Continuem publicant la ressenya del llibre “A Theory of Imperialism”, dels autors Utsa i Prabhat Patnaik. Podeu llegir la primera part de la ressenya en aquest enllaç.
En el seu llibre “A Theory of Imperialism”, Utsa i Prabhat Patnaik defineixen a l’imperialisme com les mesures coercitives emprades per països que importen gran quantitat de matèries primeres per a desinflar els ingressos en països productors. Per a mantenir la seva dominància econòmica, el Nord recorre a l’imperialisme per a neutralitzar l’avantatge que té el Sud pel que fa a la producció de matèries primeres. Sobre aquest nucli de relacions econòmiques Nord-Sud estan construïdes les altres relacions socials, polítiques i culturals. Els Patnaik no ignoren els grans canvis en l’operació del capitalisme global al llarg dels segles: simplement enfoquen les seves recerques sobre les dinàmiques comunes i contínues presents entre el colonialisme i l’actualitat, necessàries per al funcionament estable del sistema capitalista a escala mundial. El fet que aquestes similituds s’hagin estudiat poc es deu a la falta d’anàlisi i coneixement sobre l’època colonial, sobretot pel que fa a les relacions econòmiques entre el país colonitzador i colonitzat.
Del colonialisme al neoliberalisme
Durant l’època colonial, els països colonitzadors tenien control polític directe sobre les seves colònies, per la qual cosa era molt més fàcil implementar mesures per a desinflar els ingressos locals. Una manera de fer això era imposant un règim de divisió de producció en el qual la mercaderia acabada d’alt valor s’importava de la metròpoli, relegant a la colònia a la producció de matèries primeres per a exportar. Aquesta dinàmica desplaçava a artesans locals, creant una gran població d’aturats, amb una consegüent reducció en la demanda per a les matèries primeres produïdes localment. Al mateix temps, el país colonitzador recol·lectava imposats dels productors en la colònia, que utilitzava per a pagar les matèries primeres produïdes per aquests mateixos productors. El país colonitzador exportava aquestes matèries primeres de la colònia a altres països de la metròpoli i es quedava amb la majoria dels beneficis, retornant pocs diners a la colònia, els productors de la qual eren pagats en la moneda local una fracció del valor d’exportació. Mantenien, així, un monopoli sobre els impostos i el comerç de la colònia, les potències colonitzadores eren capaces de desinflar els ingressos locals a les regions colonitzades.
En l’època posterior a la Segona Guerra Mundial, l’imperialisme es va veure afeblit per dues raons. Primer, va perdre control polític directe en les colònies. Els països descolonitzats, molts amb l’ajuda o lideratge de moviments socialistes i comunistes, van implementar programes de desenvolupament econòmic nacional per a augmentar i diversificar la seva producció mitjançant reformes agràries i inversió en infraestructures físiques i socials per al desenvolupament d’una indústria moderna. Aquestes mesures van augmentar la demanda sobre les matèries primeres produïdes localment. Sense manera de desinflar directament els ingressos als països descolonitzats, els països del Nord, liderats pels EUA, es van veure forçats a realitzar operacions secretes, entre elles cops d’estat i assassinats, per a neutralitzar amenaces percebudes més radicals al capital internacional.
