficient de Gini, que mesura la distribució dels ingressos. Una igualtat total estaria representada per un valor 0 de l’índex, mentre que un nombre d’1 suposaria que una sola persona té tota la riquesa. Per tant, com més alt sigui aquest indicador major serà la desigualtat.
A la taula 5 recollim l’índex de Gini a una selecció de països europeus, a partir de dades proporcionades pel Banc Mundial [5]. Com ja comença a ser habitual quan parlem d’indicadors on els valors elevats són negatius, Espanya encapçala el rànquing, per sobre de tots els països del seu entorn.
Si mesurem la desigualtat per Comunitats Autònomes, l’indicador més significatiu que podem escollir és el quocient S80/S20, que relaciona els ingressos obtinguts pel 20% de la població amb ingressos més alts, amb els ingressos del 20% de la població amb ingressos més baixos. En aquest cas, un valor més alt de la ràtio representa una major desigualtat. Els resultats es presenten a la gràfica següent:
Com podem observar, Catalunya està lleugerament per sobre de la mitjana espanyola, fet que representa que patim desigualtats substancialment superiors a les europees. Des del punt de vista educatiu, aquest indicador és important perquè ens mostra les dificultats a les quals s’enfronta la nostra escola a l’hora de treballar amb una gran proporció de l’alumnat procedent d’entorns socioeconòmics desafavorits.
Conclusions
Pel que fa a l’apartat que analitza el calendari escolar, els horaris i la jornada laboral, que repassàvem en l’article de la setmana passada, les principals conclusions que podem extreure són les següents:
- Les vacances d’estiu a Espanya tenen la mateixa durada que a la resta de països mediterranis, però les vacances a la tardor i a l’hivern són inferiors que a la mitjana europea, fet que ens situa en unes vacances totals al voltant de la mitjana dels països del nostre entorn.
- El clima és un factor determinant a l’hora de començar el curs acadèmic. La proposta d’avançament de la conselleria d’Educació al 5 de setembre no té en compte aquest fet, quan la darrera onada de calor a Catalunya va iniciar-se precisament el 7 de setembre de 2021.
- Les hores anuals realitzades per l’alumnat a Espanya estan molt per sobre de la mitjana de la UE22, arribant a l’ESO a ser un 16% superior a la mitjana. Això representa una sobrecàrrega evident per a la nostra infància, sense comptar a més el pes dels deures a casa, els exàmens i les activitats extraescolars.
- Les hores anuals treballades pel professorat també superen a la mitjana de la UE22. En el cas de primària arribem a estar un 15% per sobre. El mite de l’excessiu temps lliure dels i les docents queda refutat per l’evidència empírica.
- Al conjunt d’Espanya, la jornada continua s’ha anat estenent els darrers anys a totes les CC.AA excepte Catalunya, País Basc i Navarra, que segueixen apostant per la jornada partida. Crida l’atenció el fet de que es tracta de tres dels territoris amb major importància de l’ensenyament concertat.
- Catalunya és la nació europea on la sortida de l’alumnat és més tardana, arribant en alguns centres concertats a les sis de la tarda, quan la mitjana europea es troba al voltant de les tres. Aquestes diferències són causa directa de la durada de la jornada laboral de les famílies.
- La jornada laboral espanyola està entre les més llargues d’Europa, però el seu tret diferencial és l’hora de sortida, que en mitjana supera en pràcticament tres hores als països del nostre entorn.
- Amb aquests horaris, tant escolars com laborals, la qualitat de conciliació amb la vida familiar es troba molt deteriorada a Catalunya i Espanya. A més, la productivitat del treball és inferior amb el nostre model horari. A més, les experiències internacionals de reducció de la jornada laboral han estat força exitoses.
- Espanya és dels països que menys ha tancat els centres educatius durant la pandèmia, en coherència amb el que ha succeït amb els centres de treball. Durant el confinament no vam tenir en compte la necessitat de presencialitat de l’alumnat més vulnerable socialment, i durant la reobertura no hem considerat la problemàtica dels i les nenes més vulnerables (o les seves famílies) des del punt de vista mèdic.
Respecte a la part d’altres indicadors de qualitat educativa, les principals conclusions són les que s’exposen a continuació:
- Als resultats PISA, Espanya es troba per sota de la mitjana de l’OCDE en dues competències, la matemàtica i la científica, mentre que per la comprensió lectora no es van publicar les dades del nostre país. Catalunya, tot i estar per sobre de la mitjana estatal, retrocedeix respecte al 2015 i està justament a la mitjana dels països de l’OCDE.
- Espanya està en primera posició del rànquing europeu en abandonament escolar prematur. Això s’agreuja en el cas català, que està lleugerament per sobre de la mitjana espanyola.
- Espanya presenta una despesa pública educativa en relació al PIB molt inferior a la mitjana de la UE22. Catalunya es troba entre les CC.AA més endarrerides en despesa per alumne. Per tant, el finançament públic català és totalment insuficient per a cobrir les nostres necessitats.
- Espanya té una proporció d’alumnes per aula superior a la mitjana de la UE22, i Catalunya està per sobre de la mitjana de la resta de CC.AA a tots els nivells educatius.
- Espanya té un índex de Gini molt superior als països del seu entorn. Novament, Catalunya està pitjor que la mitjana de les altes CC.AA en matèria de desigualtat en la distribució de la renda.
Per tant, centrar el debat en avançar l’inici del curs escolar i en les suposades excessives vacances del professorat no només és una fal·làcia, sinó que ens fa oblidar els problemes fonamentals del nostre sistema educatiu.
La conciliació de la vida escolar, laboral i familiar és especialment complicada al nostre país, amb unes jornades escolars i laborals que estan per sobre de la mitjana europea, i amb una hora de sortida dels centres d’estudi i de treball que s’ha de replantejar de manera urgent.
Finalment, cal centrar la discussió en la millora d’un conjunt d’indicadors que estan interrelacionats. Els resultats PISA van en retrocés, l’abandonament escolar és molt elevat, el finançament públic és insuficient, la proporció d’alumnes per aula és excessiva i les desigualtats són inassumibles. Per tant, les protestes de la comunitat educativa i les reivindicacions que plantegen no només són legítimes, sinó totalment necessàries davant la gravetat de la situació que patim.
Notes
[1] Informe PISA: España empeora en ciencias y se atasca en matemáticas, según PISA | Fortuna | Cinco Días (elpais.com) https://cincodias.elpais.com/cincodias/2019/12/02/fortunas/1575314169_591520.html
[2] La Moncloa. 29/01/2021. La tasa de abandono educativo temprano se sitúa en el 16% en 2020, según los datos de la Encuesta de Población Activa [Prensa/Actualidad/Educación y Formación Profesional] https://www.lamoncloa.gob.es/serviciosdeprensa/notasprensa/educacion/Paginas/2021/290121-abandono.aspx
[3] Gasto público en educación, total (% del PIB) – European Union | Data (bancomundial.org) https://datos.bancomundial.org/indicator/SE.XPD.TOTL.GD.ZS?locations=EU
[4] seie-2021-papel-sept.pdf (educacionyfp.gob.es) https://www.educacionyfp.gob.es/inee/dam/jcr:85511d4a-dfb8-430a-94d5-05bbd102f683/seie-2021-papel-sept.pdf
[5] Índice de Gini | Data (bancomundial.org) https://datos.bancomundial.org/indicador/SI.POV.GINI