La segona raó per la qual l’imperialisme es va veure afeblit en l’època de postguerra va ser perquè la potencia capitalista amb la moneda hegemònica no podia utilitzar les extraccions colonials per a saldar el seu dèficit corrent amb la resta del món. Durant aquesta època, les relacions econòmiques i monetàries entre els estats estaven regides pel sistema de Bretton Woods, que fixava el valor de canvi entre el dòlar i l’or, donant a aquesta moneda la garantia de ser “tan bona com l’or”. Això recolzava l’hegemonia monetària dels EUA, que, a diferència d’altres països del Nord, va sortir de la Segona Guerra Mundial amb la seva economia potenciada; com que no existia un equilibri de forces imperials com al principi del segle XX, cap altre país podia fer front a la potència del capitalisme americà. El fort augment en el deute emès pels EUA en els anys 60 a causa de l’esclat de la guerra de Vietnam i la inauguració de programes domèstics de caràcter social per a l’alleujament de la pobresa, va reduir el valor real de les monedes del Nord, causant una inflació global que es va veure exacerbada per la pujada generalitzada de salaris gràcies a moviments obrers relativament forts. La pressió política als països del Nord davant l’obligació de comprar deute nord-americà sense poder revalorar les seves monedes enfront del dòlar i els desequilibris econòmics desenvolupats per aquestes mesures van acabar de liquidar el sistema Bretton Woods; des de llavors, el tipus de canvi entre la majoria de monedes és fixat pel mercat. Un dels efectes immediats va ser la fugida del capital cap a l’or i altres matèries primeres en gran manera provinents del Sud, que, en combinació amb una crisi energètica també propulsada des del Sud, va amenaçar el valor dels diners. El capital va haver de reaccionar.
Als països avançats es va controlar la inflació mitjançant una gran pujada dels tipus d’interès, frenant el creixement econòmic, augmentant la desocupació i inaugurant una època de desindustrialització. Un moviment obrer que havia renunciat a les seves propostes i tàctiques més radicals va ser doblegat, no sense lliurar abans, en moltes ocasions, una lluita valenta. La pujada de tipus d’interès als EUA va dificultar els pagaments de deute als països del Sud, que es van veure obligats a recórrer al Banc Mundial i Fons Monetari Internacional per a finançar-se. Aquestes institucions, a més de l’Organització Mundial del Comerç i institucions de caràcter regional com la Comissió Europea i els bancs centrals, van permetre al Nord recuperar la capacitat d’evitar la pujada de preus de matèria primes provinents del Sud. Sota el mantra neoliberal del lliure comerç, lliure flux de capital i disciplina fiscal, al Sud es van imposar polítiques de privatitzacions, retallades, austeritat, “doctrines de xoc” i, en última instància, sancions econòmiques o intervencions violentes per a frenar la pujada de preus de matèries primeres i protegir el valor dels diners. Els treballadors del Nord també van patir les reformes neoliberals, per exemple, en quedar-se exposats a la competència de treballadors del Sud amb ingressos minvats, accelerant el procés de desindustrialització. No obstant això, empreses del Nord van mantenir la seva dominància en el comerç de mercaderies d’alt valor, frenant el “desarrollismo” autòcton que havia ocorregut al Sud durant l’època de postguerra i la resultant amenaça al valor dels diners.
Transcendir l’imperialisme
Actualment, comencem a viure una època inflacionària en la qual el valor dels diners al Nord es veu amenaçat, principalment a causa dels límits biofísics del planeta, incapaç de satisfer la demanda creixent de matèries primeres. La invasió d’Ucraïna i les sancions econòmiques imposades a Rússia han instat molts països del Sud a qüestionar el comerç internacional basat en el dòlar. Si s’arriben a materialitzar les propostes fetes recentment—que Rússia i l’Índia comerciïn en les seves monedes respectives, que l’Aràbia Saudita vengui petroli en iuan xinès o que Rússia obligui als “països hostils” a pagar pel seu petroli en rubles—l’hegemonia del dòlar es veuria amenaçada. Un món multipolar afavoriria el comerç Sud-Sud i ajudaria a aquests països a desvincular-se del sistema financer internacional. No obstant això, la multipolaritat no és garantia que els treballadors del món surtin guanyant, ni d’un internacionalisme solidari amb relacions pacífiques i mútuament beneficioses entre països o blocs de països. És necessari, a més, que es formin aliances de pagesos i obrers en països concrets, capaços de mobilitzar-se en contra de les seves elits locals que faciliten i es beneficien de les dinàmiques imperialistes. La devolució de la sobirania nacional econòmica i el control democràtic de les forces productives locals podria ser la millor manera d’evitar que s’alimentin les pitjors tendències del nacionalisme reaccionari.
